REPORTATGE – Intens any creatiu de L’Estenedor amb tres noves produccions
Aquest 2016 és un any prou fructífer per L’Estenedor Teatre. David Laín, l’artífex de la companyia, ja ha estrenat dos espectacles i està treballant en el tercer, encara en fase embrionària però agafant pes dia rere dia. L’aturem un moment per mirar enrere, endavant i, també, per reflexionar breument sobre la seva trajectòria i el món dels titelles.
A principi de març L’Estenedor va estrenar ‘Escudella de poemes’, un recull de poemes de Miquel Desclot representats amb titelles que està girant per una trentena de biblioteques de Barcelona amb molt bona acceptació per part de tots els públics. “El narrador és un cuiner i fa una barreja de poemes de molt bon pair. Els gran xalen i en acabar la funció em diuen que els ha agradat molt i no s’ho esperaven gens. Encoratja perquè arriba. És un espectacle familiar de veritat, no per a adults-acompanyants. Aquesta és una batalla que no donem per perduda, tot i que sí difícil de guanyar. Que els grans no pensin que s’hauran d’empassar el que els donin, sinó que volen anar-ho a veure perquè saben que els agradarà a tots.”
Al maig va estrenar ‘Històries de diari’ basat en 4 notícies que li agradaria llegir en algun diari. Tracten temes de l’economia, la premsa del cor, el camp esportiu i bèl·lic i el temps. “Són històries positives, reivindicatives, encoratjadores… per tenir fe en la humanitat i on, una mica involuntàriament, reivindico el paper. El fet d’agafar el diari, seure i llegir. Té un toc hippy-rojo, però no és un pamflet. Són coses que vull dir i que ningú s’esgarraparà en sentir-les.”
Ara ja està treballant en una tercera producció que, de tan embrionària que és, encara té títol provisional: ‘Pooor’. L’està gestant amb l’actor i titellaire Jordi Farrés qui, just després d’escoltar-ne la presentació al Mercat de projectes de La Mostra d’Igualada –una plataforma que la fira posa a disposició de les companyies perquè puguin donar a conèixer els seus treballs i trobin vies que en possibilitin la producció–, va mostrar-li la voluntat de sumar-s’hi. “Que després de 38 anys d’ofici com a solista et vingui algú i et digui que vol fer-ho… Em fa molta il·lusió ser dos! L’espectacle és un pèsol ja molt gros dins el nostre cor. Estem descartant coses per no repetir-nos, per no ser massa ‘L’Estenedor’. El mateix títol ja ho és!”, comenta rient. “Volem que sigui molt diferent al que ha fet fins ara la companyia. Serà més d’actor que titellaire, tot i que i haurà objectes i personatges, i tindrà més capacitat d’anàlisi.”
El muntatge parteix d’una anècdota de quan Laín era petit: “El pare treballava al Liceu i a la nit jo tenia molta por. Vivíem en un pis gran entre L’Eixample i el Barri Xino de Barcelona. La casa era vella, se sentien sorolls i la imaginació em feia veure fantasmes i monstres allà on no n’hi havia. Una nit el meu pare va dir-se que allò no podia ser i em va fer una visita a les fosques. Em deia: ‘Toca això. Què és?’ Vam anar mirant dins l’armari, a sota el llit, identificant les ombres… Va ser una experiència collonuda. Una gran prova d’amor que he tingut gravada tota la vida.” A l’espectacle l’experiència s’ha derivat cap a un col·leccionista de pors, una sensació que, reflexiona, tenim tots. “La por també és prevenció. És l’instint de la conservació, perquè sinó caus o et cremes…”.
David Laín explica que sempre ha treballat amb titelles perquè “tenen màgia, ganxo”: “A l’escenari em costa molt ‘només’ parlar, se me’n van els dits. Abans de titellaire vaig fer de mestre durant uns 5 anys, però ja estudiant magisteri construïa amb les mans. És un món que m’ha agradat sempre. No eren titelles, però sí que pensava que allò que feia ho podien ser. Tampoc n’era molt aficionat; en veia a Can Jorba i al Poble Espanyol i també a la televisió amb Don Pepito i la Hertha Frankel més endavant…”. D’altra banda, observa que és dels titellaires que sempre ha ensenyat la cara: “Si feia titelles de guant, acabava sortint perquè el públic veiés que existia, o en feia de tija però interactuant amb el públic… Sóc poc clàssic.”
Una altra peculiaritat dels titelles, diu, és l’enorme ventall de possibilitats que ofereixen. “El titella em permet ser molts personatges i, com a solista que sóc, em va de conya. Tinc molt registres de veu, tant d’homes com de dones, joves i vells, positius i negatius… però perquè em surti veritablement la veu he d’agafar el titella. Si el tinc, li surt automàticament el caràcter.” En aquest sentit, reflexiona sobre la dificultat de discernir fins on arriba ell i fins on és cosa dels seus personatges. “A vegades m’han dit: ‘Diuen el que tu vols!’ I, sí, però és una mica esquizofrènic. Tu et deixes anar, et poses a la pell del personatge, ets desdobles i acabes interpretant algú que no ets tu. Pot ser que quedis parat pel que acaba de dir el “pàjaru”. El vell rondinaire, la princesa descarada… som nosaltres mateixos, les nostres personalitats amagades que afloren i pugen a l’escenari.”
