A fons

  A fons

El negoci de la música per a infants (ui perdó, familiar)

El Dia de la Música, celebrat el 21 de juny coincidint amb el solstici d’estiu a l’hemisferi nord, té com a objectiu promoure la música en totes les seves formes, reconeixent-ne el valor cultural i la capacitat de connectar persones de diferents cultures i orígens. A més, aquesta celebració busca fomentar la participació en activitats musicals tant per a professionals com per a aficionats, celebrant-ne la importància en la vida quotidiana i en la societat en general.

En els darrers anys, el negoci de la música infantil (ara anomenada familiar) ha experimentat un creixement significatiu a Catalunya. Aquest sector, que tradicionalment havia estat considerat secundari en comparació amb altres gèneres musicals, ha viscut una autèntica revolució gràcies a diversos factors com l’auge de les plataformes de streaming, l’expansió de l’animació digital i també a una major necessitat dels progenitors joves d’assistir a festivals sense haver de buscar cangur. 

Un dels factors clau en l’explosió del negoci és l’augment de les plataformes de streaming. Serveis com Spotify, YouTube Kids i Amazon Music han permès que la música arribi a una audiència global de manera fàcil i accessible. Les llistes de reproducció específiques per a infants, amb cançons triades per les empreses més potents, són immensament populars entre els progenitors que busquen contingut per als seus fills.

El nostre país té falta de memòria, oblida ràpidament la creació cultural i la substitueix amb una facilitat sorprenent. Fixeu-vos que, a diferència d’altres països centreeuropeus, els cantautors van desaparèixer un bon dia a Catalunya per donar pas al pop-rock català, que va ser desterrat pel heavy metal, el reggae, després per l’ska, després el mestissatge que va començar a omplir les programacions, més tard va ser la música indie, propostes electròniques, ara toca cantautores (afortunadament), i alerta !!  que també ja tenim aquí el reggaeton (del que me’n guardaré prou de donar la meva opinió) i, ara que estem en un moment molt “eufòric”, també desapareixerà per ser substituït en funció dels desitjos dels déus del màrqueting o els creadors de contingut.

Hi ha qui està convençut que amb la música familiar s’ha descobert un nou gènere, però la veritat és que existeix des de fa més de cinquanta anys a Catalunya; el que sí podríem dir que ha nascut darrerament és el rèdit econòmic que ha suposat per alguns participants del joc. A falta de poder vendre concerts per a adults, productores i empreses de management que regalaven “literalment” l’espectacle infantil de la Festa Major condicionat a la contractació de tal orquestra o banda de moda, ara es freguen les mans quan saben que poden omplir la plaça de famílies senceres amb projectes que abans els avergonyia.

Però això no és nou, ha passat sempre en altres sectors: el grup de pop, rock, més mediàtic del moment ha deixat sense feina a bandes més veteranes amb un caixet deu vegades inferior i, sovint, d’una qualitat deu vegades superior. Però el gran gurú del mass media treu el nas una vegada més i ens diu què hem d’escoltar, què hem de cantar, què hem de menjar, com hem de vestir i a qui venerar i probablement a qui hem de votar.

Per sort, la música tradicional, el folk, la música clàssica, el jazz han aguantat el pas del temps perquè mai no han representat grans beneficis econòmics i a alguns ens ha permès viure, de moment, gairebé cinquanta anys.

El 2023, els ingressos per streaming de música infantil van augmentar substancialment, amb cançons i àlbums dedicats als infants que sovint superen en nombre de reproduccions a gèneres més tradicionals. Aquest fenomen ha permès als artistes i creadors de contingut infantil arribar a nous públics i monetitzar (excepte a YouTube) les seves creacions de manera dubtosa. Ja sabem que la venda de discos ha desaparegut i ara el negoci està basat exclusivament en la venda de samarretes, gorres i altres productes que res tenen a veure amb el contingut artístic dels projectes.

La inclusió d’algunes produccions als esdeveniments i festivals dedicats a la música popular també ha proliferat en els darrers anys, on els més petits poden gaudir de concerts en directe adaptats a les seves necessitats i gustos. Segons declaracions dels responsables de programació i els mateixos artistes, aquesta adaptació consisteix en abaixar el volum de l’equip de so i fer picar de mans al públic.

