En aquesta nova entrega dels articles de #Novaveu X EscenaFamilia, la Paula Castillo entrevista al Sergi Ots, de la companyia de teatre “Ponten Pie” i parlen sobre el seu nou espectacle “Bajau”. Parlen sobre la trajectòria, objectius i peculiaritats d’aquesta companyia i discuteixen sobre la importància de fer un teatre visual i difícil de catalogar. 

 

Com va sorgir el nom de la vostra companyia?

D’entrada Ponten Pie no som una companyia ni de dansa, ni fem mim, era difícil definir el que fem. Sí que hi havia un denominador comú que era que no treballàvem amb la veu i el que fèiem era sobretot accions molt escenogràfiques i físiques. Pel nom, volíem buscar una acció que pogués definir la companyia i una acció física que gairebé tothom fa durant la seva vida. I és posar-se en peu, que de fet l’evolució de l’humà des del mico fins l’homo sapiens fa aquesta corba de posar-se en peu. Era una acció que ens definia com humans i podia definir la companyia.

 

Us definiríeu com una companyia de teatre familiar o no específicament?

El primer espectacle que vam fer era orientat a adults (Copacabana), després es va fer una versió familiar (Petit Copacabana) i els altres espectacles que hem fet hi ha algun que ha sigut específicament per nadons (Loo) però en general tots son per tots els públics. De fet el que tenim per nadons en altres països que hem fet gira, ho han programat per adults. En principi si no hi ha alguna cosa complicada d’entendre o obscena, el teatre el pot gaudir tothom. I nosaltres anem amb aquesta línia. El que va ser per nadons sí que era molt específic amb el ritme de l’espectacle, les llums, la dramatúrgia, però si ho pot veure un nen ho pot veure un adult, treballem així nosaltres. De vegades als programadors els hi va molt bé tenir una franja on ubicar al públic, perquè potser hi ha alguna família que si no posa teatre familiar no hi va. Però nosaltres intentem fer un teatre que pugui entendre tothom. 

 

Has dit que el denominador comú dels vostres espectacles és que no treballeu amb la veu?

Sí, mai hi ha text. De fet totes les propostes treballem perquè siguin enteses sense que hi hagi un text. Dramatúrgia hi ha òbviament, però la fem visualment. Hi ha espectacles que sí que s’entenen molt i d’altres, com per exemple Bajau, té un format molt més visual i on juguen molt més les emocions que fer entendre explícitament quina és la dramatúrgia. Som bastant abstractes. Hi és la dramatúrgia, en el cas de Bajau hi ha una dramatúrgia molt forta sobre l’origen de la vida. 

 

Em pots explicar una mica més sobre què tracta?

Hi ha dos germans que troben a través de l’aigua el sentit del viatge que ells han fet des del ventre d’una mare i tornen a sentir aquesta necessitat de trobar el refugi en l’aigua. Perquè de fet han nascut en un ambient aquàtic que és la panxa i tot aquest viatge de tornar a identificar-se amb aquest element, porta a la reflexió de que al final som aigua i que potser hauríem de viure sota l’aigua. Tenim aquesta relació tan gran amb l’aigua però no som éssers aquàtics. Hi ha una reflexió molt bèstia, però no és explícit. Es tracta a través de les imatges i accions dels actors.

 

A nivell d’escenografia hi ha molt treball veritat?

Sí, som una companyia que treballem molt amb un concepte més escenogràfic o d’un element i després desenvolupem la dramatúrgia. Per exemple, amb Bajau jo volia treballar amb aigua, i tota la creació va ser, què podem fer amb aigua. Vam començar a investigar i vam trobar aquesta relació que teníem amb l’aigua, vam comprar una peixera i això ens ha dut a aquest espectacle. Amb l’anterior, Loo, volia treballar amb suro esmicolat i allò ens va portar a crear un desert, del desert a un antic mar que s’havia assecat i havia deixat aquell desert amb vaixells atracats a la sorra i d’allà es va desenvolupar tota la història i vam acabar parlant de la soledat d’un vent destructor en contra de la seva voluntat. Per exemple aquell espectacle a nivell de sentit i dramatúrgia era molt bèstia, però és un espectacle molt naive per petitons i molt visual. I hi ha gent que entén el viatge d’una manera i gent d’una altra.

