A fons

Fins ara no hi havia cap evidència neurocientífica clara que expliqués per què els menors aprenen d’una manera més eficient que els adults. Noves investigacions indiquen que la clau rau en les concentracions d’un neurotransmissor fonamental al cervell: en aquesta etapa els seus nivells són més flexibles.

Text: Juan Scaliter. Agència SINC

Entre els dos i els deu anys, el nostre cervell és una esponja, una metàfora que es va fer més popular encara gràcies a un estudi espanyol publicat el 1997 a Open Edition Journals i liderat per María Luisa García Bermejo. «Com més joves són, més s’assemblen a les esponges; com més absorbeixen, més retenen», assenyala l’anàlisi.

Però de veritat això és així i ho absorbeixen tot? «Evidentment han de filtrar», explica a SINC Manuel Martín-Loeches, catedràtic de psicobiologia a la Universitat Complutense de Madrid (UCM). «Estan subjectes a molts estímuls. El mateix cervell determina què és redundant; què cal i què no. Però per a ells tot és novetat. I això és fonamental al cervell dels primats: ens agrada la novetat, ens agrada explorar».

Segons Martín-Loeches, «la recompensa, els estímuls positius, genera un to emocional que facilita l’aprenentatge i la memòria. Un to positiu permet consolidar la memòria; un de negatiu ho dificulta. Quan creixem ja no som tan esponges. La novetat és la clau». I, tot i així, amb la novetat no n’hi ha prou: el procés d’aprenentatge és molt més complicat i no es basa en una qüestió d’osmosi o proximitat.

Per exemple, la nostra habilitat per aprendre un idioma nou baixa notablement a partir dels deu anys, d’acord amb un estudi liderat per Steven Pinker, de la Universitat de Harvard. Això es deu tant a la neuroplasticitat com a la seva «flexibilitat cognitiva», d’acord amb un estudi publicat a Neuroscience Journal.

Passa una cosa semblant amb les matemàtiques: en nens menors de dos anys i mig (i en alguns infants una mica més grans), la predominança del costat dret del cervell els dona la capacitat de percebre instantàniament els elements que hi ha en un conjunt relativament gran, sense comptar-los o endevinar-los. Aquesta és la conclusió d’una anàlisi liderada per Karin Landerl, de la Universitat de Graz (Àustria), els resultats de la qual es van donar a conèixer a Frontiers of Psychology.

Més neurones i més connexions disponibles

Una de les claus vinculades a la facilitat per aprendre en la infància és la novetat i una altra resulta ser la connexió. «En edats més primerenques hi ha més neurones i més connexions disponibles, però després s’eliminen si no les fem servir i, si les utilitzes, es consoliden. Hi ha un principi al cervell que és molt interessant. Quan dues neurones es connecten, la que rep el neurotransmissor envia a l’anterior una substància que la manté viva, i això és fonamental», assenyala Martín-Loeches, autor del llibre publicat recentment De què ens serveix ser tan llestos?, d’Editorial Destino .

Però, a risc de repetir-nos, el procés d’aprenentatge encara és molt més complex, tot i que l’avantatge de la infància podria reduir-se a quatre lletres: GABA, l’abreviatura en anglès del neurotransmissor àcid γ-aminobutíric. En termes bàsics, és el principal neurotransmissor inhibidor del sistema nerviós central dels mamífers i la seva funció principal és reduir l’excitabilitat neuronal: fa de dic perquè un impuls no es transmeti a altres neurones. I, alhora, permet que es fixi a la nostra memòria el que aprenem.

Ara bé, no tot és blanc o negre, i en això se centra un nou treball publicat a Current Biology i liderat per Takeo Watanabe, de la Universitat de Brown (EUA). En els adults, poc després d’aprendre alguna cosa nova, la xarxa neuronal involucrada en l’aprenentatge «es manté activa. Si es necessita la mateixa xarxa neuronal o una de similar per aprendre una mica més massa aviat, la informació que s’ha processat recentment es pot destruir. Aquest fenomen es coneix com a interferència retrògrada», escriu Watanabe en una nota introductòria al seu estudi.