Estudis han demostrat que la música pot millorar les habilitats lingüístiques, cognitives i socials dels infants, però malauradament són poques les famílies que vetllen per integrar la música com una part fonamental de l’educació primerenca i prioritzen el consum de les novetats discogràfiques que manen els capricis de la moda. La música deixa de ser una activitat artística per esdevenir un producte de consum més a prop dels balls de TikTok que de l’art d’emocionar.

Tenim música sonant per tot arreu innecessàriament, al supermercat perquè compris més o menys de pressa, a les botigues de roba per fer fugir esperitadament els boomers (com un servidor)  i deixar els adolescents amb absoluta llibertat per triar els articles, o als establiments de tota mena, com ara els restaurants,…

Per cert, us imagineu un sopar romàntic en un restaurant mentre un cambrer us va passant pel mig de la taula, ara un Rembrandt, ara un Miró, ara un Modigliani…? 

Deixem, doncs, la música al seu lloc, posem-la allà on toca. Gaudim-la i visca la música.

 

 

 

 

Pep López

Producció Espectacles Familiars

Llegir més
  A fons

Estimar i fer estimar la literatura

Els primers passos que fa l’infant en la llengua que l’agombola gairebé sempre es fan amb l’ajut de cantarelles, rimes, cançonetes. Tot un camp verbal, rítmic, melòdic, ple de gestos i petits moviments encarregats d’enviar al nadó tot just arribat un missatge d’acollida, de seguretat i de confiança de part dels adults. El missatge és, sens dubte literari.

Tot aquest devessall de mots forma part d’allò que podem definir com a literatures d’infant, constituït per una gran varietat de peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris que els adults adrecem als menuts per mostrar-los el nostre desig d’aproximar-nos-hi i les hi transmetem fins que acaben tenint un ritme i una cadència molt personal, cosa que agrada a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les! 

Aquestes peces literàries els arriben a mode d’obsequi (perquè és això el que veritablement són) sense cap altra intenció que la d’oferir el so de la veu de qui la diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, el qual, segons les circumstàncies, pot arribar a convertir-se en objecte (només cal recordar el joc de «ralet, ralet, paga, paga dineret» on el dit d’una mà es passeja fent cercles damunt el palmell de l’altra mà mentre va cantarellejant la lletra). 

Moltes de les literatures d’infant tenen el seu origen en l’oralitat, per bé que no pas totes. La poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó, el joc dansat, l’endevinalla, etc. formen una gran família de textos d’estructura força fixa que solem dir a capella (i potser fent-nos acompanyar de la mà o altre petit objecte). Aquesta mena de repertori de peces variades no accepta gaire variacions pel fet que la capsa rítmica que els conté i els conforma s’encarrega que se’n mantingui l’estructura, el ritme, la sonoritat. 

També disposem de tota mena de relats en l’interior dels quals no és improbable de trobar-hi fórmules, cançonetes o altres petites peces que es mantenen força inalterables en el temps i l’espai de la narració. Les paraules que s’utilitzen per explicar un conte creixen i es multipliquen. S’esquitllen o es perden seguint la inspiració del qui explica o les exigències del qui escolta. 

Personatges de tota mena

Els contes, com la vida, venen carregats, entre d’altres coses, de personatges de tota mena, d’éssers ficticis que són tal com els han imaginat els seus creadors (de manera col·lectiva o individual) i no és estrany que tinguin una retirada amb la gent real. Al cap i a la fi, els seus inventors són persones de carn i ossos com nosaltres. 

Nosaltres, adults que ajudem a fer amants de la literatura o lectors d’oïda atenta i ull viu, no podem oblidar que amb la nostra tasca oferim oportunitats per tal que, com a descobridors d’històries de tota mena, ells i nosaltres ens fem amics de personatges fills de la ficció, i de fer que ells i nosaltres ens els arribem a estimar tant que, a cops, tinguem ganes de conversar-hi privadament, o voler-nos-hi assemblar, o imitar la seva valentia, la seva honestedat, la seva astúcia…

La literatura arriba als infants ja sigui de viva veu o en suports com el llibre (de paper, de cartoné, de roba, de plàstic…) i també, no ho oblidem, les pantalles. Ara bé, sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant que (com tot humà) dia a dia mostra un interès creixent envers el fet narratiu, el joc verbal, l’argument suggeridor.

