A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
5 / 07 / 22

“Les arts són les activitats que incrementen més el que s’anomena plasticitat neuronal, la capacitat del cervell de continuar fent connexions noves, que és la base de l’aprenentatge”

David Bueno és doctor en biologia i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. Des d’octubre de 2019, a més, també és el director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, la primera a tot el món que es dedica exclusivament a aquesta temàtica. En l’àmbit de la divulgació científica, ha publicat més d’una vintena de llibres de divulgació i assaig, així com diversos llibres de text.

Parlem amb ell per veure com la cultura pot ser una eina per fer evolucionar el cervell i descobrir quin impacte generen les arts escèniques en el desenvolupament dels infants, tant a nivell cognitiu com personal.

 

Com influeixen les arts escèniques en el desenvolupament cognitiu dels infants?

A escala cognitiva, tot el que tingui a veure amb treball en societat, col·laboratiu i amb autoconeixement el que fa és enfortir les xarxes neuronals que estan implicades precisament en la metacognició, que és la capacitat de pensar sobre els propis pensaments. Xarxes neuronals que estiguin implicades en reflexivitat, planificació, en gestió del temps i de l’espai… Tot això són activitats que són crucials per tenir capacitat d’autogestió personal.

Les arts escèniques promouen tot això, perquè normalment no estàs sol, estàs amb altres persones i, per tant, aquí hi ha un contacte social i un contacte col·laboratiu. Si estàs fent una obra i un s’equivoca, els altres l’han de cobrir, han d’improvisar i reconduir-ho. Això vol dir estar pendent de tu, dels altres, de l’espai físic, del temps… Tot això el que permet és treballar la part de davant del cervell, l’escorça prefrontal, que és on hi ha la capacitat de gestió.

 

Així doncs, des de la perspectiva de la neurociència, les arts es plantejarien com la base de l’aprenentatge?

Com una part crucial dels aprenentatges, sens dubte.

Hi ha treballs i estudis que indiquen que totes les arts, en general, són les activitats que incrementen més el que s’anomena plasticitat neuronal, la capacitat del cervell de continuar fent connexions noves, que és la base dels aprenentatges. Durant l’etapa infantil i fins a mitjans de primària, les activitats que potencien més això són les arts, per tant, haurien de ser el tronc central. Això no vol dir que no s’hagin de fer matemàtiques, llengües o coneixements del medi, el què passa és que haurien de ser les branques que sortissin d’aquest tronc. Treballar el coneixement del medi a través de les arts, per exemple. 

 

Podríem dir que el cervell reconeix tot allò que prové de l’art perquè genera emocions, curiositat i desig de coneixement.

Exactament, les arts activen sempre el sistema emocional del cervell, que és bàsic per aprendre.

S’ha de tenir molt present que han de ser aspectes artístics que generin satisfacció. Si un infant ha d’interpretar un paper en una obra de teatre, s’ha de trobar un rol que li generi confiança perquè si li genera por -perquè és tímid, per exemple – estem anant en contra. Es pot trobar un paper més lleuger però que sigui rellevant al mateix temps. Podem jugar amb el grau de protagonisme a mesura que augmenti la seva confiança i sempre amb un suport emocional per part dels adults.

 

Hem parlat de desenvolupament cognitiu però, i a nivell personal? Les arts escèniques desenvolupen la seguretat, confiança…

Absolutament. Seguretat per damunt de tot, perquè has d’estar molt segur per fer-ho bé, per sortir, posar-te en el paper… Un altre aspecte cabdal que treballen és l’empatia. En el cas del teatre, si has de fer el paper d’una persona trista, o bé sents tristesa o no podràs transmetre aquesta sensació al públic… O alegria o bogeria, el que sigui. Això és molt útil perquè aprenen a entendre com funcionen les emocions, a gestionar-les, a viure-les, a expressar-les… És molt important.

 

És a dir, poden experimentar una sèrie d’emocions sense viure-les en primera persona, posar-se al lloc de l’altre i guardar aquesta experiència com a pròpia. 

Sí, de fet, notem més curiositat per les emocions o les vivències dels altres -a vegades- que no pas per les pròpies. Aquest és el gran èxit de les sèries de televisió també, la majoria són irreals, però et criden tant l’atenció…

Això fa que al cervell es generin unes connexions integrant tot el que has vist i després ho pots utilitzar a la teva vida. Tu ho integres tot, coses per fer-les servir i altres per dir “això no ho faré mai”.

