Els primers passos que fa l’infant en la llengua que l’agombola gairebé sempre es fan amb l’ajut de cantarelles, rimes, cançonetes. Tot un camp verbal, rítmic, melòdic, ple de gestos i petits moviments encarregats d’enviar al nadó tot just arribat un missatge d’acollida, de seguretat i de confiança de part dels adults. El missatge és, sens dubte literari.

Tot aquest devessall de mots forma part d’allò que podem definir com a literatures d’infant, constituït per una gran varietat de peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris que els adults adrecem als menuts per mostrar-los el nostre desig d’aproximar-nos-hi i les hi transmetem fins que acaben tenint un ritme i una cadència molt personal, cosa que agrada a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les! 

Aquestes peces literàries els arriben a mode d’obsequi (perquè és això el que veritablement són) sense cap altra intenció que la d’oferir el so de la veu de qui la diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, el qual, segons les circumstàncies, pot arribar a convertir-se en objecte (només cal recordar el joc de «ralet, ralet, paga, paga dineret» on el dit d’una mà es passeja fent cercles damunt el palmell de l’altra mà mentre va cantarellejant la lletra). 

Moltes de les literatures d’infant tenen el seu origen en l’oralitat, per bé que no pas totes. La poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó, el joc dansat, l’endevinalla, etc. formen una gran família de textos d’estructura força fixa que solem dir a capella (i potser fent-nos acompanyar de la mà o altre petit objecte). Aquesta mena de repertori de peces variades no accepta gaire variacions pel fet que la capsa rítmica que els conté i els conforma s’encarrega que se’n mantingui l’estructura, el ritme, la sonoritat. 

També disposem de tota mena de relats en l’interior dels quals no és improbable de trobar-hi fórmules, cançonetes o altres petites peces que es mantenen força inalterables en el temps i l’espai de la narració. Les paraules que s’utilitzen per explicar un conte creixen i es multipliquen. S’esquitllen o es perden seguint la inspiració del qui explica o les exigències del qui escolta. 

Personatges de tota mena

Els contes, com la vida, venen carregats, entre d’altres coses, de personatges de tota mena, d’éssers ficticis que són tal com els han imaginat els seus creadors (de manera col·lectiva o individual) i no és estrany que tinguin una retirada amb la gent real. Al cap i a la fi, els seus inventors són persones de carn i ossos com nosaltres. 

Nosaltres, adults que ajudem a fer amants de la literatura o lectors d’oïda atenta i ull viu, no podem oblidar que amb la nostra tasca oferim oportunitats per tal que, com a descobridors d’històries de tota mena, ells i nosaltres ens fem amics de personatges fills de la ficció, i de fer que ells i nosaltres ens els arribem a estimar tant que, a cops, tinguem ganes de conversar-hi privadament, o voler-nos-hi assemblar, o imitar la seva valentia, la seva honestedat, la seva astúcia…

La literatura arriba als infants ja sigui de viva veu o en suports com el llibre (de paper, de cartoné, de roba, de plàstic…) i també, no ho oblidem, les pantalles. Ara bé, sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant que (com tot humà) dia a dia mostra un interès creixent envers el fet narratiu, el joc verbal, l’argument suggeridor.

Autora: Roser Ros Vilanova, Dra. en Pedagogia, escriptora i narradora, és presidenta de Tantàgora i Directora Literària del FLIC Festival. Premi CoNCA 2010. Més info: flicfestival.com 

Podeu trobar l’article al núm. 92, de Gener-Febrer 2022, de la revista Viure En Família

Sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant