Poesia de la memòria. Poesia del cos, el moviment i l’acrobàcia. Poesia de l’amistat.
Dos amics. Tots dos acròbates. Un passat en comú que va néixer quan s’enlairaven sobre unes fustes per aprendre a fer castells. I moltes ganes de jugar, de recordar com eren aquelles tardes de joc quan tot semblava possible, quan tot estava per escriure, quan els somnis podien fer-te volar fins a la lluna però encara no tocaves de peus a terra.
Dos amics que encara ho són. I que volen seguir jugant. I que continuen fent acrobàcies. I enlairant-se. I enfilant-se. I rodolant. I buscant l’equilibri. Dos amics que practiquen un joc còmplice, que es fa gran a partir de la confiança, que moltes vegades és fràgil i que, de vegades, s’ensorra, però que sempre es torna a aixecar. Com els castells.
Dos amics que fan volar la imaginació en un espectacle de circ que explora les tècniques tradicionals amb una estètica contemporània i que fa ballar un món de somnis a partir d’una cançó de la Companyia Elèctrica Dharma:
“Vine que anirem enrere
Si vols venir, anirem enrere, enrere, enrere
Als dies de la nostra infantesa
Quan jugàvem tots junts i jugàvem sempre i molt
Quan no tocàvem de peus a terra…”