La Pera Llimonera no ha fugit d’estudi en els 25 anys que porta als escenaris. Sense por, porten a les seves històries temes que consideren importants tractar amb la canalla. I a sobre, ho fan amb humor. Quan acaben de complir 25 anys de trajectòria com a companyia, estan a punt d’estrenar un nou espectacle a la Mostra d’Igualada i arriben al dia D amb els mateixos nervis de sempre. Agradarà? Frenarà el tema? S’entendrà que l’humor és l’eina per afrontar un tema delicat com el drama de les persones refugiades?

Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol, que es podrà veure dissabte 6 a les 13h a l’Ateneu, és una història que utilitza la metàfora i el llenguatge dels clowns que tan bé coneix aquesta companyia per posar el seu granet de sorra en un tema sobre el qual el Pere Romagosa i el Sergi Casanovas tenien la necessitat de reflexionar. Dirigida per Toni Albà, l’obra els permet també explorar els límits de l’humor, crear una història en què, igual que en la vida real, no hi ha bons ni dolents i assumir el repte -encara difícil- de parlar sobre temes delicats en família.

• Per què decidiu fer aquest espectacle?

Pere Romagosa/ Això va començar fa un any i mig o així perquè estàvem vivint en el món en què estem vivint tot el tema dels refugiats. És un tema que ens trobem cada dia al davant i nosaltres ens plantegem si no hi podem fer-hi res nosaltres.

Sergi Casanovas/ També de veure-ho tantes vegades a a la tele li acabes per no donar importància però és una tragèdia.

P.R./ Això ens va donar per posar en escena aquest tema. Però amb el teatre familiar era un tema delicat, perquè hi ha temes que costa tractar-los. I més tenint en compte les característiques de la nostra companyia, que sempre ha treballat a partir de l’humor, dels clowns. Va ser un repte com podíem portar a escena aquest tema amb humor, que no semblés que ens n’estàvem rient sinó que amb humor plantegem el debat dels refugiats a l’espectador. També pensàvem que a través de l’humor hi ha coses que entren millor. Sense passar-se.

S.C/ Tamptejar també els límits de l’humor.

P.R./ Ens entrava també el tema de les fronteres, l’arbitrarietat, el perquè. I a partir d’aquí vam començar.

S.C/ Primer volíem fer un espectacle gestual

P.R./ Sí, però no acabàvem de trobar el desllorigador i vam pensar treballar a partir de la paraula, que és una cosa que sempre hem fet i parlant amb el Toni Albà vam decidir que ho tiràvem endavant així.

• I des del primer moment vau pensar en el Toni Albà per dirigir-lo?

P.R./ Sí, des del primer moment, perquè domina molt l’humor i també el text i hi havíem treballat amb gairebé tots els espectacles excepte el darrer, que l’havíem fet amb l’Andreu Martínez, i ens agradava recuperar el joc dels dos clowns -el cara blanca i l’August- que havíem fet amb els rucs i el Quo no vadis. I també al ser un tema delicat, no vèiem la manera de representar-ho directament amb persones com a protagonistes. Llavors, a partir d’una metàfora amb animals vam veure que podia funcionar. Va sortir la idea de l’esquirol i el bolet que perdien la casa per culpa de la guerra i havien de buscar un nou arbre, que trobàvem que era el símbol de la casa.

S.C/ Vam triar un baobab perquè significa arbre de la vida

P.R./ Aquest és el significat que té per als africans, que són molts dels que ara es troben en aquesta situació patint el drama dels refugiats. I a partir d’aquí va sorgir la idea.

• Aquesta és la sinopsi, no?

S.C/ Sí, són dos venedors de top manta que intenten refugiar-se de la pluja i entren en un lloc on també hi ha molta gent que busca refugi. Aquests dos personatges intenten vendre el que porten a la manta perquè s’estan morint de gana. Com que no compren res, decideixen explicar-los-hi una història, que en realitat es dóna a entendre que és la seva. En uns 25 minuts, s’explica d’on neix el problema: que hi havia dos pobles que plantaven els seus aliments cadascun al seu terreny fins que hi ha una gran tempesta que acaba amb els arbres del bosc que marcava la frontera entre els dos pobles. Sense fronteres ni límits, agafen les verdures d’uns i altres llocs i comença una guerra que ho desvasta tot. La gent ha de fugir i comença la història de l’esquirol i el bolet, que es troben sense el seu arbre i han d’emprendre un viatge per buscar-ne un altre. El bolet anirà dient a l’esquirol el que ha de fer per arribar-hi.

