REPORTATGE – La Bleda arriba al Lliure com l’heroia ‘SuperBleda’
La Bleda està estenent els seus superpoders de ‘SuperBleda’ per tot arreu. Després d’estrenar-los al Festival Temporada Alta el passat desembre exhaurint entrades a La Planeta, ha anat exhibint-los a diversos teatres de Catalunya. Ara és a la Fundació Miró i, d’aquí, baixarà per La Font del Gat fins al Teatre Lliure, on farà parada del 28 de febrer al 5 de març dins el cicle El Lliure dels Nens. Hi anirà just abans d’una altra gran cita amb el públic infantil i familiar: La Mostra d’Igualada, on hi actuarà el dissabte 1 d’abril.
Sens dubte, aquest és un tret de sortida espectacular per a una nova creació. Així ho valora la mateixa pallassa: “Això és fantàstic! Em sembla que no ho havia fet mai tan bé!”. L’espectacle és una coproducció amb Temporada Alta i ha vingut de la mà del 15è aniversari de la companyia gironina. “Aconseguir-ho no ha estat d’avui per demà. Era la tercera vegada que li proposava fer alguna cosa conjunta al Salvador Sunyer (el director). I aquest cop li va interessar per l’equip de treball i pel moment. Però per arribar jo al Temporada Alta han passat 15 anys!”.
Ho comenta davant la dificultat que el gènere del clown entri als grans festivals d’arts escèniques, una complexitat que s’accentua si, a més a més, aquest clown és familiar i femení. “Jo estic en la bomba de les bombas! Ho he hagut de demostrar cada dia a cada bolo. Aviam si l’any que ve puc entrar a FETEN… Allà el clown no està ben considerat o no n’han vist bons treballs. El Marcel Gros hi ha anat ara fa 2 anys. No el coneixien! Com pot ser!? És un gènere que encara costa. Potser t’agafaran uns titelles o teatre sèrio… però l’humor és molt més difícil que el teatre sèrio!”.
Al Lliure presentarà ‘SuperBleda’ a tres bandes enlloc de amb la disposició habitual de a la italiana. “És com una mena de circ, però amb teatre. Una situació que m’agrada molt, queda recollida, i a La Bleda li va a favor”. Ja té tots els passis escolars plens –fins i tot haurà de fer dobletes– i espera repetir aquesta gran acollida en les funcions familiars del cap de setmana (dissabtes i diumenges a les 12h del migdia).
Per crear la ‘SuperBleda’ ha tibat del típic i tòpic heroi de capa, escut i barret, el que tothom té per referència. Això sí, l’ha fet una “heroia –com l’anomena ella– diferent”. Ho és perquè té el poder de la imaginació. I fins aquí. No desvelarem res més. Així, si al seu últim espectacle ‘Tut-turutut la princesa’ es vestia de princesa rosa i feia de les seves…, aquest cop les farà amb un vestuari ben diferent.
“Als nens els encanten els herois. I per les nenes també és guai! La veritat és que mola veure-les tan ficades, elles també ho volen ser. No només hi ha nenes princeses, hi ha moltes més nenes heroies de les que et puguis imaginar. Si els poséssim la capa enlloc de la faldilla rosa, estarien supercontentes”, assegura la pallassa. També confessa que no s’esperava que el públic rigués tant: “Jo sóc simpàtica, però riure tant!? Riuen molt. Molt més que amb ‘Tut-turutut la princesa’! Ha sigut molt agradable, perquè mentre assajava pensava que hi simpatitzarien i en alguns moments riurien, però bé, és que s’ho passen teta des del minut 1! La connexió és molt bèstia, brutal.”
Diu que l’ha sorprès la comprensió dels espectadors més menuts. “Quan creàvem l’obra ens preguntàvem si això o allò ho entendrien o no, i he après que els nens entenen molt més del que ens pensem. S’ha de veure per saber-ho”. Tot i que treballa per a tots els públics (agradarà a petits i grans), un cop més adreça especialment el seu espectacle als infants de 3 a 8 anys.
Per aixecar l’espectacle ha comptat amb la dramatúrgia de Jordi Palet, que els presentava propostes –a ella i al director (Pere Hosta, també clown)– que anaven adaptant a base d’improvisacions. També ha gaudit de la visió externa de Manel Trias, el director artístic del Mic del Club Super3 i molt vinculat al món del clown, que hi ha aportat un toc especial. Destaca també l’acurada escenografia de Pepa Aymerich, inspirada en les arrodonides joguines de fusta Waldorf, un material noble que permet una manera més suau de connectar amb l’infant. La música, obra de Pep Pascual Pepino, està tractada amb gran delicadesa: és molt artesanal, fruit del treball amb elements naturals i de la seva manera d’entendre el pallasso.
