Crònica de la Fira de Titelles de Lleida 2023 (II)
El Testament, de Zum Zum Teatre, és el millor espectacle de l’edició d’enguany de la fira, juntament amb Loco, l’espectacle de clausura, de la companyia Belova-Iacobelli. El Patio, companyia que s’està convertint en referent a l’Estat pel que fa al teatre d’objectes, va estrenar a Catalunya l’obra Entrañas, mentre que Xavi Bobés va obtenir el Drac d’Or del jurat internacional amb la seva escultura escènica Corpus. L’excepcional clausura de la fira va anar precedida, a migdia, de la magnífica conferència-espectacle del mestre Toni Rumbau. En definitiva, una nova i estupenda edició de la Fira de Titelles de Lleida que fa que ja tinguem fretura de la propera edició.
La trinitat de l’excel·lència i el gamberrisme
El Testament (Zum Zum Teatre), Corpus (Xavi Bobés) i Entrañas (El Patio) van ser, de llarg, els millors espectacles de la fira, juntament amb els espectacles d’inauguració i clausura. El Testament és una peça de teatre d’objectes per adults fruit d’un procés d’introspecció del seu creador, Ramon Molins, instigat per Jokin Oregi, que participa en una dramatúrgia i una direcció fetes a vuit braços pels mateixos Oregi i Molins, però també amb la intervenció d’Izaskun Fernández i Julian Sáenz, que són els membres de la companyia El Patio (la Rioja). A partir d’una qüestió de caràcter existencial -Quina serà la nostra petjada en aquesta societat? Què deixarem darrera nostre en herència?- Ramon Molins basteix un monòleg carregat d’humor, d’emoció, de passió i d’amor tot fent una repassada a la seva trajectòria personal i professional amb una autenticitat, senzillesa i humilitat que desarmen i provoquen la catarsi col·lectiva que es va viure a la sala de l’Orfeó.
Ramon Molins, que s’ha dedicat tota la vida al teatre però que a més és el que en podríem anomenar activista cultural i veïnal, té la gran habilitat de resignificar els objectes neutres que va utilitzant per explicar la història, atorgant-los una càrrega emocional de manera similar a com ho fan els Detectius d’Objectes (Oligor, Larios, Bobés) o els mateixos membres d’El Patio en els seus espectacles. El millor de tot és comprovar com aquesta proposta, d’un gran risc pel que suposa mostrar-se, despullar-se, que sempre és un acte íntim, pren paradoxalment una dimensió universal que permet que el públic s’hi vegi reflectit. L’impacte és dels que es recorda tota la vida. Va guanyar molt justament el Drac d’Or del jurat de les autonomies i el de la millor dramatúrgia.
Un altre mestre en la manipulació dels objectes és Xavi Bobés. El seu Corpus és una peça bellíssima, profundament humanista, en la que el manipulador recorre a principis de l’ikebana japonès per mostrar-nos d’una manera radicalment poètica el transcurs de la vida, essent tot fruit de l’observació atenta. Percebem el pas del temps, la interacció de l’home amb la natura, les ferides que aquest li infligeix, la relació amb allò que l’envolta i, finalment, la seva desaparició mentre la vida continua i la natura torna a fer seu l’espai, per tornar a començar el cercle. Mentre Bobés es mou amb exactitud ritual, l’escultura va prenent forma i Frances Bartlett, que interpreta amb saviesa peces del barroc (E.F. dall’ Abaco, O. Gibbons) i pròpies, hi posa la textura i l’emoció. Corpus, que es va estrenar l’any 2020, ha estat guanyador del Drac d’Or del jurat internacional de l’edició d’enguany de la fira.
La jornada es va arrodonir amb Entrañas, el nou espectacle d’El Patio, que s’estrenava a Catalunya. Izaskun Fernández i Julian Sáenz, tal i com van explicar després de la funció, van decidir un bon dia iniciar un procés d’investigació sobre l’anatomia humana. I van quedar atrapats. Cercant la resposta a preguntes com ara, de què estem fets?, o com és possible que un conjunt de matèria prengui vida?, els dos titellaires, atrapats pel llenguatge científic i la seva estranya poètica, van gratar i gratar, fins que el problema va ser filtrar la quantitat d’informació que manegaven, acotar una qüestió que amenaçava de sepultar-los.
El seu afany investigador en descobrir tractats antics sobre el cos humà va ser similar al de l’aventurer quan topa amb llibres i gravats antics de geografia o ciències naturals, amb mapes de llocs remots, noms exòtics i misteriosos. Les preguntes sobre aquest inesperat univers s’apilonen i com més s’aprofundeix, sorgeixen més dubtes, que són el catalitzador dramatúrgic de la peça. A Entrañas funciona a la perfecció el joc de contraposar el pla científic, material, empíric, racional, amb el pla emocional, el dels sentiments. Funciona gràcies a que Fernández i Sáenz superen el repte de guiar l’espectador en un viatge aparentment complex, que combina els dos plans, amb el llenguatge artístic que ja els coneixem i que va creant escola. L’espectacle va ser mereixedor del Drac d’Or a la millor escenografia.
