TEATRE, del fosc al fosc
Sortim de casa quan encara és fosc. Furgo i remolc carregat: escenografia, ordinador, micròfons, màquina de fum, vestuari, attrezzo… (que no ens deixem res, si us plau!). Carretera i manta.
Arribem al teatre i tot just clareja. Quan entrem a l’espai el primer que busquem és l’escenari: la caixa negra, el nostre llenç en blanc (o en negre) sobre el que dibuixar espais i pintar emocions. Un escenari buit no és RES i ho és TOT: és una habitació minúscula i un poble sencer, és una tornada al passat i un viatge al futur, és un minut o tota una vida… i tot depèn de nosaltres.
Aixequem parets, col·loquem els mobles, preparem l’attrezzo: un grapat de neu aquí, unes fulles allà, el got amb l’aigua, els barrets, els lots… el tècnic posa filtres i alça barres, encara caldrà enfocar i provar micros. Cada cosa al seu lloc i cada cosa al seu temps, amb una precisió quirúrgica.
La caixa negra (o el forat negre) ha deixat de ser RES, però tampoc és un TOT, comença a ser un lloc específic: avui és una oficina, demà potser serà un cau o una cuina o l’habitació d’un palau o ves a saber…
I mentre muntem i ho posem tot a lloc, els actors trepitgem i transitem l’espai que serà nostre durant una hora o dues, i planxem el vestuari (la pell del personatge) i a vegades ens toca tapar alguna esquerda o sorgir algun estrip, però no passa res, damunt de l’escenari, amb les llums ja enfocades tot sembla més nou i més bonic.
Fora hi ha un garbuix de gent (ja arriba el públic), dins nostre una altra mena de garbuix (una estranya barreja de nervis, adrenalina, por i ganes).
Tot està a punt. Les llums de platea s’apaguen com si el teatre sencer acluqués els ulls per obrir-los a un altre món: “el forat negre” que ens transporta a un altre univers.
(Fosc) Ara sí: comença la màgia.
I durant l’estona que dura l’espectacle, els actors ja no som nosaltres, la veu pronuncia unes paraules que no són nostres, el cos es mou diferent, i tot el que passa ja està escrit, ha passat mil vegades, però alhora és nou, autèntic i diferent, perquè allò que està passant és únic i irrepetible. I el públic s’oblida d’on és, desconnecta de tot (i del tot) i viu, riu, pateix, s’emociona… d’aquella “veritat” tan certa feta de “petites mentides” (unes flors de roba, un ocell de paper, aigua de confeti…).
I durant l’estona que dura l’espectacle els actors respirem el que el públic ens dona, creixem amb el seu riure, ens corprèn el seu silenci dens i el sentim bategar al nostre ritme… i això és únic i meravellós. I això és el que fa que el teatre sigui especial i imprescindible… aquest verí, aquesta màgia ancestral que deu venir de quan els ancians explicaven llegendes davant la foguera… o de joglars i comediants…
… de molt lluny
… de molt antic
… de molt endins…
(Fosc)
Quan cau el teló en els espectadors hi queden ressons de frases, imatges, melodies i alguna reflexió que rondarà uns quants dies dins el cap… en nosaltres, reductes d’adrenalina, el so dels aplaudiments, aquell moment que avui ha estat únic… i l’abraçada espontània d’aquell infant.
Però no tot s’acaba… dalt l’escenari comença el desmuntatge: tot al seu lloc, endreçat amb cura per a quan en algun altre “forat negre” aquella història ho ompli tot de llum. Tot encapsat i plegat, ocupant el mínim espai… i sembla tan impossible com tornar al geni dins la llàntia.
Sortim del teatre i tornem cap a casa. Torna a ser fosc.
Avui hem estat reis… demà potser serem ratolins.
Feliç dia del teatre!
Xavi i Txell
20 anys
Preciós escrit que descriu perfectament la màgia que apareix en al teatre gràcies a a la feina dels actors i a la il.lusió del públic.
Txell i Xavi.
Moltes gràcies pel vostre escrit, i pel vostre art.
Teniu tota la raó anar del fosc al fosc, tot passant per la lluminària de l’escenari, de les emocions a flor de pell, a la punta d’unes mans aue aplaudeixen l’esforç i et donen les gràcies per una estona de somnis fets realitat.
Anar del fosc al fosc fent visita a la Casa de la Llum.
Salut i Teatre !
David Laín i Devant