Pep Farrés: “Ens pensem que tenim una relació amb algú quan l’únic que fem és seguir-lo per les xarxes”
Les relacions personals. Aquest és el moll de l’os del nou espectacle dels Farrés Brothers & Cia., Orbital, que s’estrenarà de manera oficial en la propera edició de Mostra Igualada. Fa un any que els Farrés l’estan treballant, partint de la idea d’aquesta falsa sensació de proximitat amb persones de les quals, realment n’estem lluny i l’únic que fem és seguir la seva trajectòria a través de les xarxes. Orbital, però, és un espectacle “amb moltes capes”, diu Pep Farrés. Per treure’n l’entrellat i veure quines són aquestes capes, n’hem parlat amb ell, ex-director artístic de Mostra Igualada i intèrpret de la peça juntament amb Jordi i Judit Farrés –aquesta, enregistrada-, i aquest n’és el resultat.
“Una reflexió ens va conduir al convenciment que les persones pensem que estem a prop, però en realitat som molt lluny. Aquesta sensació fal·laç prové de les xarxes socials. Et penses que tens una relació amb algú i l’únic que fas és donar-li likes i seguir-los per les xarxes a través d’una pantalleta, però potser fa anys que no ens diguem res o que no ens abracem o que no tenim contacte. Tan comunicats que estem i tan incomunicats al mateix temps!”, exclama Farrés. L’arrencada és prou potent i atractiva. A partir d’aquesta arriba la pluja d’idees, el treball de taula, el debat sobre el text i la dramatúrgia i la manera de posar en escena allò que només és una idea molt desenvolupada, una fase a la qual la companyia igualadina hi dedica tot el temps necessari, la qual cosa fa que al final l’espectacle sigui ric en lectures, que es va acumulant en capes fins a fer “un milfulls”, diu Farrés, ben cohesionat.
“Tenim tendència als temes marcians i interplanetaris”
Però, per què Orbital? Farrés ho explica: “Com a companyia tenim certa tendència als temes marcians i interplanetaris. Ja ho vam veure amb O.V.N.I., protagonitzat per un marcià, i Trípula, on fèiem un viatge per espais impossibles. En aquest cas ens vam fixar en el concepte d’òrbita”. Aleshores va començar el procés de documentació sobre aquest fenomen curiós que és el fet que, a l’espai, un cos pot orbitar a l’entorn d’un altre cos sota la influència d’una força centrípeta. Es troben en un estat de mútua atracció gravitatòria. La metàfora, en referència a les relacions personals es construeix sola. “Nosaltres orbitem al voltant d’altres persones i n’hi ha que orbiten al voltant nostre. Són les relacions que mantenim. En ocasions, aquestes òrbites es perden o el fet de començar a orbitar al voltant d’algú, et du a orbitar al voltant d’algú altre o d’algun grup”.
La companyia es va assessorar, va parlar amb gent del món de la ciència, van esbrinar com es fa el llançament d’un satèl·lit a l’espai i com s’aprofita el moviment orbital de la terra i com la força de la gravetat s’aprofita per “disparar” l’enginy cap a l’espai. “Es poden establir molts paral·lelismes amb tots aquests aspectes amb coses que passen sovint en les relacions humanes –explica Pep Farrés-, que una òrbita al voltant d’una persona et dispara cap a una altra. Tot l’espectacle és una metàfora”. I després del procés de documentació i debat, arriba el destil·lat, l’argument de la peça: “És senzill –diu Farrés-, presenta la relació de tres amics, adults, que ho són des de la infància. Dos nens i una nena juguen des de petits a fer viatges a l’espai. Veuen a la televisió una notícia que explica que, en un futur no massa llunyà, l’home podrà viatjar a Mart, la qual cosa dispara la seva imaginació i, en el cas de la nena, en desperta la vocació: vol ser astronauta. Es fan grans, cadascú fa la seva vida, varien les òrbites i arriba el dia que la noia, ara una dona, ha acabat la carrera d’astrofísica i formarà part de la tripulació de la primera expedició a Mart. Els nois s’assabenten i, amb ganes de recuperar la relació més enllà dels likes i les xarxes socials, de fer-se una abraçada novament tots tres, emprenen el viatge per fer possible el retrobament abans que la seva amiga marxi a Mart”.
