La pallassa Anna Confetti treu a passejar la cadira del si no fos al seu nou espectacle, ‘A la fresca’
L’Anna Alavedra, coneguda amb el nom artístic d’Anna Confetti, enceta una nova etapa. Després d’una trentena d’anys com a Cirquet Confetti, fent espectacles sobretot de caràcter circense, basats en trucs, malabarismes, equilibrismes, i adreçats sobretot a un públic jove, ha decidit fer un canvi i atrevir-se amb un altre llenguatge, el del clown, que no havia treballat tant, i el del teatre de carrer, és a dir, per a tots els públics, no només per a un públic concret com fins ara. Aquest salt té un títol, el del seu darrer espectacle, A la fresca, que va estrenar en la darrera edició de la Fira Mediterrània de Manresa. Aquesta pallassa escultora, amant de les cadires, les escales i els paraigües, està encantada amb aquest nou registre.
En cada poble hi ha un banc del si no fos. Un banc situat al carrer major on s’hi asseuen els més grans de la contrada a veure passar per davant seu la quotidianitat i mentre, lamentar-se dels mil i un mals que els assetgen: “Si no fos pel reuma…” “Si no fos per l’artrosi…” “Si no fos per la fressa…” També, en tots els pobles –abans de manera més nombrosa-, bàsicament a la primavera i l’estiu, la gent d’una certa edat treia i treu la cadira al carrer, a la porta de casa o de casa els veïns i s’encetaven converses sobre mil i una coses, sobre tota mena de rumors i xafarderies, casaments, separacions, batejos, obres al poble, receptes de cuina, infidelitats, reconciliacions, baralles i tota casta de mals papers. Aquesta cadira, la cadira del si no fos, la cadira omnipresent, és l’estri indispensable d’A la fresca, el nou espectacle de l’Anna Confetti. És una cadira de tisora, de les d’envelat, de fusta. Molt comuna. El que ja no és tan convencional és el seu tamany: és gegant. “M’agraden les cadires –diu Anna Confetti- i, com que sóc escultora, l’estètica m’interessa, i una gran cadira és un element que crec que aporta una poètica determinada, a més que estèticament crida molt l’atenció”.
Tres dones xerrapetes, divertides, insòlites
Tres dones grans són les protagonistes d’A la fresca. Han decidit abandonar la seva quotidianitat, el seu poble i han decidir anar a llufar vejam com és la vida d’altres pobles. Arriben traginant aquesta gran cadira a la qual, per enfilar-s’hi, protagonitzen les mil i una facècies. Fan itinerància pel poble, interactuen amb la gent i, en un parell d’ocasions s’aturen per plantar la cadira i observar. Però no s’estan gaire quietes, de seguida se’ns mostren, xerrapetes, divertides, insòlites, descol·locades. Anna Confetti explica una mica el procés de creació: “Ja fa un temps que la idea em voltava pel cap. Tenia ganes de treballar amb més gent, de manera que vaig contactar amb en Pep Vila –un magnífic actor, clown, ex dels Joglars i pedagog que treballa amb la imbecil·litat-, per tal d’exposar-li la idea. Vam fer una selecció i vam trobar la Thangi Rey i la Rosita Calvi. Llavors vam començar a treballar els personatges, perquè era important trobar el personatge de cadascuna i que contrastés amb els de les altres. Calia que es distingissin entre elles gairebé a primera vista”. Una vegada trobades les companyes i definits els personatges, una tasca en la qual Vila n’és un veritables especialista, calia començar a treballar les situacions, una feina que va ser col·laborativa. L’Anna explica que en van descartar força situacions, fins a quedar-se amb molt poquetes, perquè l’espectacle es basa no només en aquestes situacions ja ideades a l’inici, sinó que també hi ha una gran part de l’espectacle que el determina la interacció amb el públic, però també el lloc. “Abans de començar l’espectacle dediquem molta estona a estudiar el recorregut i veure què podem fer amb tot el que ens trobem –explica l’Anna-. El mobiliari urbà, les senyalitzacions, les botigues o els tipus d’establiments que hi ha en el recorregut, on ens pararem… Ens agrada tenir-ho tot força apamat perquè surti una bona actuació”. L’Anna afirma que pensava que potser no seria tan físic aquest espectacle, però traginar la cadira gegant, enfilar-s’hi, saltar, està resultant més físic del que pensava.
L’espectacle també està plantejat una mica en clau d’homenatge a aquelles dones grans que treuen la cadira al carrer, a parar la fresca: ”Ara que diuen que els carrers són nostres, els carrers abans eren seus i de la mainada, que s’hi feia un fart de jugar”. Les tres senyores d’A la fresca són dones grans, que es distingeixen físicament i pel caràcter. Hi ha la prima, més alta, la petita i escarransida i la més rabassuda. Aquest físic condiciona la seva manera d’actuar i aquest contrast és un dels elements que atorga comicitat a aquest trio de senyores.
Una acollida molt positiva
Essent un espectacle de carrer, que es construeix en bona part a partir de la interacció amb la gent, la companyia va realitzar uns quants assajos al carrer, amb públic, en localitats que es van avenir a acollir als seus carrers a les tres pallasses. Besalú, Figueres, Olot o Corçà van acollir aquests assajos, abans de la gran estrena a Manresa, el segon cap de setmana d’octubre en el marc de la Fira Mediterrània. L’element de la cadira i el costum tradicional de treure-la al vespre a parar la fresca va ser el punt de connexió amb el discurs programàtic del nou director artístic de la fira, Jordi Foses. L’Anna Confetti es mostra realment satisfeta de l’estrena: “L’acollida del públic va ser molt positiva. Va ser diferent als assajos, perquè en aquests, la gent no t’esperava, no hi havia expectatives de res i treballes d’una manera diferent, en canvi a Manresa, com que està dins el programa, el públic ja t’espera, està ben predisposat i és diferent. Però els inputs que vam rebre del públic i la seva resposta van ser realment positius”.
El procés de creació de la peça ha estat d’un any. Una feina que l’Anna ha anat combinant amb l’exhibició de la resta d’espectacles que té al repertori. La pallassa garrotxina, que ha estudiat escultura, es va decantar pel circ perquè diu que allà “hi cabia tot”, fins i tot l’escultura i la música, que també n’ha fet, en canvi, l’escultura com a llenguatge artístic de creació el trobava més encotillat. El fet de poder treballar amb el públic i viure d’a la vora les seves reaccions va ser un altre dels elements que la van fer decantar per l’actuació. L’Anna és conscient que ha assumit un risc sortint de la seva zona de confort: “Sé que és un pèl arriscat, però és controlat, perquè els altres espectacles que tinc sé que els continuaré fent i que em funcionen, però tenia ganes de treballar amb algú més, de fer equip, i de provar un nou registre buscant un llenguatge una mica innovador”. Així doncs, tres senyores grans us esperen en aquest A la fresca, un espectacle sense paraules –tret d’alguna expressió-, però molt divertit. Si les trobeu pel carrer, saludeu-les, us faran totes les festes del món.
Foto de capçalera: Esteve Serra.