 

Autora: Roser Ros Vilanova, Dra. en Pedagogia, escriptora i narradora, és presidenta de Tantàgora i Directora Literària del FLIC Festival. Premi CoNCA 2010. Més info: flicfestival.com 

Podeu trobar l’article al núm. 92, de Gener-Febrer 2022, de la revista Viure En Família

 

Sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant

Llegir més
  A fons

Voleu ser feliços? Doncs balleu, balleu, balleu i balleu! Celebrem el Dia Mundial de la Dansa

M’excuso ja d’entrada perquè aquest any crec pertinent parlar de la meva companyia, Roseland, que enguany arriba als 40 anys d’activitat en aquest món de la dansa. Ja des de l’experiència acumulada, puc dir que aquest és un món singular on tots els que ens sentim tocats per la seva màgia ens hi lliurem amb passió i vehemència.

És difícil escriure sobre la dansa perquè la dansa s’experimenta, es contempla i es viu. Sovint és instintiva, és alegria i és també benestar, així és com ho hem entès durant tots aquests anys.

En un espectacle de dansa, els ballarins tenen actituds plàstiques, estètiques; s’expressen amb el cos i tenen una sintonia emocional amb el públic de totes les edats. La dansa és un llenguatge capaç d’explicar coses complexes amb facilitat i sovint amb recursos narratius inesperats.

En aquests anys hem posat en escena molts espectacles, amb moltes i variades coreografies, hem fet ballar tota mena d’objectes: des de raspalls de dents, fins a llibres; des de mosques, mosquits i arnes fins a musclos i pops. Hem aconseguit que ulls i orelles destaquessin com a extraordinàries ballarines.

Sempre hem treballat amb escenografies i vestuaris molt cuidats amb molta cura pel detall més ínfim perquè sabem que els nostres petits espectadors són exigents i veuran totes aquelles mínimes coses que als adults els passaran desapercebut.

Després de tots aquests anys de trajectòria, desitgem encara millorar i ens agradaria insistir un cop més que manca encara suport administratiu, acompanyament, i facilitats per a tots aquells que ens dediquem a les arts escèniques, especialment a la dansa. Una ajuda indispensable perquè moltes de les companyies actuals puguem continuar oferint bons espectacles de dansa per a tots els públics i així puguem continuar engrescant els més petits a somiar, a moure’s i a ballar.

Voldríem que les companyies de dansa per infants brillessin com estels… amb una lluïssor inesgotable!

I finalment, un consell. Voleu ser feliços? Doncs balleu, balleu, balleu i balleu!!!

 

 

 

 

 

 

 

Autora Marta Almirall, Directora de la Companyia de Dansa Roseland

Llegir més
  A fons

Dia Mundial del Circ, una jornada Festiva i Reivindicativa alhora

El dia Mundial del Circ és una jornada Festiva i Reivindicativa alhora.

Festiva perquè en el Circ hi és convidada gent de totes les edats, és un espectacle transversal que no entén de fronteres i a on hi poden dialogar totes les arts. On tècniques tradicionalment de circ com els malabars, el clown, els aeris, el funambulisme,l’acrobàcia o els equilibris s’entrellaçen amb altres arts com la dansa, el teatre, la música…i fins i tot amb altres sectors diferents de l’artístic.

És en el Circ on es connecta la tècnica amb l’emoció. On el cos, el cor i la ment entren en sintonia.

Són els espectacles de Circ els que adquireixen tots els formats possibles: carrer, sala, carpa, per espais no convencionals…de petit o gran format.

El Circ té la capacitat de transformar les persones i els espais de manera radical i immediata. Passant de la tristesa a l’alegria, de la desolació a l’esperança. Això es fa més palès on el públic està visquent situacions complicades,com camps de refugiats, centres penitenciaris, centres amb persones vulnerables, hospitals… però també succeeix en les actuacions a Festes Majors, festivals i celebracions.

Una actuació té una durada definida però les emocions viscudes es recorden anys.

El Circ ha evolucionat molt els darrers anys, això ho demostra la quantitat i qualitat dels professionals que opten per dedicar-s’hi, l’augment d’espais de formació, tant a nivell aficionat com professionals, i l’increment de públic cap a les seves programacions.

Tot i així encara cal reivindicar un espai estable d’exhibició adequat als espectacles de Circ, i consolidar un circuit professional que arribi arreu del país.

També cal una millora en la regulació de la formació del circ, ja que recentment i de manera inexplicable, el Circ ha quedat exclòs de la llei estatal d’ensenyaments artístics.