Reivindicar la figura de la dona científica
La decisió que sigui la nena la que compleix el somni no és casual o fortuïta: “Creiem que tenim la responsabilitat de posar èmfasi en el munt de dones que han fet i fan carrera en el món de la ciència i altres àmbits. Està bé que els espectacles per a públic familiar reflecteixin que hi ha com a mínim un 50% de possibilitats que qui assoleixi aquest èxit sigui una dona.” Això no vol dir que els altres dos personatges siguin uns fracassats, sinó que han seguit camins diferents. Cadascú ha fet la seva vida i això és el que intenta explicar la companyia, que malgrat que no han arribat a l’excel·lència de la seva companya i han anat per camins diferents, el que fan els dos nois és igual de satisfactori”. Un d’ells és una figura de projecció mundial en la modalitat de pizza acrobàtica, mentre que l’altre es dedica a l’empresa tèxtil. Tot això també du a la companyia a tocar el tema dels desitjos dels infants i a la fatídica pregunta: “Què vols ser quan siguis gran?” Pep Farrés explica que volen mostrar que “encara ara, quan es fa aquesta pregunta a un infant, segons la resposta, se’l mira de manera estranya – diu l’actor- , per això per nosaltres qualsevol decisió pot ser bona i s’ha de valorar correctament. Qualsevol camí que es tria per ser feliç, està bé.”
La posada en escena de l’espectacle també té les seves particularitats. L’únic text que té l’obra és el d’una locució d’un fals documental que es projecta. La resta és teatre de gest, moviment, objectes i titelles. La companyia igualadina després de força anys de no utilitzar l’audiovisual, en aquesta peça reincideix: “Fa uns 10 anys vam fer O.V.N.I. (2008) i La maleta de l’Agustí (2010), en què el vídeo hi tenia molta importància. Vam acabar cansats, perquè aleshores ens esclavitzava molt, havies d’estar molt pendent de la tècnica, però en aquests 10 anys la tecnologia i la manera d’utilitzar-la ha canviat molt, amb eines molt millors per treballar. La veritat és que ens venia de gust tornar-hi. Hi ha molta presència de projeccions en vídeo, mapping projectat sobre diferents superfícies i, dins el vídeo mateix, s’utilitzen diferents tècniques: vídeo en directe, animació de titelles , moviment i imatge convencional. El fet que sigui el documental el que du la veu en off, suposa una comoditat a l’hora d’entrar en circuits estrangers, ja que és relativament senzill traduir el text gravat i doblar-lo en els diferents idiomes. L’estètica varia en funció del moment vital dels personatges. Com és habitual en aquesta companyia, la direcció i la dramatúrgia van a càrrec de Jordi Palet.
“Tots som al mateix vaixell”
Hi ha una circumstància remarcable en aquesta estrena. Pep Farrés torna a la Mostra com a artista, després d’una etapa de cinc anys com a director artístic del certamen: “Per mi és una sensació molt grata ser a la Mostra. Abans de la meva etapa en la direcció artística, havíem presentat tots els nostres espectacles a la Mostra, perquè era la nostra plataforma de llançament. Durant aquests cinc anys em va semblar que com a companyia no tocava que hi actuéssim i no ho hem fet, però ara que he deixat el càrrec hi tornem a ser i m’agrada pensar que és com una trajectòria natural. Ara ets a una banda i transites cap a l’altra com si fossin vasos comunicants, de manera natural i sense cap mena de trauma. M’agrada molt això, em dona la sensació que tots som al mateix vaixell i que tots treballem pel sector, d’una manera o altra.” La seva experiència com a director de la Mostra ha variat la seva percepció sobre aquesta? Doncs sí: “Me la miro diferent, sí. Absolutament. Quan una cosa la coneixes per dins t’obre la mirada, entens més les situacions i ets més comprensiu amb moltes de les coses que passen. Ara que encara és molt tendre el record, en alguns moments tinc aquell punt de mínima angoixa de si als organitzadors els passa això, o allò altre, i de si estan en aquell moment o aquell altre que jo sé que és especialment complex. L’empatia envers l’organització i la Mostra és molt gran, perquè coneixes com funciona tot l’engranatge per dins”. I és que la Mostra, un planeta amb un munt de satèl·lits orbitant-hi, ha deixat petjada.
