Començant per comentar el paper de la cultura en alguns aspectes del desenvolupament infantil, el text ens porta a reflexionar sobre el poder de l’humor per aprendre a afrontar situacions que generen por o dolor. Una petita mostra de l’escriptura rigorosa i atractiva de l’autor d’Els aneguets lletjos, Boris Cyrulnik, del qual aquest article n’és un extracte.
A Costa Rica, les entrevistes amb les mares han revelat la importància que atribuïen al balbuceig i a la postura asseguda. Per a elles, aquests dos esdeveniments són el pretext de festes afectives i crits d’admiració. Els nadons viuen així les seves fites motrius com a esdeveniments importants i, a partir de 10 mesos, se’n serveixen per incidir en la mare. Els alemanys de la mateixa edat, en canvi, prefereixen passar les pàgines d’un llibre, assenyalar amb l’índex lletres impreses, mirar la cara de la mare i deixar anar xiscles d’admiració (Zack i Brill, 1989). Els nens xinesos de fins a 3 anys són atents i seriosos. Com que ploren poc, i somriuen rarament, els consideren «impertorbables». En realitat, paren atenció al més mínim gest dels adults i, a partir dels 3 mesos, quan un adult se’ls acosta, giren el cap en direcció a ell i li claven la mirada. El que caracteritza els nadons és la capacitat d’adaptar-se al cos de l’adult que els agafa a coll. Sembla que els xinesos són els que millor «casen» del món, per l’habilitat que tenen d’emmotllar-se als braços de l’adult. Aquest no és gens ni mica el cas dels nord-americans, que, a partir dels 3 mesos, són massa moguts i massa irritables per casar bé (Kagan, 1979).
Tanmateix, l’entorn dels petits xinesos és molt sonor, ple de colors, mòbil i estimulant, però fortament estructurat pels rituals de la seva cultura. En el món d’un nadó, un medi així garanteix una regularitat de percepcions. El fet de rebre informacions sensorials regularment constitueix per a ell un medi estable, malgrat la intensitat. Aquestes regularitats sensorials li serveixen de referència i estabilitzen el seu món intern. Les criatures nord-americanes són d’origen irlandès, polonès, alemany, mexicà, africà… Ara bé, malgrat les diferències de morfologia, d’origen i de color, en conjunt manifesten la mateixa mena de comportament sobresaltat, ploraner, mogut i que casa malament.
Estímuls estables
Els mites socials també estan mediatitzats sensorialment per l’expressió de les emocions dels pares. Seguint un adagi que diu que els nens entenen les paraules igual de bé que els adults, els amerindis mohaves de la regió de Kansas (Devereux, 1949, p. 268-272) han construït un univers sensorial que, per a un nadó, resulta monòton. En canvi, fent cas al que la nostra cultura occidental ens ha ensenyat, és a dir, que els nadons són productes biològics, durant les dècades de la postguerra, els hem garantit la higiene tot negligint el despertar afectiu provocat per la sensorialitat de les nostres paraules. Aquesta cultura els ha deixat, sens dubte, en la memòria un rastre de vulnerabilitat. Amb la descoberta recent que els nadons perceben de manera diferent les cares de la parella de pares i una prosòdia que els fascina, aquest nou relat social, alimentat per les descobertes científiques, els crea un món sensorial més adaptat al seu món mental. Això explica l’adquisició d’una capacitat de socialitzar que, en cas de dificultat, els oferirà un factor de resiliència.
La personalitat dels pares tria els relats culturals que els semblen més convenients, cosa que els converteix en tutors de desenvolupament proposats a l’infant. Això explica per què els nadons xinesos paren tanta atenció als supersenyals intensos, plens de colors i de ritme, que ofereixen els ritus xinesos. Els americans, en canvi, viuen exasperats per un entorn sonor, incoherent per a ells, estimulant però desorganitzat, que els converteix en hiperactius. El medi sensorial que els exaspera està organitzat així a causa d’un mite que glorifica els adults que treballen dia i nit, saben afirmar la seva personalitat parlant fort i no vacil·len a canviar de feina, de casa o de parella.