També s’han de consolidar les programacions i les creacions des d’una perspectiva de gènere. Històricament (a excepció dels aeris) la presència femenina quedava relegada a papers de partenaire, ajudant del mag, del malabarista, del llançador de ganivets, a pallassa cara-blanca…

Per tot això, seguim lluitant i celebrant el dia mundial del Circ perquè arribi el dia que tingui el reconeixement que es mereix.

El circ és com la vida, perquè és comunicació, emoció, humor, fer equilibris i malabarismes, rigor i joc, i a vegades, un salt al buit.

És treball en equip, constància, confiança en un mateix i en els altres. Perquè caus i et tornes a aixecar i ho tornes a provar agafant més impuls. Per això….la vida és un circ i el Circ és vida!!!

Feliç dia Mundial del Circ!

P.D: Encara que per mi…el dia mundial del circ és cada dia!!!

 

 

 

Autora Anna Alavedra – Anna Confetti

Llegir més
  A fons

Mostra Igualada: peixos, monstres i records

Com cada any, arriba la Mostra i espais sovint oblidats prenen noves dimensions. L’Estació Vella convertida en una peixera surrealista; L’Escorxador, en un teatre amb dues sales; la paret exterior de la Basílica de Santa Maria, terreny coreogràfic per als castellers; La Cotonera, un cementiri decadent. Noves mirades que ens canvien. Com mirar-se el món amb ulls d’infant. Quatre dies per a transformar la perifèria en centre. Mariners, nostàlgics i ballarins, aquesta Mostra Igualada ha estat per vosaltres, ens enlairem!

 

Ulls de peix

La imatge d’aquesta 35a Mostra Igualada imaginava una butaca vermella capaç d’enlairar-se només amb la força d’un núvol. Com es pot enlairar una història només amb la força de la imaginació. La nova falca que precedeix l’inici de cada obra convida a deixar-nos estar dels mòbils i gaudir de cada espectacle en directe. Com que t’ho diu el meu veí Guim amb l’entusiasme que caracteritza les criatures a l’inici de la funció, l’única opció és fer-li cas.

Paradoxalment, però, la imatge de l’any passat encaixa millor amb algunes de les obres que han passat per aquesta darrera Mostra. Peixos que sobrevolaven el cel, un desert i una porta oberta eren el cartell del 2023. Podria ser, perfectament, un quadre poètic dels que presenta la companyia Llum de fideu a Sfumato. La peça, que ja havia passat per altres festivals, va seduir petits i grans a la Mostra. En el camp de l’empatia amb els animals i la resta d’espècies, els infants sempre van un pas endavant. Així ho mostrava, també, la companyia Engruna Teatre que amb Dins el cor del món, ens submergeixen en la història d’una nena amb autisme capaç de capgirar el tracte amb les tonyines. Mirades diferents que aporten relats diferents. I encara la mirada d’un altre infant, el Lluc, paper fugaç a l’obra Cavallet de mar, que alerta al protagonista, un jove trans embarassat, que no és l’únic, i que els cavallets de mar mascles també duen a la panxa les seves cries. 

 

Remenant la calaixera familiar

Sense marxar de les faules marineres, també La Bleda pren la metàfora d’uns animals nedadors per a explicar la seva història a Com els pingüins. El relat, més enllà de  l’autobiografia de la seva coixesa, abraça les històries de superació i valentia enfront les diversitats. La posada en escena, elegant, combina l’humor de personatges hilarants amb declaracions íntimes que, segurament, toquen més de prop als adults. També sota la dramatúrgia de Jordi Palet, Tian Gombau remena la calaixera familiar. A Mon pare cremava pedres explica la història del seu pare, calciner, per acabar fent un homenatge als oficis que s’acaben, a les cases que ja no són i a les olors de foc, de festa, que ens tornen a allò que érem. També la companyia El Patio Teatro estiba dels records per commoure l’espectador. A Entrañas alternen la lliçó de biologia amb els missatges més evocadors sobre nostàlgia i vulnerabilitat: què duem dins?

