ON ÉS EL PÚBLIC DE 8 A 14 ANYS?
En el marc del Pla d’Impuls del Teatre de Catalunya 2023-2026, la TTP impulsa el projecte “TI@, ENS VEIEM AL TEATRE!”, dedicat a la franja de públic dels 8 als 14 anys. Per què? Què passa amb aquesta franja? On són els infants i joves? Per què no van al teatre? Aquest és el primer article d’una sèrie de tres, on parlarem de públic, creació i programació. Comencem pels protagonistes, qui volem que ompli les butaques, el públic.
De 8 a 14: qui són
Ai, les etiquetes. No són nens i nenes, no són tampoc adolescents, ni preadolescents, ni joves. Adults segur que no. En aquesta franja que comprèn sis anys hi trobem tots els passos des de ser un infant fins a ser un jove. Dels vuit als catorze anys hi trobem una etapa vital que és de les que contempla els canvis més importants per al desenvolupament de la persona. El pas de la infància a l’adolescència, sumat al pas de l’educació primària a la secundària, entre d’altres, fa que una persona de 8 anys no tingui res a veure amb una de 14. Podríem establir dues franges orientatives: de 8 a 11 i de 12 a 14, per tal de diferenciar infants que van a escola i joves que van a l’institut. Tampoc ens serviria com a veritat universal.
En general, però, es tracta d’una edat en què es va formant la identitat de la persona, mostrant curiositat, configurant una opinió envers les coses, començant a qüestionar l’autoritat, volent prendre decisions per un mateix, deixant enrere el pes de la família i començant a estar més pendent de les amistats… Això també fa que siguin més presents activitats de grup, com els esports, que no pas activitats vinculades a l’àmbit familiar. Podríem dir, doncs, que es tracta una etapa de transformació total i de descobriment de la pròpia persona.
De 8 a 14: qui decideix
Pel que fa a la presa de decisions, lògicament, com més petit ets, més influït estàs per les decisions de qui et cuida: què menges, què fas, quines són les teves rutines, a quines activitats assisteixes, què llegeixes, quines joguines tens… I a mesura que et fas gran, això passa a ser pactat entre infant i adult i, de mica en mica, serà l’infant o jove que prendrà les seves decisions, convertint-se en adult. Entre aquests passos, la franja dels 8 als 14 anys correspondria a l’etapa del pacte.
Anar al teatre és una decisió. Menjar, dormir o anar a l’escola són obligatoris, però el consum cultural és lliure, i decidir anar al teatre requereix un seguit de condicions. Els pares i mares tenen un paper clau, en aquest sentit. Cal que sigui l’adult qui proposa anar teatre? Cal que, almenys, aquesta informació arribi al públic objectiu. Si a la televisió hi ha tràilers de cinema, a l’escola recomanen llibres i a casa proposen excursions… No pot ser el teatre, també, una opció? Perquè ho sigui, cal proposar-ho. I evidentment, hi ha d’haver opcions. Hi ha d’haver obres adreçades a la seva franja d’edat, a prop de casa seva i a un preu assequible. De vegades ens oblidem què implica l’accés universal a la cultura. Quan anar al teatre no és una decisió, i la decisió la pren l’escola, tenim un públic captiu poderosíssim que tindrà una primera experiència necessària. Cal que sigui la primera de moltes, i no totes poden ser obligades. Tots tenim males experiències quan allò que ha de ser plaent, és obligat. Qui decideix? Doncs l’adult i el públic objectiu, conjuntament, amb el suport que hi hauria de facilitar l’entorn, les creacions, l’escola, les programacions…
De 8 a 14: d’on venim
Per què les platees estan buides? Les companyies es queixen que els programadors no els contracten i els programadors, que no tenen aquest públic. En conseqüència, alguns artistes deixen de crear espectacles per aquesta franja d’edat i els programadors, no hi aposten. A més a més, cada cop són més habituals els cotxets a les platees. Sembla que les famílies tinguin por de no saber què fer amb els fills petits i, en comptes de dur-los al parc, els duen al teatre. Aquesta tendència també l’han identificat les programacions, i no és estrany que cada cop hi hagi més espectacles per “primera infància”. El fet que les platees siguin plenes de persones cada cop més petites, no ajuda a fer que un germà gran tingui ganes d’anar al teatre, i menys si aquella obra tampoc li interessa. Són incompatibles els espectacles per a primera infància amb els marcats amb una franja de 8 a 14 anys? Evidentment no, però requereix un esforç comunicatiu que no sempre estan disposats a fer a les programacions, i d’un esforç del públic en no pensar que tot el que es diu “infantil” és el mateix.
Algú podria pensar que el problema són les pantalles, i que cada vegada són més joves els que tenen un mòbil a la mà. Si bé és cert que la convivència amb la tecnologia acompanya des de petits, aquest no és ni ha de ser un motiu per deixar d’anar al teatre. Són molts els adults enganxats a les pantalles que van al teatre, oi? Doncs és igual d’important que ho faci el públic més jove. Precisament les arts escèniques tenen poder per retenir atenció en històries més llargues, fer volar la imaginació, descobrir universos nous, compartir experiències en comunitat… Més necessari que mai, doncs, fer compatible teatre i Tiktok.
Com sempre que obres un calaix ple de papers desordenats, són moltes les idees a mig esbossar, a destriar i a conservar. Segurament han quedat molts serrells a perfilar en aquest article. La voluntat, però, és obrir el debat: on és el públic de 8 a 14 anys? A través d’aquesta sèrie d’articles, i de la feina de la TTP en el marc del Pla d’impuls, mirarem de donar resposta a aquesta i a moltes altres preguntes. Ens hi acompanyeu?
Article fet amb la col·laboració de Maribel Borrega (directora d’un institut de secundària) i Anna Roca (creadora i pedagoga teatral).
Autor Martí Rossell Pelfort
