8 / 05 / 18

CRÒNICA: La Fira de Titelles de Lleida – Titelles, de totes les formes i colors

Així com quan a un nen se li pregunta com és una casa i sorgeix sempre la mateixa figura composta per un quadrat coronat amb un triangle, la primera imatge que a molts els hi ve al cap en escoltar la paraula “titella” és el ninot que penja de les seves extremitats d’uns quants fils. I encara que la imatge no és desencertada, la realitat és que el concepte està lluny d’englobar el que significa de debò. De fet, moltes vegades no hi ha embolicats fils, ni ninos. La màgia de les titelles és que fan que la vida pugui fluir a través de qualsevol objecte, ja sigui una bossa de plàstic, un mitjó o les mateixes mans del titellaire.

Per ensenyar-nos aquesta màgia, les terres de ponent van acollir un any més la Fira de Titelles de Lleida, en una 29º edició amanida amb el recent Premi Nacional de Cultura atorgat per Consell Nacional de la Cultura i dels Arts (CoNCA) i el Premi Internacional Ciutat de Lleida. Així, del 4 al 6 de maig, els carrers de la capital lleidatana es van vestir de festa i van rebre a més de 40.000 espectadors en una programació d’espectacles més diversa que mai.

L’epicentre de tot, el Centre de Titelles de Lleida al que EscenaFamiliar vam arribar-hidivendres matí. Els professionals (companyies, programadors o premsa, entre d’altres) s’arremolinaven per recollir les seves acreditacions i les esperades entrades per als espectacles en una fila que es va allargar de forma considerable. L’expectació es respirava en l’aire i les mirades es començaven a creuar.

Així doncs, comencem la fira aviat. A les 11:30h es va realitzar la ‘#TTPforma: Quin paper juguen les instal·lacions en les arts escèniques?’, una taula rodona on diferents professionals del sector van debatre sobre el present i el futur de les instal·lacions de carrer.

I a les 13:30h, just després de la taula rodona, vam ficar els nostres nassos en els Speed Meetings, reunions ràpides entre companyies i programadors, realitzats en el Espai PRO, propiciats gràcies a la complicitat la TTP (Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics) amb la Fira de Titelles. Si sobre el paper ja es podia observar la internacionalitat dels participants, aquí en els Speed Meetings va ser on de debò li vam posar rostre a l’abast de la fira. Des de Corea fins a Canadà i havent passat per Israel o Dinamarca, els programadors havien vingut literalment des de tots els racons del món, cosa que li alegrava molt als representants institucionals, que a la nit inaugurarien tant l’Espai Pro com la pròpia Fira de Titelles.

El matí havia estat molt productiu des del punt de vista professional i companyies i programadors havien fet una primera presa de contacte, però, després del menjar i amb les nostres entrades a la mà, havia arribat (per fi!) el moment de veure els titelles en acció. Els escenaris estaven disposats per tota la ciutat i la nostra primera parada es trobava just davant de nosaltres. Mimaia Teatre i Roig Pelboig ens esperaven en el Teatre Julieta Agustí per ensenyar-nos el que hi ha darrere de la ciutat amb uns personatges d’allò més entranyables. Ja entrada la nit, va ser el moment de gaudir de la tecnologia i plàstic de l’espectacle inaugural, Alicia y las ciudades invisibles, de la mà, dels ja veterans a la Fira, la companyia Onírica Mecánica. El llarg divendres l’acabaríem en el Cafè del Teatre (com sol succeir a Lleida) amb la poesia visual de A2Manos amb El Cruce, una història explicada a través del tangram.

Però si el divendres havia començat aviat, el dissabte ho faria encara més, perquè a les 9:30h, el ‘Buscant a Nemo’ fet bugada ens esperava en el CaixaFòrum. La companyia La Canica ens va presentar Historia de un calcetín, amb uns personatges quotidians i extraordinaris a parts iguals. Posteriorment vam tenir l’oportunitat de veure l’estrena absoluta de la companyia JAMHats, que va ser acollit amb els braços oberts per la Sala Exposició St. Joan. L’espai va ser més que idoni per a l’ocasió i va permetre que la il·luminació, el treball d’expressió corporal de l’actor i l’ambient ens introduïssin en un món dels somnis ple de barrets… i ovelletes, que van encantar al públic.

Començava el segon dia de la fira i encara ens havíem de trobar amb les joies més grans de la programació.

