El 2008, des de Farrés brothers i cia, vam produïr l’espectacle Mal de closca, que en aquell moment van interpretar la Mariona Anglada i l’Ada Cusidó. L’obra va tenir força èxit (441 funcions), i el vam estar girant per Catalunya i la resta de l’Estat fins el 2020.
Aleshores, l’Ada i la Mariona van agafar altres camins i, després d’uns anys sense moure’l, vam proposar traspassar l’escenografia i els titelles del Marty Doy, la música de Jordi Rierai el meu text a una jove companyia, La Cabuda(la Núria Ginestà i la Clara Climent) per tal de donar una nova vida a la tortuga Joan.
Avui que és Sant Jordi, comparteixo amb vosaltres el conte que va ser el gèrmen d’aquell espectacle, mentre a Farrés brothers i cia seguim fent anys i nous projectes.
Jordi Palet i Puig
Terrassa, 23 d’abril de 2026
La tortuga Joan
Heus aquí la tortuga Joan.
La tortuga Joan està trista i contenta a la vegada: està trista perquè li fa mal la closca. Està contenta perquè, com que li fa mal la closca, no pot anar a l’escola, i a més, els seus pares la cuiden més que mai.
Però la closca cada vegada li fa més mal, i per això, cada vegada està més trista i menys contenta.
Ara la closca li fa molt mal. La tortuga Joan ja no està gens contenta. Només està trista. Els pares de la tortuga Joan es miren i diuen: L’haurem de portar al Closquista.
I quan sent això, la tortuga Joan es posa a plorar. Plora perquè està trista, i perquè té por: un amic de l’escola li havia explicat que els closquistes fan molt mal, i molt mala cara, i tenen uns estris terribles que fan molt soroll, i posen injeccions amb agulles llargarudes, i tenen tres ulls, i unes urpes esmolades, i son una tortura de tortuga. Per això, la tortuga Joan té por, i plora.
La mare li diu que no plori, però la tortuga Joan no para.
El pare li diu que no plori, que el Closquista és molt bona tortuga, i que no fa gens de mal, però la tortuga Joan no para.
Fins i tot l’àvia, per telèfon, li diu que no plori, que el Closquista un dia li va posar una closca postissa que li va anar la mar de bé. La tortuga Joan para un moment de plorar, però quan penja el telèfon, tornem-hi que no ha estat res.
Arriben a la consulta del Closquista, i la tortuga Joan marraneja més que mai. Poc a poc, comença a obrir-se una gran porta de color blanc. La tortuga Joan s’imagina que ara sortirà aquell monstre malcarat de tres ulls i ple d’andròmines punxegudes. Però la porta s’obre i en surt una tortuga.
–Tu ets la tortuga Joan? –pregunta el Closquista, amb veu seriosa.
–Sí.
–Eres tu, qui plorava? –pregunta, encara més seriós.
–Sí.
Llavors, el Closquista se li acosta i li diu:
–No vols pas un caramel?
–Sí.
–Té. Te’n dono un, perquè no ploris. Però no en mengis gaires, que et cauran les dents!
Això fa riure a la tortuga Joan, perquè les tortugues no tenen dents.
El Closquista observa la tortuga Joan amb molt de compte, d’un costat i de l’altre, de dalt i de baix, de davant i de darrera. I quan acaba, li diu:
–Tortuga Joan, t’estàs fent molt gran. Però la teva closca no creix tant com tu, de vegades passa. Saps què farem?
–Què?
–T’haurem de posar ferros.
–I això… fa mal?
–Gens ni mica.
Jordi Palet i Puig
Ullastell, estiu del 2006