La jornada va tancar amb una gamberrada, Els secrets d’Ecdisi, de Twisted Fairground, que ells mateixos bategen com a experiència “bizarre” (estranya). Els secrets d’Ecdisi presenta un parell de xarlatans i tres atraccions que són una veritable bogeria: Kazimira i els bessons perillosos, l’hospital de l’infern i Serpentina. Tot plegat té l’aire d’una atracció de fira absolutament decadent, amb un presentador gairebé sense veu, que no domina l’idioma i que s’entendria millor fins i tot si parlés en la seva llengua materna, una ajudant d’allò més inquietant, ninots deformes, molt de desvergonyiment i un punt d’humor negre que culmina amb l’actuació de Serpentina, un titella gegant d’una ballarina del ventre amb dues serps manipulat com si fos un camió. Demencial, però perfectament adequat en el context d’una fira o festival.
Tancament excepcional
La darrera jornada també va resultar molt intensa. Per començar, Manual, dels uruguaians Coriolis, una peça bastida a partir de diverses mans que es mouen, treballen i construeixen diversos mons amb una poètica i plasticitat inusuals. Es tracta d’un espectacle sense text, que enllaça històries independents entre elles i que toquen diversos temes que van des de la violència, a la soledat o el masclisme, passant per la solidaritat o el poder. Una tècnica impecable i una dramatúrgia amb algun punt feble que no va impedir que s’emportessin el Drac d’Or de jurat juvenil.
Kahina, de Blick Theatre, és una faula post-apocalíptica més aviat estranya, que té una dramatúrgia irregular i barreja llenguatges com els titelles o el circ, però no aconsegueix enganxar al públic. També és irregular la dramatúrgia de KariGuri de Giramàgic, tot i que la peça juga fort i amb encert –només cal veure com la canalla es mostra alerta tota l’estona- la carta de la màgia i els trucs visuals. L’obra es manté gràcies a la continua creació d’imatges que provoca la trobada de dos personatges en un món oníric, que sembla regit per una mena de filosofia feng shui. A la Mostra d’Igualada es va endur el premi del públic i a Lleida ha guanyat el Drac d’Or al millor espectacle infantil/familiar.
El disgust de no poder gaudir del Trucioli de Coppelia Theatre, baixa a darrera hora, i la seva interpretació de l’obra surrealista de Remedios Varo, es va veure assuaujat per l’assistència a la sensacional conferència-espectacle del mestre Toni Rumbau, El Titiritero, el Doble y la Sombra, a la qual va assistir molta gent de la professió. Aquest titellaire d’una trajectòria dilatada –va ser fundador de la històrica companyia La Fanfarra i del Teatre Malic-, investigador i imprescindible divulgador del gènere –és responsable dels portals Putxinel·li, Titeresante i Puppetring-, que va comptar amb la complicitat d’Eudald Ferré, va començar parlant de l’origen dels titelles, que apareixen quan la màscara assoleix la seva pròpia autonomia i es produeix el desdoblament. Aleshores va fer acte de presència, invocat pel titellaire, un vell company, l’aventurer ibèric i trifàsic, l’històric Malic. L’humor, la ironia i una voluntat pedagògica inequívoca van amarar el discurs de Rumbau a l’hora de mirar d’explicar el fet titellaire a través del titella de guant, però també de la projecció d’ombres. Una veritable delícia.
Abans de l’espectacle de clausura, el nord-americà Phillip Huber (Huber Marionettes) va fer una veritable exhibició de virtuosisme en la manipulació de titelles de fil amb l’espectacle en format revista Suspended Animation, que es va endur el Drac d’Or del jurat infantil.
La traca final de la fira va arribar de la mà de la companyia xilena Belova-Iacobelli, que van oferir una funció de la peça Loco, basada en Diari d’un boig, de Gogol, a La Llotja. No és fàcil trobar artistes que excel·leixin de la manera com ho van fer Tita Iacobelli i Marta Pereira tant en la manipulació del titella que representa el protagonista, un humil funcionari, un copista que inicia un periple delirant a la recerca de la seva identitat fins que es convenç que és el rei d’Espanya, com en la interpretació, la impostació de la veu, el moviment precís i l’atenció als detalls.
La peça de Gogol és ideal per a la seva adaptació a un espectacle de titelles –també constitueix, però, un risc- pel fet que l’autor ucraïnès aprofundeix en la naturalesa múltiple de cadascú de nosaltres, sobre els nostres desitjos i la necessitat que tenim d’aparentar per tal de ser acceptats, que desencadena una lluita contra la realitat, contra allò que està establert. En aquest sentit, Iacobelli i Pereira fan una feina primotera jugant a fons els mecanismes de d’interdependència que s’estableixen entre elles i el titella per mostrar tot el seu univers, molt particular. És una posada en escena d’una sensacional alçada poètica, potenciada per una il·luminació molt ben pensada, per un espai sonor que n’accentua el caràcter oníric i pels trucs visuals. Tot hi aporta una mena de màgia que afavoreix els passatges de teatre de l’absurd, que sovintegen en aquesta història del funcionari atrapat en la rutina fins que els límits de la realitat i la fantasia es difuminen i es submergeix en un univers delirant. Intel·ligència, sensibilitat, poesia, rigor, originalitat i professionalitat són qualitats que es poden atribuir a aquest muntatge que va cloure la Fira de Titelles de Lleida 2023 i que va donar pas a un emotiu acte de lliurament dels premis Drac d’Or.
Fotos Fira de Titelles de Lleida
