REPORTATGE – Campi Qui Pugui estrena ‘Manneken’s Piss’ a FiraTàrrega
És una de les estrenes de FiraTàrrega i sorprendrà per la seva originalitat. Inspirada en la famosa font Manneken Pis de Brussel·les, la companyia Campi Qui Pugui ja ho té tot llest per instal·lar el seu ‘Manneken’s Piss’ a l’Espai Reguer, on prendrà vida matí, tarda i nit de l’11 al 13 de setembre (11:30h, 17:30h, 22h / 21h).
Com una companyia de Castellserà (Urgell) ha anat a parar a l’emblemàtic monument belga? La inspiració els va arribar gràcies a les actuacions internacionals, ja que molts dels festivals en què participen tenen com a escenari parcs molt bonics, amb cascades i estàtues barroques. En un d’ells els va sobtar que una font no funcionés i van pensar que era una llàstima que estigués desaprofitada, perquè era atractiva i estava situada en un racó molt agradable.
D’aquí i de moltes hores de furgoneta la conversa va anar evolucionant: ‘I si féssim una font?’ ‘Quedaria molt xulo en una plaça…’ ‘I que es pogués moure!’ ‘I podria jugar amb el raig d’aigua!’… “Moltes idees –de fet, la majoria– surten o maduren a la furgoneta”, explica l’actriu Cristina Garcia, que assegura que van pensar ràpidament en el Manneken Pis. “Volíem fer un espectacle que estigués relacionat amb l’aigua, amb una font que tingués vida i el Manneken, en ser un nen, suggereix una innocència… i a més està fent pipí!”. De seguida ho van tenir clar.
En fer una adaptació teatral del monument no han hagut de tramitar permisos especials. Això sí, els van demanar que no titulessin la producció amb el mateix nom que l’estàtua, un requeriment que ja els ha anat bé, perquè afegint les s han passat de ‘l’homenet que pixa’ a ‘el pipí de l’homenet’, un lleu canvi de subjecte que dóna més joc. D’altra banda, han suavitzat els trets de l’escultura per fer-la més naïf: “A la font original el nen té molts abdominals, està molt fort! Nosaltres l’hem adaptat fent-li més panxeta perquè quedés més rodonet. Sinó tenia un aspecte molt dur i amb els nostres caps quedava com un adult encongit”.
Cristina Garcia també comenta que “companyies belgues amigues van riure molt quan els vam explicar el projecte i ara que ho han vist per les xarxes socials ens han dit que estan desitjant veure l’espectacle. Creuen que la font està molt ben aconseguida i té un punt graciós”.
Per si sola, la font és tan bonica que dóna vida a qualsevol plaça. Està feta de fusta i fibra de vidre, però a certa distància sembla de bronze. “Si la muntem sense escenari –que aleshores sí que es veu teatral– podria semblar de veritat. Dimarts la vam portar a Manresa per fer passis previs a l’estrena i la gent ens preguntava si era real. Quedava molt bé recollida en una cantonada!”
Aquest és el primer espectacle fix de carrer de la companyia, amb vuit anys de trajectòria. “Ens hi ha dut la idea de la font. No ho hem buscat expressament, però quan has fet molt itinerants tens ganes de provar-ne un d’estàtic, ja que en els primers has d’anar a buscar el públic i, en canvi, en aquests la gent ja és allà i pots fer un altre tipus d’accions”.
El muntatge és multidisciplinar: sense text, amb màscares, titelles i molt d’humor i interacció amb el públic, que cobra un doble paper d’espectador (de la mateixa representació i de l’acte inaugural de la font). “Fem dos llenguatges contraris: d’una banda, el llenguatge de màscares, que vindrien a ser com uns capgrossos en què no se’ns veu la cara i, de l’altra, la interpretació del ninot que mou la cara i el penis”.
Al protagonista li passen les mil i una, com ara uns coloms que el volten amb l’amenaça constant de cagar-s’hi a sobre, té problemes per orinar… i altres sorpreses. També se n’adona que no és l’únic del món. “Ara que ens hi fixem, de nens que fan pipí n’hem vist a d’altres ciutats. Ell pot ser l’original… o potser no. Es creu molt important, però… i si n’apareixen més?”
Per ara, les reaccions de la gent que els ha vist en les funcions prèvies són força unànimes. “Tothom ens ha dit que és molt original. Queden ben sorpresos pel mecanisme de la font, que pugui caure aigua a través del ninot. Diuen que és molt divertit i ens pregunten quan el tornarem a fer!”
Qui els ha dirigit i acompanyat en tot el procés és el pallasso Toti Toronell, que ha posat en valor la “complexitat” de la proposta: “És teatre de carrer, però trenca amb el format que tenim al cap com espectacle de carrer. Hem hagut d’inventar i reinventar molt per polir la idea inicial i hi ha molts ingredients nous”. Manifestament content per l’experiència, Toronell ha dit també que “cada espectacle és un repte i aquest ho està sent molt. És interessant treballar amb gent jove que té idees fresques i ganes de fer coses diferents”.
Després de les prèvies a Manresa (dimarts), Olot (dimecres), Castellserà (dijous) i L’Estany (diumenge), divendres de la setmana que ve es plantaran a Tàrrega per fer-ne l’estrena absoluta.
Té només 30 minuts de durada, un temps força breu per tal de poder-lo representar diverses vegades al dia davant un públic poc nombrós, de manera que tothom el pugui veure bé. Agafeu lloc!
