REPORTATGE – Marcel Gros celebra els 25 anys de pallasso en solitari amb ‘Universari’
Marcel Gros es defineix com un clown, un bufó, un showman… en definitiva, tot un pallasso! I aquest 2016 en fa 25 que va començar a actuar en solitari. Com que l’ocasió s’ho val, ha preparat un nou espectacle per celebrar-ho: ‘Universari’. L’estrenarà aquest diumenge a la tarda al Teatre Kursaal de Manresa, la seva ciutat, i el dijous 25 de febrer el portarà en castellà a Gijón amb motiu de FETEN, la Feria Europea de Artes Escénicas para Niños y Niñas. I a partir d’aquí… a pujar als escenaris d’arreu!
El títol de l’espectacle fa un dels jocs de paraules que tant agraden al Marcel. “És una paraula que he fet servir a vegades perquè barreja “univers” i “aniversari” i com que això és un aniversari universal… Commemoro els 25 anys de treball en solitari, 25 anys amb el nas vermell!”. Com a curiositat explica que actua amb el mateix nas i sabates que el primer dia: “Del tipus de nas vermell que porto no n’han fet més. En tinc uns tres que me’ls he pintat i retallat jo mateix i me’ls he fet a la mida. Els conservo des del primer dia. És la meva imatge i és diferent dels altres. I pel que fa a les sabates, en tinc unes esportives de jugador de bàsquet grans i les botes de pallasso, que són les que duc a ‘Universari’”.
En aquest nou muntatge, Marcel Gros pren unes immenses vocals inflables vermelles –no solament la ‘A’ que l’acompanya sovint a escena, sinó totes 5 lletres– i les transforma en un edifici on viuen els personatges del seu imaginari. “Són els que viuen a sota del barret: un mim, un pallasso, un showman, un músic, un mag, una persona exòtica oriental i un astronauta. Aquests han estat els meus temes de treball. Sempre he fet números sobre ells i ara els recupero, però diferent, ja que poso tots els personatges vivint junts”.
Fent una mica de retrospectiva, qualifica les seves produccions com “autèntiques, perquè em surten de dins” i molt “elementals, perquè s’entenen a la primera; tenen una lectura molt fàcil que arriba tant a infants com grans”. En aquest sentit puntualitza que “els grans, a més, poden veure-hi una segona i tercera lectura amb les coses que dic, que és una barreja d’elements visuals, poètics i prosaics en què dono missatges com el poder de la imaginació, del riure, del joc…”.
Al llarg d’aquests 25 anys en solitari ha vist canviar moltíssim la professió. “Quan vaig començar no hi havia ni telèfons mòbils, sembla que no pugui ser!” (riu). Assegura que ha adaptat el seu llenguatge, com per exemple “fent zapping jo abans que el faci el públic”. També destaca que procura atraure contínuament l’atenció del públic: “Quan sóc a l’escenari no paro, però així com abans feia moltes coses i de 10 només n’arribaven 5, ara en faig 4 i arriben les 4. He après a saber estar millor sobre l’escenari, a comunicar millor i a fer arribar la meva intenció del què faig”.
Finalment, observa que l’experiència l’ha permès reflexionar que la seva feina consisteix en passar-s’ho bé: “Quan jo m’ho passo bé, s’ho passa bé tothom i això és fantàstic” i –sense destriar la seva persona de la seva professió, ja que el pallasso va amb ell– veu l’ofici com una “sort”: “Em permet comunicar bon rotllo. Com a mínim durant l’hora a l’escenari sento que transmeto com una mena d’oasi de tranquil·litat, humor i riure que tan de bo es pogués allargar totes les hores del dia. Aquest bon rotllo no fa oblidar els problemes, però sí afrontar-los diferent. El poder del riure ni ens l’imaginem!”.
Si el vols descobrir, aquest diumenge tens una cita al Kursaal de Manresa!
