Tinc la sort de viure a tocar del teatre de la meva ciutat. Ara, com tots els teatres, està amb les portes tancades, buit i en silenci. Des del balcó de casa veig una d’aquestes portes, “la porta del darrera”. És la porta por on entren i surten tècnics, actors, actrius, músics, ballarins, acomodadors, programadors, personal de neteja… També se l’anomena “la porta de càrrega i descàrrega”. Com que és l’accés més proper a l’escenari els diumenges al matí, a primera hora, sento les veus de la companyia de torn i el soroll de les caixes, plafons i ferros mentre descarreguen la furgoneta: avui hi ha teatre infantil, teatre per a tots els públics.
Aquests dies que estem tots a casa, els diumenges regna un gran silenci. Només s’escolta el parrupeig dels coloms, el xisclet de les orenetes i algun gos que borda des del terrat. Diumenge passat però, vaig sentir una remor de veus, agudes i fines, que s’apropaven. Vaig sentir moltes pessigolles a la panxa. Feia dies que no les sentia. Eren les veus dels primers nens i nenes que sortien al carrer després de molts dies a casa. De cop i volta, aquelles veus em van transportar de nou a l’escenari, just minuts abans de començar la funció. Darrera el teló sentia les veus del públic entrant a la sala: corredisses, crits d’emoció, butaques obrint-se i els primers aplaudiments… que comenci l’espectacle!
Estimats amics, nenes i nens, famílies, mestres, nois i noies, públic que veniu al teatre: sense vosaltres no hi ha teatre. Perquè el teatre ets tu que mires, que penses, que vius, que rius i plores, i sóc jo que dic, que faig, que et veig i que t’escolto, i és aquest joc tan proper que volem compartir amb el cos, amb les mans, amb els ulls i amb les paraules. Ara i aquí, de veritat. Per això feu memòria: dos carrers amunt, creuar la plaça, torçar a l’esquerra, seguir recte i la segona a la dreta… obriu les portes!!!
Benviguts al teatre!!!
Fins aviat.
Pere Romagosa (Actor i Pallasso de la Companyia La Pera Llimonera)