Anna Roca: “M’agrada molt treballar amb adolescents, parlar-hi, escoltar-los i provocar-los”
El 2015 va suposar un punt d’inflexió en la carrera d’Anna Roca, que s’havia dedicat sobretot als contes des del seu inici, el 1996, fins llavors. Aleshores, cansada de ser sola damunt l’escenari i per allunyar-se una mica dels contes, va decidir produir el muntatge Momo, basat en la novel·la de Michael Ende. És en aquest espectacle que diu que va canviar la seva visió de la professió. Ara, que la Companyia de Teatre Anna Roca compleix 25 anys, l’actriu continua fent espectacles infantils amb la seva companyia, però també vol explorar l’à mbit dels espectacles per adults i adolescents.
Anna Roca explica que “al principi era poqueta cosa” i la van descobrir en Cesc Serrat i en Pere Fontanet explicant contes -si parlem de l’Anna Roca és més propi que parlem de dramatitzar contes- arraconada sota un arbre durant una festa d’homenatge a Xesco Boix. “Era molt jove i estava espantada com una mala cosa, però ells em van suggerir que m’hi dediqués més seriosament i aixà ho vaig fer”. Roca explica que a aquest punt hi va arribar després de passar per tots els estadis tÃpics: “Volia fer teatre, volia ser famosa, vaig anar a Barcelona, vaig fer cà stings i tot plegat i em vaig fotre una pinya monumental, de manera que vaig tornar i vaig començar a fer classes. Allà vaig veure que els contes era un recurs ideal per enganxar la mainada. Semblava que el conte era el vehicle ideal per traslladar el missatge.”
El juny del 1996 va presentar a la Mostra Igualada Els contes de l’Anna i, des de llavors, va anar fent espectacles basats en contes. “Es ben bé que vaig descobrir un gènere que em convenia, tot i que jo no sóc narradora ni me’n considerava. Els narradors tenen el do de la paraula i tècniques diferents. Jo el que feia era teatralitzar, interpretar els personatges de les històries que explicava, de manera que no era ben bé una contacontes. A més, de seguida vaig anar a un tipus d’espectacle amb escenografia i un text amb continuïtat d’una hora, que deia tota sola a escena. Jo interpretava els personatges a través del gest i fent canvis a la veu. Interpretava”.
El públic infantil no és més fà cil
Anna Roca refusa la idea, un prejudici més, que el públic infantil és més fà cil que l’adult: “La mainada, si no els agrada el que estan veient o s’avorreixen, s’aixequen, remuguen, ja hi ha pipÃs i aquestes coses. Quan passa això vol dir que l’obra no funciona. Els adults digues que són més educats, que són més hipòcrites i si més no, ho intel·lectualitzen. La mainada és més espontà nia, més sincera i sense cotilles socials”.
Pot sorprendre que algú digui que, amb 25 anys de trajectòria, pugui afirmar que “mai en saps prou de fer teatre”. És una afirmació de la mateixa Anna Roca, que explica que a Momo, el director de la peça, Jesús Arbués, “va treure una actriu que jo no coneixia, és per això que en la meva carrera hi ha un abans i un després de Momo“. Roca n’està molt satisfeta d’aquella experiència, per bé que es queixa d’una contradicció flagrant del món de les arts escèniques: “A les companyies ens diuen que ens arrisquem, que innovem, però resulta que quan ho fem llavors no hi ha mercat per allò que hem creat, diuen que no hi ha un públic per allò i no ens contracten. Llavors, lògicament, afrontem aquestes produccions amb por.” Tot i això, però, em vaig embarcar en aquella producció, que era enorme i a hores d’ara ja he eliminat del repertori tot allò anteior a Momo, bà sicament espectacles de contes, perquè ja en tenia prou. Tenia ganes de fer allò que realment volia fer.” Roca no nega tampoc que aquesta decisió va estar relacionada en part amb la COVID.
Momo, un trencament
L’actriu garrotxina afirma que abans de Momo es trobava massa etiquetada com a contacontes. A Momo aquesta sensació es va començar a trencar: “M’encanten els reptes, si no en tinc cap al davant, m’avorreixo. Momo l’havia llegit als 13 anys i l’havia rellegit. Llavors em vaig imaginar una escenografia i, estranyament, l’espectacle va començar per aquÃ. Llavors li vaig dur un text a Jesús Arbués, que no volia ser Momo, però ell em va fer adonar que realment es tractava de la novel·la, i m’hi vaig atrevir.” Posar en marxa una producció enorme, comparat amb el que Roca havia fet fins llavors, diu que la va fer “perdre moltes pors”.
Malgrat això, Anna Roca vol conservar el públic que tenia abans, per això va muntar Valentina Quà ntica, un espectacle per a infants que reivindica les dones cientÃfiques i que, durant la pandèmia, es feia a temps real, per streaming i per a escoles. A aquella reinvenció, que Roca ha retirat del web però encara fa per encà rrec, n’hi van dir Valentina a les aules. “A partir d’ara, per a la meva companyia vull seguir dues lÃnies, una per adoslescents i adults i una per infants”, explica la creadora garrotxina. Roca, però, tenia molt clar que no volia fer teatre en streaming, és a dir, vendre peces gravades perquè “allò no és teatre” i també tenia clar que no volia aplicar cap ERTE a la companyia, de manera que es van posar tots a pensar com podien superar la crisi de la COVID fent coses diferents. Valentina Quà ntica va ser el primer espectacle en el qual ella no era a escena.
Estar acompanyada a escena
Una de les descobertes de Roca durant aquests 25 anys també és el plaer de treballar amb una companyia i estar acompanyada a escena: “M’agrada treballar amb companys a l’escenari. Vaig començar sola i sempre ho vaig estar, però quan vaig fer una obra amb companys vaig disfrutar molt. Va ser una descoberta. Ara hem format un equip molt maco, molt trempat, de molt bona gent, que és molt important i molt bons professionals. És fonamental que hi hagi bon rotllo i el 25è aniversari el vam celebrar amb un bon dinar.”
En el gir artÃstic de la companyia d’Anna Roca hi té a veure la predilecció d’aquesta actriu i docent pels adolescents: “M’agrada molt treballar amb nois i noies de 14 a 17 anys, que són les edats dels que tinc inscrits als tallers d’estiu a Olot -diu Roca-. M’agrada molt treballar-hi, parlar-hi, escoltar-los i provocar-los. M’ho passo teta!”. Aquesta fascinació respon a la complexitat del món dels adolescents i a un cert efecte mirall: “Jo vaig ser una adolescent focs, heavy metal, i potser per això hi tinc tirada, perquè només amb la mirada ja tens una idea de per on van. Els adolescents han perdut l’espontaneïtat de les criatures i abans de parlar ja li han donat una volta al que diran, però no per quedar bé, sinó perquè ho processen en una mena de laberint bestial que tenen al cervell com tots els adolescents. És per això que no hi parlo mai com si fossin nens, sinó com adults, de tu a tu.” Deu ser per això que les properes produccions de la Companyia Anna Roca entraran en aquest à mbit.
