15 / 07 / 19

Déjà-vu, de Manolo Alcántara

Alcántara treballa el joc del doble, no només en el mirall. La sensació de doble que li permet enganyar la vista de l’espectador és molt suggerent. Sense l’espectacularitat de James Thierrée (Tabac rouge, Raoul…) sí que evoca la mateixa poètica. I, si ara la majoria de la música és entegistrada es manté una veu femenina que viatja de la cançó de bressol (algú ha provat mai de dormir en un llit balancí?) al punk del “shout, shout, shout!”. El personatge utilitza, molt puntualment, els estris de la seva llar (el llit, el mirall, la màquina de cosir…) per desplaçar.-se al seu lloc de feina. Allà és on el moble ocupa tota la seva potència (els altres desapareixen només s’ha descobert la seva màgia escènica). I una calaixera pot ser molt pesada per poder donar-li ritme, sorpresa. I que el personatge no quedi engolit per les sorpreses de cada porticó.

Autor: Jordi Bordes

Data: 11/07/19

Llegiu la crítica completa de Déjà-vu de Manolo Alcántara:

Recomana.cat

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This