21 / 11 / 18

Noves tendències d’espectacles per a nadons? La llibertat infantil és la resposta

El Festival El Més Petit de Tots no només serveix per a que les famílies descobreixin les possibilitats que ofereixen les arts escèniques per gaudir amb la canalla més petita, sinó que també són una oportunitat per als sectors professionals de debatre i posar-se al dia. Aquest és precisament l’objectiu de les jornades que va organitzar el festival a Sabadell el passat cap de setmana. Els debats al voltant de temes com les noves tendències de les arts escèniques per a la primera infància, el paper de l’art a les nostres escoles o bé els últims estudis sobre els beneficis que té la música en el creixement dels infants són temes que interessen a companyies i a responsables de programacions, però també al públic. Per això, amb aquest article, comencem una sèrie de tres escrits per reflectir tot el que es va posar sobre la taula el passat cap de setmana en les jornades anomenades Crossing Borders, amb protagonistes que van assistir des de diferents parts del món.

La primera de les xerrades-debat que va acollir L’Estruch de Sabadell, amb més d’una cinquantena d’assistents, va girar al voltant del futur i les noves tendències de les arts escèniques per a la primera infància i va posar ben ràpid una pregunta sobre la taula: quin ha de ser el paper del públic en aquest tipus d’espectacles? A l’escenari, com a ponents, algunes representants de companyies i artistes incloses a la programació d’El Més Petit de Tots: Päivi Aura, de Dance Theatre Auraco, companyia finlandesa responsable de Tuntu; la ballarina sueca Dalija Acin Thelander, que proposa The Garden of spirited Minds (El jardí de les ments despertes) i Anna Rubirola, del col·lectiu Big Bouncers, que porten a EMPT l’espectacle Jungla. Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, va aportar també la seva visió com a artista alhora que programadora d’aquesta sala barcelonina.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

D’esquerra a dreta: Dalija Acin Thelander, Päivi Aura, Anna Rubirola, Àngels Margarit i Eulàlia Ribera.

Què s’espera del públic? Quin és el seu paper en els espectacles per als nadons? Doncs que és on està la clau de les propostes que es fan i de les tendències que marquen el futur. I és que Dalija Acin Thelander ho tenia clar: “Què volem? Seure el públic a la foscor i que miri? O bé fer-lo participar? Quina experiència volem proposar? Cal canviar la perspectiva del públic; que passi de ser observador a usuari. Però això té a veure amb les bases de la nostra societat, té a veure amb la voluntat de control, amb el patriarcat. Cal canviar moltes coses”. La tendència va, doncs, en aquesta direcció. Päivi Aura començava la seva intervenció responent a la qüestió que Àngels Margarit plantejava: Fem passes enrere en la relació que s’estableix entre l’artista i els infants? Els dirigim massa fent-los estar quiets i asseguts? “Nosaltres creem performances amb canalla i amb les famílies, que hi intervenen en l’espectacle. La qüestió és que costa fer entendre a qui programa que això no és una història lineal. Sembla tan senzill que ho veuen com un joc, no com a arts escèniques”, explicava Aura des de la seva experiència. Els i les professionals que programen a les sales són, doncs, un altre dels elements a tenir en compte a l’hora de plantejar escenaris de futur per a les propostes centrades en la primera infància. La durada dels espectacles és un obstacle més a superar per part de les companyies, ja que els nadons i l’experimentació que es planteja en espectacles participatius com els que es van presentar per part de les ponents a la xerrada no poden estar cenyits a durades determinades i aquest és un altre ingredient que costa fer entendre a les sales. Per exemple, The Garden of spirited Minds s’allarga dues hores al llarg de les quals infants i famílies poden entrar i sortir quan vulguin.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Imatge d’una de les sessions de l’espectacle ‘The garden of spirited minds’ a L’Estruch de Sabadell.

Cal fer pedagogia per a que aquest tipus de propostes s’incloguin en les programacions familiars? La conclusió de la xerrada és clara: sí. La directora del festival EMPT, Eulàlia Ribera, també intervenia al debat: “A Catalunya hi ha complicitat entre artistes i programadors, però encara cal que continuem aprenent junts, sumar i trencar aquesta diferència”. I encara més: “La mirada de l’artista ha de buscar trencar formats, el mercat no canviarà si no canvien els artistes”, aportava Margarit. I en aquest sentit, la motivació que porta a fer espectacles per a les criatures més petites és determinant. Anna Rubirola explicava què havia portat al col·lectiu Big Bouncers a proposar per primer cop un espectacle per a nadons: “Després de tenir la meva filla, una altra de les creadores de la companyia també es va quedar embarassada. El nostre focus estava en la criança i en observar com els infants descobreixen el món. Jo vaig pensar que com a mínim, el temps que passava fora treballant podria retornar a la meva filla amb alguna cosa que ella podria viure.” La detecció d’aquesta necessitat, de generar oferta per un públic que molts cops queda fora de les programacions familiars ja de partida escasses, és el que porta moltes vegades a fer espectacles d’aquest tipus. En el cas de les Big Bouncers, van decidir-se a crear Jungla perquè van comptar amb l’ajuda i el compromís del Mercat de les Flors per poder començar fent el “laboratori creatiu” a diferents escoles, observant com responien infants d’entre 2 i 4 anys a l’experimentació amb materials que proposen en el seu espectacle. Anna Rubirola assegurava que l’experiència va ser molt gratificant: “Esperem poder continuar-ho fent perquè veure com el nen descobreix el món a través dels materials és fantàstic.”

