#TTPforma: Quin paper juguen les instal·lacions en les arts escèniques?
Amb tots encara de ressaca després de dos caps de setmana mogudets (Fira de Titelles de Lleida i Trapezi a Reus), torna la rutina i a EscenaFamiliar tornem a l’oficina per posar-nos a la feina.
Dues fires en gairebé una única setmana donen per a molt i encara més quan no vols perdre’t cap detall. Va ser el cas de la Fira de titelles de Lleida, on ens vam colar just al principi de la programació per cobrir la última #TTPforma (i tota la fira, de la qual pots llegir-ne la crònica que vam publicar). En aquesta ocasió el tema anava d’instal·lacions de carrer, i sí, de l’informe que va el·laborar l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics, la TTP, i que es va presentar a la passada edició de Fira Tàrrega.
La xerrada ‘Quin paper juguen les instal·lacions en les arts escèniques?’ va reunir el divendres 4 de maig a les 11h a una taula rodona integrada per diferents professionals del món de la cultura. La introducció i la moderació va estar a càrrec del redactor del famós ‘Informe sobre les instal·lacions en les arts de carrer’, Salvador González, qui, després de destacar la importància de reconèixer el paper de les instal·lacions dins de les arts escèniques, va donar pas als participants convidats al debat: Toni Tomàs, de la Companyia Tombs Creatius; Xavier Campón, programador del Teatre Atrium i Festival Al Carrer de Viladecans; Antoni Jové, del Centre d’Art La Panera; Jaume Bailarda, programador del Passatge Insòlit i Xesco Quadras, de Peus de Porc.
Salvador va exposar a la taula que l’objectiu principal de l’informe és establir una imatge clara de la situació actual de les instal·lacions, cosa que era una necessitat palesa en un sector relativament consolidat però al que li fa falta reconeixement. L’informe també defineix les instal·lacions com “una manifestació artística en la qual hi ha una participació activa del públic mitjançant la manipulació”. I és que les definicions són molt importants, perquè si alguna cosa va quedar clara després del debat en la taula rodona, és que fa molta falta emmarcar el concepte encara difuminat.
Les instal·lacions comprenen un camp molt extens i aquesta ha estat la seva major dificultat al moment d’integrar-se com a arts escèniques. Poden compendre’s com un espai híbrid, fan un pas més enllà en l’àmbit de la interacció amb el públic i atorguen un protagonisme especial a l’expressió corporal mitjançant la pràctica del joc. El primer problema per al reconeixement de les instal·lacions com a arts escèniques, debatia la taula rodona, era la manca de predecessors en un sector pràcticament inèdit. Això portava a la manca d’una delimitació oficial del concepte instal·lació i al seu torn a idees “errònies” com la perspectiva estàtica de les instal·lacions o a la concepció del productor de les instal·lacions com un mer creador i no com un artista.
Al debat també van sorgir altres matisos, com el component cultural, que portava a les companyies a obtenir més treballs a l’estranger on les instal·lacions sí reben un major reconeixement, o el problema d’estatus que es crea sota la subestimació de les paraules ‘carrer’ i ‘infantil’.
I després d’escoltar els punts de vista de les dues cares de la moneda (gràcies a la participació de programadors), la taula va arribar a conclusions importants de cara al futur desenvolupament del sector. La necessitat d’un acord entre les companyies que els permeti treballar en una mateixa direcció, l’aglutinar-se per facilitar la relació amb les institucions, l’obertura cap a noves oportunitats de mercat a nivell local com són les festes majors, la necessitat de crear una estructura definida que organitzi un sector dispersat o la creació d’un festival/fira propi i exclusiu, són punts que tant companyies com a programadors tindran subratllats a partir d’ara, perquè el sector de les instal·lacions té molt que oferir i el públic molt que rebre i gaudir.