Aquest científic està d’acord que el neurotransmissor GABA té una funció important per ajudar el cervell a consolidar nova informació, a estabilitzar la xarxa perquè l’aprenentatge posterior no anul·li el que ja hi era. Tot i això, aquest tipus de processament inhibidor de GABA no està completament madur en els nens i nenes.

«En la infància els nivells de GABA són més baixos», afegeix el neurofisiòleg de Brown. «És per això que tenen menys habilitats inhibitòries i un control dels impulsos més feble que els adults».

Però… si el GABA és necessari per configurar el cervell i perquè sigui capaç d’aprendre elements consecutius, i en la infància en tenim concentracions més baixes, per què aprenem més bé en edats primerenques?

Qüestió d’eficiència

La realitat, fins ara, era que no hi havia cap evidència neurocientífica clara que expliqués per què els menors aprenen de manera més eficient que els adults. El que se sap, des de fa almenys un segle, és que el cervell adult requereix un període de refredament després d’aprendre nova informació. Si bé estudis previs havien mesurat la concentració de GABA en la infància, ho havien fet en un sol punt i en un context no relacionat amb l’aprenentatge. Així, per comprendre més bé els mecanismes d’aprenentatge, l’equip de Watanabe necessitava mesurar la concentració de GABA en un entorn vinculat a l’aprenentatge i en diferents àrees.

Per això, van recórrer a la tècnica d’MRS (sigles en anglès de espectroscòpia de ressonància magnètica de protons) funcional. En termes senzills, actua d’una manera similar als espectròmetres dels telescopis que mesuren els elements químics a les estrelles per saber-ne la composició. En aquest cas, l’MRS funcional detecta les freqüències de ressonància en diferents molècules, cosa que dona com a resultat un perfil específic per a cada neuroquímic. Això va permetre a l’equip de Watanabe mesurar la concentració de GABA en àrees corticals visuals primerenques abans, durant i després de diverses sessions d’aprenentatge. Després van comparar les concentracions entre menors (de vuit a onze anys) i adults (de divuit a trenta-cinc anys).

Els resultats van mostrar que, abans que comencés l’aprenentatge, la quantitat total de GABA al primer grup va ser més baixa que en els adults (cosa que suposadament complicaria la capacitat de reforçar coneixements), però, en les rondes d’aprenentatge següents, el cervell dels menors va mostrar un augment ràpid en la concentració de GABA, mentre que en els adults no va canviar.

«Les sessions d’aprenentatge consecutives van suggerir un augment en la concentració de GABA en els nens, cosa que va permetre que l’aprenentatge s’estabilitzés ràpidament», conclouen els autors. Les anàlisis també van mostrar que només van caldre uns minuts per a aquesta estabilització, mentre que els adults van requerir almenys una hora per assolir uns nivells de GABA que els permetessin adquirir nous coneixements.

Els resultats dels experiments suggereixen que, en comparació amb els adults, els infants exhibeixen un processament inhibitori associat al GABA més dinàmic, que s’adapta més ràpidament per estabilitzar l’aprenentatge que no pas en els adults, expliquen els investigadors.

Un darrer detall que també influeix en l’aprenentatge i que se sap des de fa segles és la felicitat. Però també la por. Les emocions, en general, són condicionants per a la nostra capacitat de consolidar coneixements. Tant les positives com les negatives. La diferència és quins coneixements beneficia cadascuna.

Emoció i memòria

«Hi ha un circuit neural que et dona el to emocional i està ubicat, principalment, a l’amígdala», indica Martín-Loeches. «L’amígdala està enganxada a l’hipocamp, responsable de la memòria. D’aquesta manera, l’emoció i la memòria són molt a prop i per això durant la infància s’aprèn més, perquè ens emociona el que és nou. Normalment una emoció positiva ajuda a aprendre i consolidar, però depèn del tipus de tasca, també. La dopamina “lubrica” les connexions i permet que es facin associacions més fàcilment. Però també cal tenir en compte que aquestes emocions acompanyen estats menys analítics, mentre que les negatives són més propícies per a l’anàlisi. Per exemple, en matemàtiques, les negatives serien més útils perquè t’impedeixen estar dispers i obliguen a estar concentrat».