La processó que conduïa l’Espai Orfeó va ser el primer senyal. Que encara havent arribat amb temps no hàgim pogut enxampar bons seients va ser la segona. I que l’Orfeó s’omplís a la seva màxima capacitat va ser la tercera. Si hi havia algun escèptic que es trobava amb la senzillesa de l’espectacle per primera vegada, ràpidament s’hauria deixat portar amb la resta del públic. Cap a les 17:30h Javier Aranda havia conclòs Vida i la gent es posava dempeus per aplaudir fragorosament a l’obra que arrasaria posteriorment en els premis de la fira.

I el dia no acabaria aquí.

Passant la tarda en l’Escorxador, vam tenir l’oportunitat de conèixer El cielo de los osos, dels italians Teatre Gioco Vita, en un interessant joc d’ombres que ens va presentar alguns dels salvatges habitants de la naturalesa. Després, canviem la Sala 1 per Sala 2 i novament una altra enorme fila en la taquilla ens esperava per poder solcar l’espai amb Laika. El joc de projeccions i il·luminació que va utilitzar Xirriquiteula Teatre ens va transportar a una antiga Unió Soviètica en plena Guerra Freda i embardissada en la carrera espacial. Allí és on apareix l’adorable gossa, amb la qual viatjarem dels gelats carrers de Moscou a l’inhòspit espai. La mescla de tècniques amb la qual ens presenten la bella relació entre l’home i els animals li va valer a la companyia catalana per emportar-se el Premi Jurat Infantil i el Drac d’or a Millor Escenografia.

Aquella tarda en l’Escorxador també vam tenir l’oportunitat de viatjar i sobreviure (pels pèls) al viatge més surreaslista amb Barko de Vincent de Rooij, per després prendre el bus a l’únic espectacle que es realitzaria a la Llotja de Lleida. Els anglesos Pickled Image van reunir a més de 300 persones en l’escenari insígnia de la ciutat. Zero respecte per l’espectador, humor àcid i irreverent, dos pallassos desvergonyits i insolents i uns quants titelles que li despertarien “Coulrophobia” a més d’un. Què dir d’un espectacle que porta com a nom “fòbia als pallassos”? Però no em malentenguin, la gent no va parar de riure ni un sol instant i l’espectacle més disbauxat de la fira es va acomiadar amb els actors nus (literalment) i aclamats entre eixordadors aplaudiments. Una formula arriscada que ens va recordar que les titelles no són solament per a nens.

Un dissabte agitat que va acabar de forma inesperada.

A la Fira encara li quedava el diumenge per davant i aquesta vegada vam voler envoltar-nos de l’ambient que hi havia als carrers. Perquè si, el teatre també surt a l’exterior. La nostra agenda, no obstant això, ens va portar una última vegada a la sala, al Caixaforum concretament, per iniciar el dia amb Plàstic de Puzzle Théâtre i un món de criatures fantàstiques. L’espectacle de la companyia canadenca ens va recordar la importància del reciclatge i de cuidar el nostre planeta si no volem que es torni un estrany món de borses plàstiques.

El sol somreia en un cel que, per sort, no es va tornar tempestuós com s’havia previst dies abans. Lleida, agraïda, respirava l’ambient festiu d’una celebració que no era solament cosa dels titellaires. A la festa s’havien apuntat tots i al costat dels espectacles oficials de la fira, com l’Espai Munta Titella, de Galiot Teatre, on seguint les instruccions de la companyia els participants podien muntar el seu propi titella o Music Box, de Grib/Fadunito, on l’actor ens transporta a tot un seguit de situacions i músiques mentre intenta arreglar la seva caixa de música, s’havien instal·lat petites paradetes que venien tot tipus de coses relacionades amb l’ocasió. Famílies completes passejaven per un carrer major engalanat amb titelles i saturada de riures, espectacles i algun acordió esporàdic.

Amb la posta del sol, la 29º edició de la Fira de Titelles de Lleida arribava al seu final amb el lliurament dels Premis Drac d’Or, acte dirigit pel grup lleidatà Pastorets Rock, qui va amenitzar la vetllada, i amb l’homenatge al titellaire Eugenio Navarro. La Fira ja començava a mirar cap al seu trentè aniversari i segur que en el Centre de Titelles ja preparen com tornar a omplir els carrers de titelles de totes les formes i colors.

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This