L’Índex d’igualtat de gènere és l’indicador que mesura l’evolució de la igualtat entre dones i homes en les societats dels països de la Unió Europea, segons la metodologia proposada per l’Institut Europeu de Gènere. I aquí a casa nostra, aquest Índex es desenvolupa entre el Departament d’Igualtat i Feminismes a través de l’Observatori de la Igualtat de Gènere i l’Institut d’Estadística de Catalunya.

Aquest Índex està estructurat en 6 grans dimensions: Treball, Coneixement, Diners, Poder, Salut i Temps.

Si ens comparem amb la mitjana de la Unió Europea, Catalunya obté bons resultats en totes les dimensions menys en una: la dels Diners. Ai, làs!

Les darreres dades de la població ocupada a Catalunya en l’àmbit cultural són de 42,16% de dones i 57,84% d’homes, és a dir que podem parlar de paritat en l’àmbit de l’ocupació cultural, sí (aprovat justet en paritat, però aprovat), però suspenem en la dimensió dels Diners segons l’Índex Europeu i llavors, aquest aprovat de l’ocupació es converteix en suspens perquè es tracta d’una ocupació amb desigualtats de salaris.

En l’àmbit escènic tenim termòmetres de regulació pel que fa als diners, el conegut Conveni Col·lectiu de Treball del Sector dels Actors i les Actrius de Teatre de Catalunya, un conveni que s’elabora des de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya en col·laboració amb altres associacions sectorials com l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics de Catalunya, la TTP; però, ull viu!, que hi hagi conveni no vol dir que no hi pugui haver bretxa salarial! Cert és, però, que aquest conveni sí que marca la línia roja respecte a la professionalitat. Qui no compleix amb aquests mínims i tota la resta d’obligacions fiscals, laborals, contractuals, de seguretat social, etc., no es pot considerar professional. Aquests són sempre els requisits mínims que es demanen per poder formar part de les associacions sectorials, fer complir el que diu el conveni.

El darrer informe d’AISGE (Artistas Intérpretes, Sociedad de Gestión) publicat el gener del 2024, més enllà de radiografiar la precarietat del sector també ens deixa dades referents a una altra bretxa: les actrius catalanes treballen una mitjana de setanta-sis dies mentre que els actors treballen noranta-cinc dies l’any. I en el cas dels ingressos, l’informe parla d’un 40% més elevats els dels homes respecte als ingressos de  les dones. I això no són bones notícies, es confirma doncs allò que diu l’Índex Europeu de Gènere respecte a la dimensió dels diners: les dones cobrem menys per fer la mateixa feina!

És cert que les companyies de teatre professional del país segueixen les pautes del conveni i de totes les normatives vigents, però molts dels professionals de les activitats connexes al creador i a l’intèrpret no estan sotmesos a cap conveni. I sense convenis ni codis ètics i deontològics la precarietat sempre truca a la porta de totes les activitats i serveis professionals de tots els àmbits culturals, també de l’escènic. I si parlem de l’ocupació i del salari femení encara hi trobem, bretxes inadmissibles.

Tot i que la perspectiva de gènere comença a formar part del relat de les arts escèniques encara ens falten molts esglaons per assolir la igualtat efectiva. I per aconseguir aquesta igualtat hem de tenir molt present que pel que fa a la diversitat encara estem al primer esglaó.

Les darreres millores de reforma de l’àmbit laboral, fiscal, de la Seguretat Social, i altres, que tenen a veure amb l’Estatut de l’Artista, també han d’ajudar a fer que aquesta bretxa salarial s’escurci en totes les activitats professionals. 

Tanmateix, quan parlem de les companyies d’arts escèniques professionals sovint pensem en l’escenari, en les persones que trepitgen els escenaris, els actors i les actrius i els directors i directores escèniques; però més enllà de l’edifici teatral i de l’espai d’assaig s’hi desplega una xarxa de professionals sovint invisibles, no trobem els seus noms ni als programes de mà ni als dossiers, ni a les pàgines web, no surten a saludar. I sí, són les persones que fan possible que el fet escènic, que el teló s’obri i es tanqui cada dia. Parlo de les gestores culturals, de les productores, de les administratives, de les comunicadores, de les mediadores, de les gerents, de les directores executives, de les distribuïdores, de les mànagers, de les representants d’artistes, de les expertes en serveis jurídics, de les redactores, de les arxiveres, de les programadores, de les comunity managers, de les periodistes, de les comissaries, de les road managers, de les assessores i consultores i un llarg etcètera, i parlo d’elles perquè en la majoria de les companyies d’arts escèniques són dones. Sí, podeu fer una consulta al vostre cercle de confiança i ben segur que em donareu la raó.

Al voltant de la data del 8 de març cada any s’elabora un relat amb relació a quin és el lloc que ocupen les dones en tots els àmbits de la nostra societat. Ara, aquest relat i el corresponent debat resulta curt perquè més enllà de la dicotomia -els homes i les dones- hem d’atendre la diversitat. 

Així doncs, tenim encara molta feina: atendre aquesta diversitat, vetllar per l’equitat, estar amatents a les desigualtats (a totes les desigualtats), vigilar que la igualtat d’oportunitats sigui efectiva, establir protocols de tota mena, detectar i denunciar els abusos de poder en totes les seves formes, ampliar la mirada cap als nous perfils professionals com ara la “coordinadora d’intimitat”, un perfil professional que ja està exercint en l’àmbit de l’audiovisual, i tants altres aspectes que encara no hem assolit, per tal que les manifestacions artístiques, el teatre, la dansa i el circ siguin activitats  orgàniques i justes, perquè totes les persones puguin desenvolupar la seva creativitat i tothom pugui gaudir de les seves produccions artístiques.

Visca totes les dones que es dediquen a les arts escèniques al nostre país!

 

Margarida Troguet Taull,

gestora escènica curatorial

vicepresidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CoNCA

març de 2024.