Temps enrere es deia que «pel cul entra la lletra» i apreníem si us plau per força… Avui la ciència demostra que la lletra entra amb mielina, amb emocions, amb GABA. I també amb felicitat.

Juan Scaliter és periodista especialitzat en ciència i tecnologia. Coautor de tres fills i autor de sis llibres. Argentí a Astúries. Logo Insta i twitter: @JuanScaliter

Font: logo Creative Commons SINC

Destacats

«Un to positiu permet consolidar la memòria; un de negatiu ho dificulta. Quan creixem ja no som tan esponges. La novetat és la clau» Manuel Martín-Loeches, psicobiòleg (Universitat Complutense de Madrid)

«En la infància els nivells de GABA són més baixos. És per això que tenen menys habilitats inhibitòries i un control dels impulsos més feble que els adults». Takeo Watanabe, neurofisiòleg (Universitat de Brown)

L’amígdala està enganxada a l’hipocamp, responsable de la memòria. L’emoció i la memòria són molt a prop i per això durant la infància s’aprèn més, perquè ens emociona el que és nou.

Traducció: Revista Viure en Família num. 104 Editorial Graó

La companyia de teatre i titelles gestuals Produccions Essencials està a punt de pujar a l’escenari amb el seu darrer espectacle Rere l’ombra de Wendy i Peter Pan. Avui conversem amb el director artístic i actor Sergio Pons, qui ens desvetlla tots els secrets d’aquest viatge poètic ple de llums i ombres: una experiència immersiva, interactiva, dinàmica i plena d’humor. 

Quin camí t’ha portat, Sergio, a dedicar-te al teatre per a tots els públics?

Des de petit, el teatre ha estat una passió que ha marcat la meva vida. Em fascinava el poder de l’escenari, explicar històries i submergir-me en mons imaginaris. Aquesta fascinació va créixer amb mi i em va portar a dedicar-me al teatre per a tots els públics, especialment per a infants i famílies. Crec que el meu propi amor per les històries plenes de màgia em va guiar naturalment a crear espectacles que reflecteixen aquest meravellament i alegria que sentia de petit. Treballar per a un públic familiar em permet molta més llibertat creativa. Puc experimentar amb diferents disciplines com el clown, els titelles, el teatre d’objectes i les ombres. Això em permet crear espectacles plens de color i creativitat. En l’àmbit dramatúrgic, també m’ho passo molt bé, ja que el joc és essencial i em permet explorar mons de fantasia amb més llibertat.

Crear teatre per a un públic tan receptiu com l’infantil és una veritable alegria. Treballar per a públic familiar és un privilegi, per mi són espectadors, sempre curiosos i entusiastes, amb una energia única i vital que fa que cada funció sigui una experiència especial.

Els meus espectacles busquen fer somiar, riure i reflexionar a tothom, grans i petits per igual.

La companyia està afrontant els últims dies del procés de creació del nou espectacle. Com esteu vivint aquesta etapa final?

Aquesta etapa final és molt emocionant! Estem a punt d’aixecar l’àncora i salpar cap a una nova aventura. Des que vam començar aquest projecte, ha estat un viatge ple de creativitat, proves i ajustos. Des dels primers laboratoris i tallers amb persones de totes les edats per jugar i crear part de la dramatúrgia, hem treballat molt, i ara ens trobem polint els últims elements, ajustant prototips i jugant amb la llum perquè cada imatge sigui el més impactant possible. Volem que els espectadors se sentin part de la màgia, ja sigui a través del riure, el meravellament o les emocions que desperta la història.

Estem especialment emocionats per estrenar Rere l’ombra de Wendy Peter Pan al FITKAM de Montmeló. Sentim que hem creat una proposta que no només atraurà els infants, sinó també els adults, amb un ritme vibrant i escenes visualment impactants. Estem preparats per salpar i compartir aquesta experiència sorprenent i dinàmica! I A partir del 19 d’octubre continuarem la nostra travessia a la sala Golem’s, al barri de Gràcia, a Barcelona.

L’obra nova Sota l’ombra de Wendy Peter Pan és un espectacle creat a foc lent?