Aquesta absència de ritmes socials impedeix la percepció de regularitats que estabilitzen el món íntim dels infants i d’objectes destacats que en mediatitzen les relacions. En canvi, quan els infants s’han impregnat d’una manera segura de construir lligams, quan això els ha permès adquirir un comportament de seducció, quan la conquesta de l’estabilitat interna els ha permès aprendre a socialitzar-se gràcies a les actituds d’ofrena, quan la sensorialitat de la paraula dels adults ha fet que l’infant pari atenció en els altres, llavors apareix un dels factors de resiliència més valuosos: l’humor.
L’humor no és cosa de riure
«L’essència de l’humor resideix en el fet que ens estalviem els afectes als quals la situació hauria de donar lloc i que ens situem per damunt d’aquestes manifestacions afectives gràcies a una broma», deia Freud (1969, p. 129).
L’afecte hauria hagut de ser dolorós perquè l’esdeveniment ha estat cruel. Però la manera de representar-nos-el en explicar-lo o en imitar-lo modifica el patiment i el transforma en somriure. Avui, per semblar científics, formularíem la idea d’una altra manera, parlaríem de la «reestructuració cognitiva de l’emoció associada a la representació del trauma». Però si acceptem ser simples, direm sense embuts que l’humor és alliberador i sublim, que és «la invulnerabilitat del jo que s’afirma i que no només rebutja deixar-se imposar el patiment que prové de l’exterior, sinó que fins i tot troba la manera de transformar les circumstàncies traumatitzants en un cert plaer» (Szafran i Nysenholc, 1994, p. 16).
Sovint, aquesta idea té mala acceptació, com si el fet de somriure del patiment fos indecent. És cert que la línia entre una cosa i l’altra és fina, i que, en l’humor fallit, quan el risc ha estat mal calculat, la broma cau com un gerro d’aigua freda i humilia qui ha estat ferit. I, tanmateix, l’aspecte relacional d’aquesta representació psíquica, que transforma una desgràcia en plaer, s’observa cada dia en el teatre familiar de l’humor preverbal.
La mare novella que, en el moment del part de la filla, l’havia acollit tot dient a les infermeres: «Facin alguna cosa! Que no veuen que vol morir?», ho passava massa malament per manifestar el més petit indici d’humor. Sense perspectiva, estava aferrada a l’esdeveniment com si es tractés d’una urgència tràgica. Uns quants mesos més tard, la petita, massa lligada a la mare, l’abraçava sense treva i xisclava de terror quan li treia els ulls de sobre per tirar endavant la vida quotidiana. Una mare que se sent segura, en canvi, escenifica motu proprio la transformació dels seus petits disgustos. Quan el mal no és gaire greu, inventa un joc que transforma el disgust, bufa sobre la rascada tot pronunciant una fórmula màgica, reformula amb les seves pròpies paraules el petit esdeveniment dolorós i tothom riu.
Al dolor de la rascada no s’hi afegeix el patiment de la representació de la rascada. És més aviat el contrari, perquè l’escenificació del «drama», en reformular la dificultat, la transforma en teatre familiar i en victòria relacional. És per això que «l’humor no és cosa de riure» (Vaniestendael i Lecomte, 2000), sinó que és un fet per metamorfosar un patiment en un esdeveniment social agradable, per transformar una percepció que fa mal en una representació que fa somriure.
El vincle com a condició
La capacitat de convertir una dificultat en virtut relacional s’adquireix sorprenentment d’hora. Des dels primers mesos, el que desencadena el somriure divertit d’un nadó és l’estrès que provoca el que podem qualificar d’insòlit. Un moviment brusc, una gestualitat inesperada, una música inhabitual de les paraules desorganitzen el món de les percepcions ritmades i la sorpresa ansiosa es transforma en plaer, sempre que el nen hagi adquirit una manera segura de construir lligams. Els temperaments confusos xisclen d’horror davant de l’insòlit, els evitatius resten freds i els ambivalents depenen de les reaccions de l’entorn.