P.R./ Primer no sabíem com afrontar la història. Una realitat com la que veiem cada dia que són els top manta ens va donar la idea. Ens permetia jugar amb les sabates que porten, amb els objectes que venen, que es converteixen en la gent, en les verdures…

S.C/ I també són peces dels vestuaris dels personatges que van sortint

P.R./ I aprofitem tot el material que hi ha en una obra per anar fent les escenes: les tanques, les escombres, els bidons, etc.

• Per molt que es tituli Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol no ens hem d’imaginar una escenografia d’un bosc de conte

S.C/ No. Se li ha de posar imaginació, però els infants en tenen molta

P.R./ Clar, els infants transformen en un joc simbòlic qualsevol cosa que tenen a les mans. Si es treuen la sabata i decideixen que allò és un enciam, doncs és un enciam. I nosaltres juguem també amb això. D’alguna manera el teatre és jugar.

• Costa que la gent s’hi enfronti a temes així? Més amb públic infantil?

P.R./ Penso que sí. Hi ha temes que no haurien de continuar sent tan delicats. Hauríem de poder tractar tots els temes. Sempre amb respecte.

S.C/ A més, els infants són molt curiosos i veuen el que passa al seu voltant i ho pregunten tot. Se’ls hi ha d’explicar.

P.R./ I ja ho saben. Miren cada dia la tele i pregunten. No és un món desconegut per ells. Senzillament és que reflexionin sobre el tema. No donem cap lliçó, plantegem una situació i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions

• Amb quina idea voldríeu que sortís la gent?

S.C/ Primer que hagin passat una bona estona. Però estem parlant d’un tema delicat que està passant cada dia. Tot i que ho tractem des de l’humor volem que la gent se’n vagi preocupada per això.

P.R./ Sí, no s’està solucionant. I voldríem també que surtin amb la idea que tots som refugiats o en algun moment podem ser-ho i d’alguna manera, és posar-se en el lloc de l’altre. És un tema que a nivell informatiu ara sembla que no es tracta tant perquè n’hi ha d’altres que l’estan tapant. Però és present. I el tema de les fronteres cada cop ens plantejarà més problemes. També hi ha el tema de l’ecologia, perquè els pobles creixen i necessiten menjar i més terres i això genera conflictes. En l’espectacle, també hi ha molts plàstics. L’obra també parla de la cura d’aquest món en què vivim que ens porta a aquests conflictes: per l’aigua, per la terra. Volíem posar-ho sobre la taula per a que la gent hi reflexionés.

• I anant a l’arrel del problema, que també és el que heu buscat, no?

S.C/ Sí. Aquí també ens vam trencar molt el cap per veure com narràvem la història per a que s’entengués bé el conflicte que generava tota l’aventura.

P.R./ També plantegem que a vegades no hi ha ni bons ni dolents. En aquest cas, és un conflicte molt senzill. Però és que de vegades d’una cosa molt senzilla sorgeix un gran problema si no tenim cura. Al principi, havíem pensat que hi hauria un senyor molt dolent que volia les terres. Molts cops ens ajuda a l’hora de muntar un espectacle amb un personatge bo i uns altres dolents. Però de vegades, nosaltres som “dolents” i no ens adonem.

S.C/ I en el fons, som partícips del problema que hi ha.

• Però això costa d’explicar-ho a la canalla

P.R./ Costa molt. Però esperem que ho entenguin. Que no és que hi hagi un molt molt dolent sinó que som nosaltres mateixos. Des de la nostra situació còmoda, quan ve algú que demana ajuda l’apartem sense més i això, en definitiva, és fer de “dolent”.

• Vaja, que l’espectacle és absolutament reivindicatiu

(Riuen)

P.R./ Sí, tot i que tenim molts riscos i molts dubtes. Quan ho parlàvem amb amics i els hi dèiem que l’espectacle parlava sobre els refugiats, tothom ens deia “ui ui ui… n’esteu seguirs?” I a sobre amb humor.

• Trenca esquemes

P.R./ Sí. Però és que ningú ha tractat aquest tema des de l’humor i partir d’aquí és positiu. Però tenim la complicació que s’entengui que no ens n’estem rient.

S.C/ Hi ha el treball d’empatia dels infants amb els dos personatges.

• Té límits l’humor?

S.C/ És difícil dir-ho.

P.R./ En teoria, no n’hi hauria d’haver. Hauríem de poder riure de tot amb respecte. Però tothom veu clar que ens podem riure de l’altre fins que riem de nosaltres mateixos. Llavors, no ens agrada. Per això, nosaltres mirem amb humor aquesta situació, no és que ens en riem de ningú. En tot cas, de nosaltres mateixos, mirant la part còmica. De fet, les situacions més dramàtiques poden ser còmiques. I nosaltres ho estem vivint d’a prop perquè el Toni Albà té problemes amb coses que ell considera humor i llibertat d’expressió i que li ocasionen problemes en el moment en què algú ho considera una ofensa. Pensem que l’humor sempre és delicat i cal tenir sempre respecte per l’altre.