Absolutament! Aquest espectacle ha estat una feina d’amor i paciència. Cada decisió s’ha pres amb cura, com un xef que prepara un plat especial. Hem deixat que les idees reposessin i maduressin, cosa que ens ha permès afinar cada aspecte, des dels efectes visuals fins a la dinàmica de les escenes. Volíem que cada imatge flueixi de manera àgil i natural, amb transicions fluides que mantinguessin el públic captivant. El nostre objectiu era crear una experiència vibrant i dinàmica, adaptada als gustos actuals, perquè tant infants com adults gaudeixin d’un espectacle emocionant i entretingut. Estem impacients per veure com reacciona el públic i se submergeix en aquesta aventura amb nosaltres.

Què es trobarà el públic en aquesta nova producció?

Rere l’ombra de Wendy Peter Pan és una experiència màgica i immersiva. En aquest espectacle, el públic no només observa, sinó que participa activament. La interacció amb els personatges és clau, convidant els espectadors a formar part de la història.

Hem treballat molt en les imatges visuals, combinant un estil contemporani amb un teatre d’ombres ple de colors vius. Volem sorprendre el públic amb transformacions escèniques àgils i una connexió constant amb la història. Aquesta és una proposta que convida cada espectador a fer el seu propi viatge cap al seu “Mai Més”, un lloc on tot és possible.

Quin diries que és el segell distintiu de Produccions Essencials? Creus que està present en aquest espectacle?

A Produccions Essencials, el nostre segell distintiu és tractar la infància amb el respecte i profunditat que mereix. Creiem que els infants són capaços d’apreciar propostes elaborades i riques en contingut, per això les nostres produccions sempre busquen ser accessibles per a totes les edats. Juntament amb Lindes Ferré, directora d’escena i dramaturga, a Rere l’ombra de Wendy Peter Pan hem portat la nostra passió pel teatre d’ombres a un nou nivell, creant una història dinàmica i plena d’aventures, acompanyada d’imatges poètiques i sorprenents. Cada element ha estat dissenyat per oferir una experiència rica que esperem que sigui apreciada per tota classe de públic.

Quins són els eixos temàtics que articulen la història?

En aquest espectacle, explorem temes com la imaginació, la fantasia i la importància de mantenir viva la nostra capacitat de meravellar-nos. J.M. Barrie va crear un món on tot és possible, i hem volgut capturar aquesta essència màgica. El viatge que proposem és tant físic com emocional. A través de la participació activa del públic, busquem que cada espectador se senti part de la història i s’embarqui en una aventura cap al seu propi “Mai Més”.Volem recordar que, en algun racó del nostre interior, tot és possible i sempre serem infants.

L’espectacle ha estat pensat per ser gaudit per totes les edats, des dels tres fins als cent vint anys. Cada espectador, independentment de la seva edat, podrà trobar una lectura que ressoni amb les seves pròpies experiències.

De fet, vull dedicar aquest espectacle a la meva àvia, la meva Padrina, que té noranta-set anys. Espero que el gaudeixi tant com els més petits.

I per acabar, un missatge per convidar el públic a venir?

Ens encantaria que les famílies s’embarquessin amb nosaltres en aquest viatge màgic. Volem que gaudeixin, riguin i es deixin sorprendre per la llum que hi ha darrere de Wendy i Peter Pan, que els portarà a volar fins a “Mai Més”. És un espectacle per compartir en família, ple de moments inoblidables. Us esperem per viure junts aquesta aventura!

Consulta aquí el Teaser de l’espectacle

El Dia de la Música, celebrat el 21 de juny coincidint amb el solstici d’estiu a l’hemisferi nord, té com a objectiu promoure la música en totes les seves formes, reconeixent-ne el valor cultural i la capacitat de connectar persones de diferents cultures i orígens. A més, aquesta celebració busca fomentar la participació en activitats musicals tant per a professionals com per a aficionats, celebrant-ne la importància en la vida quotidiana i en la societat en general.