L’humor preverbal dels primers mesos transforma l’espera ansiosa en festa emocional. El lector mateix ho podrà comprovar fent l’experiència de l’«arri, arri, tatanet». A partir dels 6 mesos, el nen que seu a la falda s’inclina cap enrere tot rient només de sentir que, cantussejant, l’adult anuncia les sacsejades que intervenen en el moment de l’«arri, arri, tatanet». La cançoneta adquireix per a ell el valor d’un senyal que anuncia la sacsejada de la falda. La sensació d’un humor motor prové de l’espera ansiosa i enjogassada. És el que fem quan mirem una pel·lícula de Hitchcock i ens adonem que la temptativa de crim tindrà lloc durant la simfonia final: esperem el retrò del címbal que ocultarà la detonació (Hitchcock, 1956). De la mateixa manera, els petits espectadors d’un guinyol xisclen de terror i de plaer per avisar el titella que acaba d’aparèixer el policia.
Si una criatura espera el que és insòlit amb alegria, és que ja ha après a familiaritzar-s’hi. Aquesta victòria emocional el diverteix i l’encoratja perquè li impregna a la memòria que és possible riure d’una por, sempre que es pugui contextualitzar en el marc d’una relació. L’humor dels primers mesos constitueix un indici precursor de l’estil de teixir lligams que tindrà el petit. La veu impostada de l’«Ai, que se’t menjo» és una comèdia de la persecució i el segrest (Stern, 1997), però el nen sap que es tracta d’una veu impostada d’una estranyesa que el diverteix. Una veu realment estranya l’inquietaria, una veu totalment familiar l’avorriria. El goig ve del contrast entre la veu que coneix i la mateixa veu que sona una mica estranya i anuncia la persecució. Aquest guió prepara el procés de familiarització amb la inquietant estranyesa quan el petit està amb una persona desconeguda i no es preocupa, perquè, gràcies als primers jocs, ja ha après que és capaç de familiaritzar-s’hi. Sap per experiència que pot vèncer una por. Ja ha adquirit un factor de resiliència preverbal.
Riure’s de la por
Adquisició duradora no vol dir definitiva, perquè un altre esdeveniment, una altra relació podrà anul·lar-la o consolidar-la. Però aquesta capacitat és un enorme factor de resiliència interna perquè l’infant ha après a protegir-se de la rememoració d’un trauma. Sap que és capaç de sobreposar-se a una dificultat. La nena de qui la mare deia: «Ja veu que vol morir», no ha pogut mai adquirir la distància necessària respecte al trauma. Per a ella, qualsevol esdeveniment es convertia en traumàtic perquè el patiment de la mare melancòlica no li havia permès aprendre a jugar amb la por. La més petita separació era tràgica perquè adquiria el significat d’una pèrdua total. En canvi, un nen que ha après a jugar amb la por, a riure-se’n i fer que els altres també se’n riguin fa servir la seva petita tragèdia per convertir-la en una estratègia relacional. Deixa de respondre als estímuls immediats i comença a dominar el seu món de representacions preverbals.
«L’humor és, per tant, un factor que gestiona i allibera» (Aimard, 1988, p. 333) sempre que se’n faci una representació social. A partir de 10 mesos, un nen juga a fer com si ja ha après a compartir el seu món. En cas d’haver d’afrontar un mal moment, si cau o es fa mal, pot provocar l’ajuda que necessita, sap com transformar el seu mal tràngol en relació. En aquest escenari en què es tracta de demanar ajut, els seus interlocutors són les figures amb qui té un lligam afectiu: pares, persones que el cuiden o amics. Certs adults, fascinats per aquests comportaments de sol·licitació afectiva, es complauen a consolidar-los a vegades en excés, mentre que d’altres senten horror pel patiment que l’escena evoca en la seva pròpia història, desencoratgen el nen i li fan perdre aquest factor de resiliència.
Necessitem l’altre per representar una comèdia. Necessitem interlocutors que ens responguin i espectadors que aprovin els nostres esforços. Quan les figures amb qui l’infant té un lligam afectiu no desanimen els petits, constatem que els que tenen humor són aquells que, més endavant, es tornaran el jovent més creatiu i més emocionat per l’aparició d’esdeveniments insòlits.
