Com a cul inquiet, aquesta informació t’interessa! La signa i il·lustra en Jordi Palet i Puig des de l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (TTP) que impulsa aquest portal: EscenaFamiliar. Pren-ne bona nota i, si és que encara no ho fas, posa-ho en pràctica des de la primera funció de la nova temporada teatral. Nou curs, nous reptes!

 

El teatre és un joc

Gairebé tothom sap que, en anglès i francès, el verb que designa l’acció de fer teatre és el mateix que el de jugar: to play i  jouer. Aquí sembla que vulguem semblar més seriosos i fem servir altres paraules. Ens equivoquem. No hi ha res més seriós que un joc. No hi ha res més seriós que el riure, l’emocionar-se, el passar-s’ho bé, tant si fas teatre… com si no.

Gaudir del teatre també hauria de ser un joc. I, com en qualsevol joc, cal saber les regles. Gairebé tothom sap quines són, però per si de cas -només per si de cas- les reescrivim. També, jugant.

 

El teatre és com la plastilina

El teatre, com tot, com tots, necessita primer una força que el modeli, un impuls, una necessitat de transformació. Un cop la plastilina de l’escenari ha pres forma, li surten uns braços que modelaran al públic, que també és de plastilina. Tothom és de plastilina. Al principi, som de plastilines de colors, i prenem formes diverses amb extrema facilitat. Amb el pas del temps, però, els colors es van barrejant i agafen un to marronós. Alguns es pensen que quan som marrons ens tornem de fang, i que ens assequem, però no, continuem essent de plastilina. I no ens assequem fins al final de tot.

Així doncs, sigues de plastilina, i deixa que el teatre et masegui. I si ja se t’han barrejat els colors originals, recorda que continues essent plastilina, no t’assecaràs com el fang.

 

El teatre és com el parxís

Jugar-hi sol no té massa sentit. Això passa amb la majoria de jocs, a excepció dels videojocs i els solitaris. La sol·litud és una opció, sempre pots quedar-te a casa. El que passa és que de vegades voldràs sortir i, si no treus un cinc, no podràs. Al teatre, el cinc també compta: és convenient arribar-hi cinc minuts abans, com a mínim, si no vols trobar-te el pas barrat, o les caselles ocupades. Si arribes tard, la partida estarà començada i ja no podràs entrar.

Per cert, per jugar al parxís -com al teatre, com en qualsevol joc- és convenient anar al lavabo abans de jugar. Si t’agafa pixera a mig fer, és molt possible que perdis el torn. I el fil.

 

El teatre és com jugar a fet-i-amagar

Tu estàs al teu amagatall-butaca i l’espectacle t’ha de venir a buscar, fins que t’atrapa. En el cas que l’espectacle no et toqui, espera’t amagat al teu lloc fins que s’acabi la partida. Si no t’ha atrapat -de vegades passa- pots anar a la companyia i explicar-los-ho. Al teatre, com en tota relació d’amor, va bé saber com s’ha sentit l’altre mentre jugàveu.

 

El teatre és com el Mikado

El Mikado -a més de ser uns bastonets de xocolata i un espectacle musical- és un joc xinès. Consisteix en treure un bastonet de bambú d’una pila de bastonets de bambú, sense que els altres es moguin. Si es belluga més d’un bastonet, perds el torn.

Al teatre, si et bellugues massa, fas bellugar als altres, i pots arribar a desmuntar tot l’entramat que s’ha creat durant la representació.

 

El teatre és com una partida de cartes

Tant si jugues amb totes les cartes a la mà o amb algun as a la màniga, has de tenir cura de no doblegar ni rebregar les cartes, perquè queden fetes malbé per sempre. Als teatres passa igual; no a tots els equipaments hi ha personal de manteniment.

I si menges mentre jugues, les deixes totes untades, escampes molles i no llisquen bé. I els teus mastegois molesten als altres jugadors. No mengis al teatre.

De jocs de cartes n’hi ha molts. Recomano l’UNO, si us agrada l’acció trepidant, i el DIXIT, si busqueu una experiència oberta a múltiples interpretacions. Tant l’un com l’altre són divertidíssims i hi poden jugar persones de qualsevol edat. Com el teatre.

 

El teatre és com el Monopoly

La banca sempre guanya i pots anar a la presó.

 

El teatre és com un joc de construccions

Peça sobre peça, s’edifica una ficció. Un triangle sobre un pont sobre dos pilars sobre quatre cubs sobre una base sobre quatre altres pilars sobre un aire que s’altera. Cal tenir fusta perquè l’obra s’aguanti, però també cal tenir-ne per veure com s’alça. Al principi sembla fàcil, però a mida que la torre creix, requereix cada cop més concentració, més atenció, més silenci. Per sort, a mida que creix l’obra, el gaudi també s’eixampla.

El plaer màxim de construir una torre amb peces de fusta és -ja se sap- quan la piques i es desmunta tot. Al teatre pots gaudir igual, aguantant-te fins al final per poder picar de mans ben fort.

 

El teatre és com la Play

No és un videojoc, ni una pel·lícula, ni una tele. Els personatges no tenen les dues dimensions d’una pantalla, sinó que són fets d’actors i actrius de carn i ossos, suor i llàgrimes, hipoteques i lloguers, vocacions i equivocacions, il·lusions i desenganys, i més il·lusions. I tot això val diners. Com una barra de quart. Com una factura de lampista. Com la Play.

 

El teatre és com un telèfon fet amb dos pots de iogurt i un cordill

Encara que dalt d’un escenari pugui haver-hi la més alta tecnologia, l’essència del teatre és la mateixa que la que el manté viu des de fa segles: algú amb voluntat d’explicar alguna cosa i algú amb ganes d’escoltarla. Algú que estén un fil i algú que el tiba.

Si per un cantó tiben massa, es pot tallar la comunicació. Si una banda deixa anar massa fil, l’altra potser es farà un embull.

En tot cas, l’única tecnologia que hi ha d’haver en una sala de teatre és la dels focos, o els projectors, o el mapping, o com se digui, o els sistemes de sonorització, o el mecanisme que fa que aquell titella pugui sorprendre’s o enfadar-se amb un lleu moviment de celles. La resta -com per exemple els telèfons mòbils o les tauletes- cal que estiguin apagats. Si no, la llum o el soroll del teu terminal et delaten entre la foscor i el silenci de la platea. I molesta.

El teatre és dels pocs àmbits on pots degustar l’ara i l’aquí, un acte de comunicació analògic, en temps real, sense cap més interferència que el cordill que vas tibant i que et permetrà lligar caps fins ves a saber on, fins ves a saber quan.

 

Versió descarregable: MANUAL PER A ESPECTADORS INQUIETS