 

Un infant que s’introdueixi en el món del teatre, del circ o de la dansa, estimularà àrees del llenguatge del cervell i, com pensem amb paraules, podrà crear pensaments més elaborats?

Si treballen una obra amb text sí perquè el llenguatge està allà i aquest fet ajuda a generar fluïdesa mental. Això sí, ha de ser un text que entenguin, no unes lletres que s’aprenguin de memòria i recitin sense trobar-li sentit. Aquí no guanyem, no serveix de res. Moltes vegades és útil que se’l facin seu, que canviïn les paraules que considerin… que ho sentin.

D’altra banda, si no es treballa amb text, també pots treballar l’equilibri, la percepció del propi cos… Tots aquests temes acaben potenciant aspectes cognitius del cervell. Al final, tot és interessant perquè actives les destreses, tot suma.

 

Així doncs, el teatre ensenya i inspira. Com també la música, la dansa, el circ…

Oi tant! Hauria de ser obligatori, s’ha de fer teatre! Qualsevol cosa la pots teatralitzar, pots teatralitzar la suma, per què no? El mim també és molt interessant, estàs pensant amb paraules i representant amb gestos, per tant, és un pas cognitiu que no és evident.

Amb els infants el que és rellevant és no sobreprotegir-los ni tampoc fer-los fer coses per les quals encara no estan preparats, perquè aleshores únicament repliquen com a lloros.

 

Al llibre “El cervell de l’adolescent”  anomenes el concepte neotènia fent referència al fet que els humans tenim el cervell plàstic durant tota la vida, cosa que ens permet desenvolupar més capacitat de reflexió, gestió emocional, organització… S’ha d’anar treballant? Ho podem estimular a través de les arts escèniques?

La neotènia és un procés evolutiu que ha passat a la nostra espècie i tot el que comporta -reflexió, organització…- si ho treballes, ho potencies. Per exemple, la plasticitat neuronal, que és la que permet aprendre coses noves, s’ha vist que les persones amb un alt nivell cultural, tenen el cervell molt més plàstic tota la seva vida.

 

Una persona que tingui un hàbit de consumir cultura regularment, tindrà més facilitat doncs.

Sí, oi tant. A l’assaig “Trenca-t’hi el cap: La cultura com a motor de la re-evolució cerebral” que vaig publicar fa tres o quatre anys parlava justament d’això, de com un cervell cultivat és més capaç de fer evolucionar la pròpia ment. La cultura és una eina per fer evolucionar el cervell i, al mateix temps, per revolucionar-lo. Com fer esport enforteix els músculs.

Ara bé, si ets un infant, t’han d’introduir al món de la cultura d’una manera divertida, que t’engresqui a seguir. Si més no, els adults poden marcar uns patrons d’hàbits culturals i els infants, quan siguin més grans, decidiran si utilitzar-los o no. Però si no tenen aquests patrons, segur que no els faran servir.

 

El cervell de l’adolescent vol aprendre com funciona la societat dels adults, oi? Viure experiències a través de les arts pot ajudar? Per exemple, a entendre valors i reproduir-los d’una forma reflexiva i conscient. 

Sí, sempre que es visqui com una situació amb un cert plaer. Si els obligues i no en tenen cap mena de ganes, ni escoltaran. Per això, a vegades, ho has de treballar una mica abans, fer un treball previ motivador. Després, un cop tornes de veure l’obra o el que sigui, també pots generar una discussió, un debat… Una sèrie de coses molt interessants.

La reflexió de després, si volem que quedi alguna cosa, sempre és útil. Però això serveix per a tothom: adolescents, infants, adults… Perquè tot ho filtrem per la nostra pròpia personalitat, les nostres experiències personals, etcètera. Per tant, una mateixa frase, la interpretem de maneres diferents o ens impacta i interpel·la de formes diferents… És molt curiós compartir l’experiència de com ho hem vist personalment.

 

I per acabar una curiositat, participar en una obra de teatre genera dopamina? Perquè té tots els ingredients: vinculació, recompensa i optimisme.

Si no pateixes sí, sens dubte! I més perquè  al final t’acaben aplaudint i és molt recompensant. Però s’ha de vigilar amb el que parlàvem abans, trobar papers adequats per a cadascú, que estimulin a tornar-ho a fer una altra vegada.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This