Boris Cyrulnik és neuròleg, psiquiatre, psicoanalista i escriptor. L’article és un extracte d’Els aneguets lletjos.
El gran espòiler de Boris Cyrulnik
Uns anys després de publicar-se en castellà Los patitos feos. Una infancia infeliz no determina la vida(Barcelona: Gedisa, 2002), que va motivar la traducció de diverses de les seves altres obres, Boris Cyrulnik va publicar la seva autobiogràfica Me acuerdo. El exilio de la infancia(Barcelona: Gedisa, 2010), en què va desvelar que el petit Bernard,el cas real explicat en el primer llibre, un infant que havia sobreviscut a l’assassinat de la seva família per part dels nazis i que després de viure mil vicissituds havia desenvolupat la capacitat de refer-se emocionalment, era ell mateix. Pels que vam llegir els Patitos amb avidesa i fascinació, i que vam gaudir també amb aquesta posterior «confessió», aquest gir de guió explicava moltes coses. Totes les seves aportacions a la teoria de la resiliència són fonamentades científicament i fruit tant de l’estudi d’altres professionals com de les seves pròpies experiències clíniques. Però la manera com les idees de Cyrulnik flueixen en els relats de casos reals i la coherència i vivacitat amb què s’expliquen i s’encaixen amb el marc teòric, són, sense dubte, el fruit d’una reflexió sobre la pròpia vida que, per cert, no ha deixat de ser un exercici que ha afavorit la seva pròpia resiliència. I aquest és un dels elements que donen sentit a tot el llibre. He tornat a llegir-lo en aquesta nova edició catalana (gràcies, Eumo, per haver-s’hi llençat!) més de vint anys després, sabent ja el secret, l’espòiler, i també havent tingut l’oportunitat de conversar amb ell a casa seva, a Toló, prop de Marsella. Potser per això, i potser també perquè l’edat hi aporta alguna cosa, m’ha semblat un llibre encara més fonamental que el primer cop, i sorprenentment actual, en un moment en què l’interès pel treball sobre el trauma creix en l’àmbit professional.
El subtítol de la versió castellana (present també, dins un petit paràgraf, a la portada de la versió catalana) va donar lloc, com passa sovint, a una simplificació: el llibre explica que una infància infeliç no determina la vida…sempre que es donin una sèrie de circumstàncies anteriors i posteriors a les experiències traumàtiques. La importància de la teoria del vincle d’aferrament de Bowlby i Ainsworth (aquí curiosament traduïda per «lligam») travessa tot el llibre com a factor clau per a la resiliència: la creació d’un vincle segur en la primera infància és garantia de moltes coses. Però també el paper dels adults en el seu acompanyament, tant en els aprenentatges que suposen les petites dificultats i frustracions com, després de les ferides importants, la seva presència reestructurant, el respecte pel ritme que cada infant necessita per tornar a confiar en la vida, les oportunitats que ofereixen per expressar-se des de llocs creatius, i tot sovint (però no sempre) de posar-hi paraules, les possibilitats de socialitzar aquestes expressions, la ressignificació a través de l’humor… El concepte de resiliència, tot i que ja s’havia començat a fer servir en psicologia abans d’aquest llibre, va començar a ser molt més conegut i divulgat a partir d’ell, i sovint es considera Cyrulnik un referent en aquest camp. Després de rellegir Els aneguets lletjos, podem dir que en realitat, a més de ser un llibre sobre tot allò que fa que un infant tingui els recursos emocionals necessaris per refer-se d’una infància marcada pel trauma, també és un manual d’acompanyament emocional profundíssim. Introduït amb un llarg pròleg, molt il·lustratiu, de la psicòloga i escriptora Leticia Asenjo, aquest llibre mereix un lloc d’honor en les biblioteques de qualsevol persona a qui li interessi la infància.
Miquel Àngel Alabart. Reportatge publicat a la revista El Viure el 26 de gener de 2026.