En els darrers anys, el negoci de la música infantil (ara anomenada familiar) ha experimentat un creixement significatiu a Catalunya. Aquest sector, que tradicionalment havia estat considerat secundari en comparació amb altres gèneres musicals, ha viscut una autèntica revolució gràcies a diversos factors com l’auge de les plataformes de streaming, l’expansió de l’animació digital i també a una major necessitat dels progenitors joves d’assistir a festivals sense haver de buscar cangur. 

Un dels factors clau en l’explosió del negoci és l’augment de les plataformes de streaming. Serveis com Spotify, YouTube Kids i Amazon Music han permès que la música arribi a una audiència global de manera fàcil i accessible. Les llistes de reproducció específiques per a infants, amb cançons triades per les empreses més potents, són immensament populars entre els progenitors que busquen contingut per als seus fills.

El nostre país té falta de memòria, oblida ràpidament la creació cultural i la substitueix amb una facilitat sorprenent. Fixeu-vos que, a diferència d’altres països centreeuropeus, els cantautors van desaparèixer un bon dia a Catalunya per donar pas al pop-rock català, que va ser desterrat pel heavy metal, el reggae, després per l’ska, després el mestissatge que va començar a omplir les programacions, més tard va ser la música indie, propostes electròniques, ara toca cantautores (afortunadament), i alerta !!  que també ja tenim aquí el reggaeton (del que me’n guardaré prou de donar la meva opinió) i, ara que estem en un moment molt “eufòric”, també desapareixerà per ser substituït en funció dels desitjos dels déus del màrqueting o els creadors de contingut.

Hi ha qui està convençut que amb la música familiar s’ha descobert un nou gènere, però la veritat és que existeix des de fa més de cinquanta anys a Catalunya; el que sí podríem dir que ha nascut darrerament és el rèdit econòmic que ha suposat per alguns participants del joc. A falta de poder vendre concerts per a adults, productores i empreses de management que regalaven “literalment” l’espectacle infantil de la Festa Major condicionat a la contractació de tal orquestra o banda de moda, ara es freguen les mans quan saben que poden omplir la plaça de famílies senceres amb projectes que abans els avergonyia.

Però això no és nou, ha passat sempre en altres sectors: el grup de pop, rock, més mediàtic del moment ha deixat sense feina a bandes més veteranes amb un caixet deu vegades inferior i, sovint, d’una qualitat deu vegades superior. Però el gran gurú del mass media treu el nas una vegada més i ens diu què hem d’escoltar, què hem de cantar, què hem de menjar, com hem de vestir i a qui venerar i probablement a qui hem de votar.

Per sort, la música tradicional, el folk, la música clàssica, el jazz han aguantat el pas del temps perquè mai no han representat grans beneficis econòmics i a alguns ens ha permès viure, de moment, gairebé cinquanta anys.

El 2023, els ingressos per streaming de música infantil van augmentar substancialment, amb cançons i àlbums dedicats als infants que sovint superen en nombre de reproduccions a gèneres més tradicionals. Aquest fenomen ha permès als artistes i creadors de contingut infantil arribar a nous públics i monetitzar (excepte a YouTube) les seves creacions de manera dubtosa. Ja sabem que la venda de discos ha desaparegut i ara el negoci està basat exclusivament en la venda de samarretes, gorres i altres productes que res tenen a veure amb el contingut artístic dels projectes.

La inclusió d’algunes produccions als esdeveniments i festivals dedicats a la música popular també ha proliferat en els darrers anys, on els més petits poden gaudir de concerts en directe adaptats a les seves necessitats i gustos. Segons declaracions dels responsables de programació i els mateixos artistes, aquesta adaptació consisteix en abaixar el volum de l’equip de so i fer picar de mans al públic.

Estudis han demostrat que la música pot millorar les habilitats lingüístiques, cognitives i socials dels infants, però malauradament són poques les famílies que vetllen per integrar la música com una part fonamental de l’educació primerenca i prioritzen el consum de les novetats discogràfiques que manen els capricis de la moda. La música deixa de ser una activitat artística per esdevenir un producte de consum més a prop dels balls de TikTok que de l’art d’emocionar.