Així doncs, la motivació -moltes vegades arribada a través de la pròpia experiència de maternitat o paternitat de l’artista- determina quin tipus d’espectacles es produeixen. Però la possibilitat de programació d’aquests espectacles continua sent un obstacle, tot i que el mercat existeix i la necessitat està identificada. Així que la pedagogia és necessària amb responsables de les programacions. Però també amb el mateix públic. I… quin és aquest públic? Només els infants? O també les persones adultes que els acompanyen? Dalija Acin Thelander ho tenia clar: “Quan fas aquest tipus d’espectacles no els fas només per als infants, també estan pensats per a les persones adultes. Jo vull plantejar una experiència compartida, no vull que la gent adulta s’avorreixi. Al final, l’espectacle és per a persones”. I és que els nadons no descobreixen el món ells sols, ho fan de la mà d’una persona adulta, a través de l’experiència que aquesta persona els hi ofereix. Per tant, no es pot obviar qui acompanya a l’infant. I això suposa que cal replantejar també quina és la seva participació. Són massa intervencionistes els pares i mares? El debat obert en aquest sentit es va anar enriquint amb intervencions tant de programadors i programadores de festivals, com de responsables de sales o també de companyies artístiques. No hi ha un únic perfil de pare o mare, ni tampoc de mestres. Així que podem dir que hi ha persones adultes que intervenen massa i que tenen un ànim explicatiu que envaeix la descoberta de l’infant i que dificulta el diàleg entre l’artista i el públic infantil. Per exemple, gent que reprimeix els impulsos dels infants per tocar, intervenir i també per preguntar, cantar, expressar en veu alta. Però també hi ha maneres d’acompanyar molt positives, que conviden a participar sense dirigir. Si es demana als artistes que innovin, que deixin enrere els límits dels formats, també cal que pares i mares trenquin motlles per a que el diàleg entre públic i artista que vol establir l’espectacle flueixi. De fet, les famílies que acompanyen els infants més petits a aquest tipus de propostes escèniques tenen molt a guanyar deixant-se anar. Al debat es va posar l’exemple d’un pare que havia “descobert” el seu fill vivint una experiència artística al seu costat. Des d’aquell espectacle i després de veure com interactuava el nen i quines capacitats demostrava, el pare va canviar la seva relació amb ell. Pel preu d’una entrada al teatre, no està gens malament!

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una de les instal·lacions del programa d’EMPT a Sabadell.

Però per aconseguir tot això, per trencar motlles, per entendre la primera infància, per ajudar a pares, mares i mestres a que acompanyin bé les criatures, per a aconseguir que els diàlegs flueixin, per atrevir-se a fer propostes arriscades i també per atrevir-se a programar-les, cal formació, investigació artística i també temps per a la creació. I aquest és l’últim punt del debat que es va posar sobre la taula a la xerrada d’El Més Petit de Tots. Dalija Acin Thelander plantejava la necessitat que festivals i teatres donin l’oportunitat a les companyies de fer programes d’incubació. “La responsabilitat ha de ser compartida”, insistia. I és que per investigar és important el temps i l’experiència que es pot generar observant, experimentant, provant… Per atrevir-se a superar els límits, primer cal atansar-se al món infantil, conèixer-lo. Sense aquesta proximitat no es poden fer propostes trencadores. Però aquest temps de creació és especialment llarg en el cas dels espectacles per a la primera infància, per això, solen ser més cars. I ens trobem, de nou, amb un altre obstacle per programar-los.

La conclusió del debat generat sobre les noves tendències en les propostes escèniques per a la primera infància seria més aviat una no-conclusió: “La regla és que no hi ha regles”, va dir Lola Lara, directora del festival Teatralia de Madrid. I és aquest, potser, el millor punt de partida. La qualitat dels espectacles no es medeix en si són més o menys participatius, tot i que la tendència és a que el públic formi part activa de la funció. Cal una mentalitat oberta per part de tots els agents que hi intervenen: artistes, pares i mares, mestres i responsables de programacions i de sales. Per part dels nens i nenes, també. Però ja porten incorporada la llibertat, encara no tenen límits, així és que potser el que cal és observar-los bé i imitar-los. Tant per crear espectacles, com per programar-los i per gaudir-los. Com sempre, els infants tenen la resposta. En aquest cas, ni tan sols necessiten saber parlar per donar-la.

Aquesta és la primera xerrada de les jornades per a professionals Crossing Borders que van tenir lloc a L’Estruch de Sabadell els dies 16 i 17 de novembre en el marc del Festival El Més Petit de Tots. Aquí podeu llegir com van anar les altres dues:

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This