Sense allunyar-nos de la memòria i els records, també en les propostes internacionals ressonaven relats històrics. A Fréres, dos germans proven de reconstruir la història del seu avi, exiliat de la Guerra Civil, a partir de terrossos de sucre. L’exercici atrapa per la potència visual. També l’espectacle inaugural, Life Cycle, ve presidit per una calaixera d’on surten fotografies i records. Connectar amb la trama o perdre’s en els cercles de la bici, depèn de cadascú. En les fires, i la Mostra no és l’excepció, les propostes de ritme lent són les més castigades. Si veus entre cinc i set obres al dia, difícilment podràs gaudir de les peces que t’exigeixen més atenció. Llevar-se ben d’hora per veure espectacles i anar a dormir tard comentant la jugada és la gràcia d’una fira, però saber dominar el ritme és tan important quan vas de fira com quan crees un espectacle.

Ballar per connectar

Parlant de ritmes i exigències amb el públic, podem parlar de la companyia, també canadenca, Cas Public. La dansa pot servir per fer comunitat, apropar temes des de l’emoció, i no des de la raó. Però The Monsters atrapa més pel talent i l’excel·lència coreogràfica i interpretativa que per connectar amb els malsons d’infantesa. Dins la programació de la Mostra Jove, dues propostes de dansa van aconseguir més sentiment de comunitat. Per una banda, Oriol Sauleda va sorprendre amb la rave poètica de Llumeneres i, per l’altra, la companyia DaTe Danza qüestionava la vulneració de drets humans a En tierra de nadie. 

La dansa, però, no és només cosa de sala. Al carrer també es pot ballar. La companyia mallorquina L’atapeïda va presentar Esberlar, una peça senzilla però bonica que, amb l’ajuda del públic, va omplir de catifes, joc acrobàtic i bon rotllo un matí de diumenge calorós que, per sort, vam viure des de l’ombra.

També buscava l’ombra, desesperadament, el públic de Fargar, com en una diada castellera. La igualadina Berta Baliu fusiona dansa vertical i cultura castellera en una peça que esdevé una simbiosi de patrimoni de ciutat i de país i també, perquè no, en una estampa preciosa pels que no hem entès que ho hem de viure en directe i tardem ben poc en treure el mòbil per fer la foto. La Plaça Pius XII, centre habitual del bullici de l’activitat festiva igualadina, altre cop amb les entitats de la ciutat. A més a més de Fargar, també el Cor de Teatre va comptar amb participació de corals igualadines a Bon veïnatge, una estona de música pels balcons per generar comunitat, més propera a un pregó de Festa Major que a un gran musical. La plaça, plena, hi va respondre entusiasta.

Mostra Igualada fa anys que és una fira consolidada i una cita imprescindible. És d’agrair, però, que malgrat el bagatge històric, la fira és capaç d’obrir-se a nous infants, fet inevitable, però també a noves companyies que, programades o no, es fan un espai al sector del teatre familiar. Mirar-se l’acreditació abans que la cara pot ser un tràmit avorrit, però necessari, per a conèixer nova gent. Fa uns anys que la Companyia InHabitants, de les terres de ponent, es passejava per la Mostra i en aquesta darrera va estrenar la seva divertida i àgil versió de L’illa del tresor. Hi ha relleu a les companyies familiars lleidatanes, visca! Les Pinyes van seduir a petits i grans amb Un tros de pa. En el camp objectual, també, la companyia Rauxa va saber mantenir el públic atrapat a Història de llana, on un cabdell es transforma en un preciós equilibrista. I pels més experimentals, el Projecte MAM va desplegar el seu hivernacle de llavors: Matzali, estrena amb bones llavors que encara poden germinar més.

 

 

 

Moltes converses pendents, espectacles que ens hem perdut i d’altres que no han encaixat en les etiquetes (sempre estretes) que fem servir per explicar-nos. En general, el regust d’una bona Mostra, sorprenentment calorosa, que pren el pols d’un teatre per a tots els públics divers de temes i disciplines. Andreu Gomila diu que guanya el carrer; Jordi Bordes, el teatre d’objectes. En tot cas, que cadascú es quedi amb la Mostra que ha viscut. I que l’excepcionalitat que les arts escèniques per a públic familiar ho omplin tot no sigui com el miratge de veure un peix en bicicleta.

 

 

 

Autor Martí Rossell Pelfort (Novaveu)

 

Llegir més
  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona        SGAE         Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona        INAEM - Ministerio de Cultura        

    Financiado por la Unión Europea-Next Generation EU. Proyecto financiado por el INAEM, Ministerio de Cultura y Deporte

        

Pin It on Pinterest