Tenim música sonant per tot arreu innecessàriament, al supermercat perquè compris més o menys de pressa, a les botigues de roba per fer fugir esperitadament els boomers (com un servidor)  i deixar els adolescents amb absoluta llibertat per triar els articles, o als establiments de tota mena, com ara els restaurants,…

Per cert, us imagineu un sopar romàntic en un restaurant mentre un cambrer us va passant pel mig de la taula, ara un Rembrandt, ara un Miró, ara un Modigliani…? 

Deixem, doncs, la música al seu lloc, posem-la allà on toca. Gaudim-la i visca la música.

Pep López

Producció Espectacles Familiars

Els primers passos que fa l’infant en la llengua que l’agombola gairebé sempre es fan amb l’ajut de cantarelles, rimes, cançonetes. Tot un camp verbal, rítmic, melòdic, ple de gestos i petits moviments encarregats d’enviar al nadó tot just arribat un missatge d’acollida, de seguretat i de confiança de part dels adults. El missatge és, sens dubte literari.

Tot aquest devessall de mots forma part d’allò que podem definir com a literatures d’infant, constituït per una gran varietat de peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris que els adults adrecem als menuts per mostrar-los el nostre desig d’aproximar-nos-hi i les hi transmetem fins que acaben tenint un ritme i una cadència molt personal, cosa que agrada a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les! 

Aquestes peces literàries els arriben a mode d’obsequi (perquè és això el que veritablement són) sense cap altra intenció que la d’oferir el so de la veu de qui la diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, el qual, segons les circumstàncies, pot arribar a convertir-se en objecte (només cal recordar el joc de «ralet, ralet, paga, paga dineret» on el dit d’una mà es passeja fent cercles damunt el palmell de l’altra mà mentre va cantarellejant la lletra). 

Moltes de les literatures d’infant tenen el seu origen en l’oralitat, per bé que no pas totes. La poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó, el joc dansat, l’endevinalla, etc. formen una gran família de textos d’estructura força fixa que solem dir a capella (i potser fent-nos acompanyar de la mà o altre petit objecte). Aquesta mena de repertori de peces variades no accepta gaire variacions pel fet que la capsa rítmica que els conté i els conforma s’encarrega que se’n mantingui l’estructura, el ritme, la sonoritat. 

També disposem de tota mena de relats en l’interior dels quals no és improbable de trobar-hi fórmules, cançonetes o altres petites peces que es mantenen força inalterables en el temps i l’espai de la narració. Les paraules que s’utilitzen per explicar un conte creixen i es multipliquen. S’esquitllen o es perden seguint la inspiració del qui explica o les exigències del qui escolta. 

Personatges de tota mena

Els contes, com la vida, venen carregats, entre d’altres coses, de personatges de tota mena, d’éssers ficticis que són tal com els han imaginat els seus creadors (de manera col·lectiva o individual) i no és estrany que tinguin una retirada amb la gent real. Al cap i a la fi, els seus inventors són persones de carn i ossos com nosaltres. 

Nosaltres, adults que ajudem a fer amants de la literatura o lectors d’oïda atenta i ull viu, no podem oblidar que amb la nostra tasca oferim oportunitats per tal que, com a descobridors d’històries de tota mena, ells i nosaltres ens fem amics de personatges fills de la ficció, i de fer que ells i nosaltres ens els arribem a estimar tant que, a cops, tinguem ganes de conversar-hi privadament, o voler-nos-hi assemblar, o imitar la seva valentia, la seva honestedat, la seva astúcia…

La literatura arriba als infants ja sigui de viva veu o en suports com el llibre (de paper, de cartoné, de roba, de plàstic…) i també, no ho oblidem, les pantalles. Ara bé, sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant que (com tot humà) dia a dia mostra un interès creixent envers el fet narratiu, el joc verbal, l’argument suggeridor.

Autora: Roser Ros Vilanova, Dra. en Pedagogia, escriptora i narradora, és presidenta de Tantàgora i Directora Literària del FLIC Festival. Premi CoNCA 2010. Més info: flicfestival.com 

Podeu trobar l’article al núm. 92, de Gener-Febrer 2022, de la revista Viure En Família

Sigui quin sigui el suport, el paper de l’adult és fonamental a l’hora de suscitar, alimentar i enriquir l’interès de l’infant