‘On vas, Moby Dick?’, un clàssic passat pel sedàs imaginatiu del Centre de Titelles de Lleida
Moby Dick és un clàssic de la literatura universal, en el qual s’ha fixat el Centre de Titelles de Lleida per construir el seu darrer espectacle, On vas, Moby Dick?, que va estrenar la setmana passada a la Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears (FIET). La versió de la companyia lleidatana introdueix un personatge protagonista, un nen, en Tim, la imaginació del qual permet a l’espectador fer un apassionant viatge a través d’aquest clàssic.
Moby Dick, escrita per Herman Melville i publicada el 1851, no és una novel·la infantil. A molt estirar podríem dir que és adequada per a un públic juvenil, però sobretot va adreçada a un públic adult pel seu profund simbolisme. Ara bé, curiosament, la balena blanca ha esdevingut, sobretot per les adaptacions per a la mainada que s’han realitzat, ja sigui com a contes o dibuixos animats, un personatge conegut pels més menuts, malgrat que aquests no en coneguin l’origen, que és més aviat una història amb una certa foscor, en què predomina l’obsessió del capità Ahab per matar la llegendària balena.
Oriol Ferre, responsable del Centre de Titelles de Lleida conjuntament amb Eli Vallvé, explica que han comptat amb el coneixement que la mainada tenen de la balena per bastir aquest espectacle, que es desenvolupa en dos plans paral·lels: sobre l’escenari, sobre la taula dels titelles, i en una pantalla on es projecten animacions. “El fet que la quitxalla siguin coneixedors de Moby Dick, de la balena, o en tinguin alguna referència ens va fer pensar que ens podríem sentir còmodes explicant i fent nostra la història. En Tim és el nen protagonista i tot el que li passa, la projecció de la seva imaginació, és el que passa amb els titelles, mentre que en la pantalla el que es projecta és la història de Moby Dick, el clàssic.” El responsable del text, així com de la direcció de l’espectacle, la construcció de les titelles, l’escenografia i les il·lustracions que han servit per fer l’animació és Joan-Andreu Vallvé, fundador del Centre de Titelles, que ha donat a la peça el seu segell inconfusible.
Un viatge al món marí
La imaginació d’en Tim és la que obre la porta al món marí i al de Moby Dick. L’espectacle comença quan el nen va a passar uns dies a casa la seva àvia, que viu en una zona portuària d’un poblet de costa situat en un lloc indeterminat. L’àvia explica al nen que des de la costa s’han vist diverses balenes, blaves i negres i fins i tot alguna de blanca. La referència a aquesta balena desperta la curiositat i l’interès del nen, que marxa a dormir amb l’animal al magí. Aleshores es desencadena la història. En Tim, en somnis, coneix tona mena d’animals marins i fa amistat amb una tortuga a la qual allibera de l’escombraria que els humans llancem al mar. Heus ací una lectura relacionada amb l’ecologia i el medi ambient, que marca el relat. La tortuga retreu a en Tim, que al principi és vist amb animositat pels habitants del mar, el tracte que donen els seus semblants al mar i a la natura, però en Tim es redimeix salvant la tortuga d’una mort segura.
En la imaginació del nen es desenvolupa tot el clàssic de Melville, se’ns presenten els personatges principals, incloent-hi el capità Ahab. En Tim recorre amb la imaginació la taberna on els mariners del balener Pequod es troben i s’afegirà a la tripulació comandada per Ahab, tot i que gradualment se n’adona que les intencions del capità no li acaben de fer el pes i no vol que allò continuï. El final, però, no és el que voldria exactament el vell marí. A part del missatge sobre la preservació de l’entorn, Ferre explica que en aquest espectacle també han volgut reivindicar “la capacitat d’imaginar, d’obrir la ment i fer viatges fantàstics a d’altres llocs, desconeguts, màgics, que ens puguin fer passar una bona estona”.
Històries paral·leles
Aquest és el primer espectacle de la companyia en el qual la projecció, amb una pantalla integrada a l’escenografia, hi té un paper determinant, després de fer-ne una prova en l’espectacle El petit piano. “Ens interessava crear aquest paral·lelisme del clàssic i del que succeïa en la imaginació d’en Tim”, explica l’Oriol Ferre. Les projeccions són imatges animades senzilles, amb un traç net i clar com els mateixos titelles i l’estètica de les escenografies de la companyia. Les animacions es van fer a partir d’un centenar de dibuixos i remeten directament als còmics o a les novel·les gràfiques perquè, ja que s’hi presenta la narració clàssica, tingués una certa proximitat a la literatura. També és marca de la casa la música original, composada per Bernat Vallvé, que són un recull de cançons, algunes de les quals amb una tornada d’aquelles que persisteixen en la memòria. La música remet a l’ambient mariner, de taberna, i li escau molt a l’espectacle. En Bernat també és responsable de l’animació.
Ferre admet que al FIET van arribar sense haver fet cap prèvia –“Ni tan sols els menuts de casa l’havien vist encara”, diu rient-, cosa que és poc habitual, però que és simptomàtic. Vol dir que la companyia té una veu pròpia, molt marcada, molt característica i perfectament recognoscible i que ja té una gran experiència. “Sabíem què volíem explicar –diu Ferre-, només necessitàvem saber com reaccionaria el públic en determinats moments, però estàvem i estem convençuts que tenim entre mans un bon espectacle i, de fet, a Palma, així ho va reconèixer el públic amb els seus aplaudiments.” Així doncs, l’espectacle del Centre de Titelles de Lleida ja ha salpat. Esperem que la singladura sigui llarga i profitosa.
