Aquest és el segon text d’una sèrie de tres articles sobre el projecte “TI@, ENS VEIEM AL TEATRE!”, impulsat per la TTP, que té la voluntat de fer créixer la franja de públic dels 8 als 14 anys. Pots llegir el primer, dedicat al públic, aquí.
La TTP, d’entre les mesures que contempla l’impuls dels espectacles per a públic de 8 a 14 anys, ha confeccionat un catàleg amb una trentena d’espectacles per aquesta franja de públic. De tots els espectacles que es van presentar a la convocatòria (una vuitantena), trenta van ser escollits per una comissió i ara tenen la possibilitat de ser programats als municipis que formen part del projecte. Però, què en pensen les companyies? Què els sembla aquesta divisió de públic? Com creen espectacles per aquesta franja d’edat? N’hem parlat amb Cristina Garcia, de
Campi qui pugui, i Enric Blasi, de
La Baldufa. Els seus espectacles
Matres i
Mon pare és un ogre, respectivament, han estat seleccionats al catàleg.
DIVIDIR PER EDATS: L’ETERNA DISCUSSIÓ
Una de les pedres a la sabata del teatre familiar és la divisió i segmentació de públic. Se n’ha parlat abastament. La gran majoria de companyies aposten per no limitar tant les edats, ja que evidentment volen arribar al màxim de públic. Una altra majoria optarien per un sistema de recomanació més proper al del cinema, indicant una edat mínima, i sense limitació per dalt. D’aquesta manera, podrien arribar als adults, i desempallegar-se de les etiquetes d’exclusivitat. De “infantil” a “familiar”; de “familiar” a “per a tots els públics”, i ara sembla que també es pot utilitzar “intergeneracional”. En realitat, tot són etiquetes fruit d’un món hipersegmentat, on la cultura podria ser un espai de trobada més ampli.
Tots dos artistes fantasiegen amb la idea que els teatres comuniquin tots els seus espectacles amb aquest segell “+8”, “+12”, “+16”, etc. D’aquesta manera, consideren, hi guanyaria tothom: “familiar” i “per adults”. Potser ens estem entestant en potenciar una franja quan el problema és de concepte? Enric Blasi veu que hi ha grans espectacles comercials com El Mago Pop o
Mar i cel que aconsegueixen asseure tota la família a la platea amb altres adults i creu que “cal ensorrar aquest mur que ho fragmenta tant”. Cristina Garcia, avesada a treballar per les places, veu que al teatre de carrer aquesta distinció no és necessària: “el programador ni t’ho demana”. Quan plantes l’espectacle al mig de l’espai públic, tot és possible. És doncs, en el consum, entès pel procés de compra d’una entrada, que es complica, s’intenta aplicar la segmentació, i sovint, es fracassa.
CREAR PER UN PÚBLIC
La publicació del catàleg evidencia que hi ha espectacles adients per aquesta franja de públic (sigui el que sigui que vulgui dir això). Els dos entrevistats consideren, ha servit com una eina de visibilització, que segurament no serà la solució definitiva, però que posa de relleu que els espectacles, creats o no específicament per aquesta edat, existeixen, tenen qualitat i són molt poc programats. La creació d’arts escèniques a Catalunya és rica per a públics de totes les edats. Estarem d’acord que el problema, en tot cas, no és el talent, sinó els recursos.
Per Blasi, els espectacles de La Baldufa que els surten normalment, solen anar adreçats a un públic a partir de 8-10 anys i afirma que “és una edat molt lliure per crear.”. Només si es posen al cap arribar a una franja de públic més jove (com en l’obra
Safari, per exemple), poden aconseguir adreçar–se a edats més primerenques. De tots els espectacles de la seva trajectòria, de fet,
Safari i
Embolic a la granja són alguns dels espectacles que han tingut més èxit, precisament adreçats a infants més petits.
En el cas de
Matres, explica l’actriu de Campi qui pugui, hi havia una voluntat d’arribar a una franja de públic el més jove possible: “Volíem que el missatge —que la mort forma part de la vida— pogués arribar abans que visquessin una pèrdua”. En realitat, era una decisió quasi ideològica, parlar de la mort d’una mare també a un públic molt jove. En el cas d’altres espectacles com
Camí a l’escola, pensaven que haurien d’adreçar-se a un públic més gran, per la complexitat de la temàtica, però finalment el dispositiu escènic fa que sigui un espectacle que el poden gaudir infants més petits, encara que no s’imprenguin del tot del contingut més difícil. Reivindiquen el públic de 8 a 14 anys perquè els veuen àvids d’emocions fortes i, en un món que cada cop va més de pressa, al teatre “pots tenir un minut de silenci, amb una llum que canvia i un objecte que entra. Això té molt valor.”
Tots dos veuen que hi ha companyies que, havent identificat la tendència d’èxit de programacions per a públics des dels 0 als 5-6 anys, han fet més espectacles per a aquesta franja de públic. Caure a la trampa de la llei de l’oferta i la demanda és seductor. Qui dirà que no a fer el doble de bolos? Segurament la majoria de companyies, que prioritzaran explicar una bona història, a la seva manera. Amb dades a la mà, d’aquí uns anys, veurem si es confirma la tendència.
PROGRAMAR DIFERENT PER TENIR UN PÚBLIC DIFERENT
Enric Blasi i Cristina Garcia coincideixen en identificar la manera de programar com un dels grans esculls per a fer créixer el públic. Un dels elements que identifiquen és la manca de flexibilitat, per exemple, en els horaris de funció. Habitualment es programa el familiar els diumenges al migdia, sense explorar altres franges de vespre, per exemple o d’altres dies de la setmana. L’actor de La Baldufa recorda que les funcions de les set o les vuit de la tarda a França solen ser molt exitoses: “hi ha infants grans amb les seves famílies, d’altres que venen sols i també adults, perquè saben que són propostes de qualitat.
Moltes vegades, creu Garcia, el fet que el vestíbul del teatre estigui ple de cotxets, fa que els infants de 8 anys ja no se sentin part d’aquella experiència i pensin “què hi foto jo aquí al mig dels cotxets!”, diu. En part, considera Blasi, això es deu a que les famílies tenen “unes ganes salvatges de començar a fer activitats culturals a unes edats molt primerenques”, fet que pot comportar que, relativament d’hora, se’n cansin. Si a tot això hi sumem una incapacitat per comunicar els espectacles a la manera proposada (incloent “a partir de…” a totes les propostes), la solució és complexa. Les idees, però hi són.
En definitiva, hi ha espectacles, hi ha públic amb ganes de gaudir-les i hi ha idees per transformar la manera de funcionar. Si els artistes tenen ganes d’arremangar-se, la feina serà de les programacions. S’hi estan posant? En el tercer article, ho investigarem.