 

També és la part interessant de que no hi hagi text, que cadascú pot fer un viatge diferent.

Sí, nosaltres ens trobem de vegades amb el problema que sobretot com a espectadors adults estem molt acostumats a que el teatre tingui un significat. Jo he d’entendre el que passa quan vaig al teatre i això moltes vegades ens va a la contra. Hi ha cops que els espectadors diuen que no han entès res, que els hi ha agradat però no ho han entès. Perquè tenim la necessitat d’entendre. Nosaltres busquem molt que arribi a emocionar, que a través de la nostra proposta t’emocionis i aquesta emoció et faci reflexionar perquè t’ha tocat l’espectacle. Com a adults amb altres disciplines tenim molta més llibertat d’emocionar-nos que amb el teatre, estem molt obsessionats a entendre el que està passant. En canvi els petits, és molt interessant, perquè no tenen la necessitat de raonar i moltes vegades entenen més la profunditat i el missatge ocult que té l’espectacle que els grans. Els adults ens hem de deixar anar més. 

 

Abans has dit una cosa que m’ha semblat molt interessant, que el punt de partida no és tant una història o un concepte sinó el material amb el que voleu treballar. Tu també ets escenògraf? Perquè em sembla una visió molt escenogràfica.

Jo no he estudiat escenografia, però la meva visió de les coses és molt visual. Les escenografies tenen algo molt potent de fer. La peculiaritat que tenia la companyia abans de la pandèmia, ara hem hagut de canviar una mica, era que sempre els espectadors entraven dins de l’escenografia. El primer espectacle (Copacabana) era un restaurant, i dins la sala del teatre muntàvem un restaurant, i 70 espectadors seien, menjaven i formaven part de l’escenografia. El segon espectacle (Àrtica), construíem una casa de petites dimensions, per 20 espectadors, i era com un congelador, estava a cinc graus i el públic entrava dins, per nosaltres l’escenografia tenia aquest punt de realitat. Volíem que fos immersiu, com una experiència 360 graus.

 

Amb Bajau, vau estar a la Mostra d’Igualada veritat?

Sí, vam estrenar al Temporada Alta, vam fer el Festival El més petit de tots, vam estar a la Mostra i ara el proper pas és el Festival Grec. I a partir de la tardor comencem una gira potent.

 

De Bajau, què més em podries explicar?

Per mi ha sigut un dels més complicats, perquè tècnicament és molt complex. Tot els sistemes que hi ha d’aigua, tot el control de llums, tota la complexitat de mangueres i aixetes va ser molt difícil de crear. Però per mi és un dels  espectacles a nivell de potència visual més bonics que hem fet fins ara. I té un missatge molt més profund del que hem fet normalment. Per mi ha sigut pujar un esglaó més en la qualitat visual que havíem aconseguit fins ara. La música també ha sigut creada per l’espectacle i és una delícia, però és dels menys narratius que hem fet. Hi ha gent que entra molt bé i es deixa portar i altra gent que realment necessita una història i no acaba d’entrar. Però s’ha de veure i experimentar el deixar-se portar.

 

Per que ha d’anar sí o sí la gent a veure Bajau doncs?

Jo crec que és un tipus de format d’espectacle, que no té un text, ni un guió narratiu i et permet la possibilitat que t’exploti el cap, de deixar-te portar. Hi ha una definició que és molt ambigua amb el que fem, no és ni dansa, ni teatre visual, ni mim, ni clown… i jo crec que és interessant veure un format que costa molt de catalogar. Si no et cataloguen en una disciplina concreta vol dir que hi ha molta llibertat per interpretar el que tu vulguis veure en escena. Hi ha poques propostes que siguin poc narratives i sobretot per famílies, amb aquesta escenografia i música contundent. Dura molt poquet, 32 minuts, però és de gran format. És una càpsula d’injecció d’entrar, deixar-se portar i s’acaba. Però que vinguin i ho vegin! Els hi agradi o no, estic segur que és una cosa molt diferent del que han vist fins ara.

 

 

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

Paula Castillo Rodriguez

@paulacastillo4 @paulacasstillo4 

“Soc actriu i comunicadora cultural. Des de fa quatre anys formo part del col·lectiu Novaveu”