• A quin públic va adreçat?

P.R./ Hem pensat a partir de 6 anys. És difícil saber-ho. Sempre hem treballat amb espectacles a partir de 6 o 8 anys, però hem tingut públic també molt petit. I quan ho veus, la interpretació canvia. Pots fer més suaus aspectes que amb públic una mica més gran els fas amb més duresa. Els altres espectacles s’han caracteritzat per anar adreçats a tots els públics. I llavors, al públic hi ha tot un ventall d’edats; des de l’avi fins al nen, inclús ara ens trobem que cada cop venen nens i nenes més petits. I el problema és com t’hi adreces. Però cadascú fa una lectura diferent i es fixa en coses diferents. A més, quan hi ha infants petits, pregunten coses a casa sobre l’espectacle i això genera un diàleg molt positiu. De vegades és bo no entendre-ho tot.

• Permet anar estirant del fil

P.R./ Sí, de vegades se’ns demana que tot estigui molt mastegat en els espectacles infantils o que tot porti una moralina, que doni una lliçó. Però en el nostre cas volem que porti a una reflexió, que la gent qüestioni coses per treure les pròpies conclusions.

• La delicadesa del tema és l’aspecte que més us ha costat a l’hora d’afrontar aquest nou espectacle?

P.R./ Sí, potser sí. Tot i que no és el primer cop que ens enfrontem a temes tan delicats. Amb la tortuga també parlàvem de l’explotació infantil. Ens agrada que les històries parlin també sobre infants.

• Què us quedeu d’aquest espectacle?

P.R./ A mi em respon la pregunta de “què estàs fent tu en aquest aspecte?” perquè podem estar tots molt d’acord en què s’han d’obrir les fronteres… però què fem per a que sigui així.

S.C/ És el nostre gra de sorra parlar d’aquest tema

P.R./ No sabem si ajudarà o no, però és posar-lo a sobre de la taula i demostrar que no ha desaparegut. Que no hi girem la cara. No potser que estigui passant el que passa i no hi fem res. Aquest espectacle també ens ha fet reflexionar a nosaltres. També ens afecta. Tot i que s’ha d’anar amb compte, per exemple, a l’hora de fer la sinopsi o els programes, perquè quan et refereixes al tema dels refugiats pot genera rebuig i que la gent se freni

• Sí? Creieu que pot passar això?

P.R./ Sí, igual que sabem que algunes programacions et contracten més si el títol és d’una història coneguda que si és d’una produccó inventada. Amb els temes que tractes també passa.

• Les adaptacions de contes clàssics venen més que les produccions pròpies?

P.R./ Sí, sí. Està comprovadíssim! Tot i que hi ha produccions molt ben fetes que han aconseguit superar aquesta barrera. També és el nostre repte.

• Pel títol sembla una història tendra

P.R./ Sí, aquesta era també la idea.

S.C/ Ens vam trencar molt el cap amb el títol. En teníem molts i no ens posàvem d’acord. Al final vam pensar que l’arbre baobab, que és l’arbre de la vida, un esquirol i un bolet li aportava un aire infantil que també buscàvem.

P.R./ Clar perquè nosaltres hem de viure d’aquest espectacle. Hem de buscar també les estratègies per a que ens el programin.

• I després d’estrenar a la Mostra d’Igualada, què?

P.R./ L’hem presentat a diversos festivals, a FiraTàrrega per exemple o a Fira Mediterrània. També ens frena el tema de la llengua. És més fàcil la distribució internacional quan no té tan text. Però ja l’estem traduint al castellà. L’hem presentat també a la Feria de Ciudad Rodrigo per si volen fer l’estrena en castellà. Hi ha altres companyies que giren una mica abans de l’estrena oficial. Però a nosaltres ens costa. Sempre arribem així a les estrenes. I fins que no tenim davant el públic, no sabem com funciona el contacte amb la gent, no sabem quina serà la resposta, si un gag farà més o menys gràcia.

S.C/ A més, el clown té això. Que necessita el contacte directe amb el públic, que és molt sincer. No sabem quan riuran o de què

P.R./ Hi ha escenes que penses que no tenen importància i després van creixent perquè veus que funcionen amb el públic al davant. Per això, creiem que fins que no l’has representat unes cinquanta vegades, un espectacle no està tancat. En aquest món del teatre familiar tot és un risc.

• Tampoc us han anat tan malament les coses, porteu 25 anys!

P.R./ Sí, però això també és una dificultat afegida, perquè la gent sempre compara. Has d’anar superant-te.

No tenim cap dubte que amb aquest espectacle, aquests dos clowns se superaran. I hi serem entre el públic a la Mostra d’Igualada per comprovar-ho.