17 / 10 / 19

Teatre Nu estrena atractives relectures de ‘La llebre i la Tortuga’ i d’En Patufet (i els seus pares)’

Teatre Nu no és ben bé una companyia. O millor dit, no és només una companyia. És un projecte en el qual es circumscriu una companyia –que en va ser la llavor- que crea i representa espectacles familiars, però que també inclou un centre pedagògic, de creació i d’exhibició, la Casa del Teatre Nu, on també es treballen produccions per a un públic adult i es desenvolupen activitats culturals. La companyia de l’Anoia és una de les més prolífiques de l’àmbit de les arts escèniques del nostre país, sobretot pel que fa a espectacles familiars. Els darrers tres mesos, degut a un seguit de coincidències, s’ha donat la circumstància que la companyia ha estrenat dos espectacles que tenia previst desenvolupar amb més temps, un de teatre de carrer itinerant, La llebre i la tortuga, que es va estrenar aquest estiu a Empúries, i un altre de sala, En Patufet (i els seus pares), que s’ha estrenat en la darrera edició de la Fira Mediterrània. Us convidem a conèixer-los una mica millor.

Us imagineu una retrobada de la llebre i la tortuga per reviure la cursa que les va fer cèlebres? Doncs aquest és precisament el plantejament del nou espectacle itinerant i de carrer de Teatre Nu, La Llebre i la Tortuga. Víctor Borràs, que ja duia la idea al magí des de fa uns 10 anys,  és el responsable de la dramatúrgia de l’espectacle que parteix de la faula d’Isop, però a la qual li ha fet un tomb: “Es tracta d’un retrobament entre els dos personatges per reviure el duel, però d’una manera molt festiva –explica Borràs- més que competitiva”. En aquesta peça hi ha un àrbitre –en la versió original més estesa de la faula és una guineu- que està entre jutge, àrbitre, dinamitzador, moderador i showman, i que és qui dona les indicacions necessàries en el transcurs de l’espectacle per tal de fer-lo avançar. Però és que a més, els tres personatges principals van acompanyats d’una banda de música, la HoPeta Street Band, que accentua el caràcter festiu de la peça.

Una cursa gens competitiva

L’espectacle segueix la litúrgia d’una gran cursa, amb l’arribada i presentació dels protagonistes, acompanyats de la banda. Els participants a la cursa fan els preliminars, amb escalfament inclòs i ja des de l’inici el públic s’hi implica. “El recorregut de l’espectacle s’adapta  als carrers dels pobles o de les ciutats on es fa la funció –diu Borràs- i el públic és un element essencial. Cada personatge està representat per una mena de carro de tracció manual i és conduït pels intèrprets, que van caracteritzats com els personatges, i el públic que segueix la cursa empatitza amb un o altre, pren partit i fins i tot la mainada intervé per ajudar o animar al seu personatge predilecte”. L’àrbitre també juga un paper important, perquè pot moure el públic a una banda o l’altra, els músics i en cadascuna de les accions pot disposar el públic de manera diferent. El jutge-àrbitre és un personatge que a Borràs li semblava molt teatral, està a mig camí tant de caràcter com de vestuari entre aquestes dues condicions i es presenta com a descendent d’Isop –de fet, es diu Demetri Isop Martínez- que ha sentit a parlar de la faula i vol reviure un altre cop la cursa. Fa d’animador, dona la sortida, fa participar al públic i els fa aguantar la cinta de sortida i arribada, s’ocupa de la foto-finish i tot això ho va introduint ell. Al seu carro porta campanes, elements sonors, una maça de jutge i fins i tot fa d’animador en cap.

La llebre que ens presenta Teatre Nu és un personatge “enèrgic, àgil, explosiu, eufòric, amb moviments dinàmics, mentre que la tortuga és molt més tranquil·la i relaxada, fa tai-txi i s’ho agafa tot amb molta filosofia”, explica el dramaturg. La competitivitat no és l’argument de l’espectacle, que al final és una festa. La mainada és possible que prenguin partit per un personatge o altre en funció de l’afinitat que hi puguin sentir, i procuren que el personatge que han triat guanyi la cursa, però aquesta discorre per terrenys molt poc competitius fins el punt que les dues rivals es fan molt amigues. Hi ha una bona sintonia entre elles, que és, de fet, el que respira tot l’espectacle, una bona sintonia i molt positivisme.

El públic viu l’espectacle amb intensitat

Víctor Borràs explica que, en idear un espectacle així preveus que hi hagi acció, que hi hagi conflicte i que el públic hi participi, fins a completar els 50 minuts que ha de durar, però afirma que, per molt que es pugui preveure quelcom, aquest tipus d’espectacle, que es va estrenar aquest estiu a Empúries, s’acaba de fer en gran part a l’espai, amb els ‘bolos’. Va ser a Empúries que vam veure que el públic ho vivia d’una manera molt festiva, també per la xaranga. La resposta va ser molt positiva i ens va animar moltíssim la primera prova que vam fer a Empúries, on arribàvem sense haver fet prèvies”. A Empúries va funcionar bé, la companyia va veure que no havien de patir pel que fa a dramatúrgia ni a la implicació de la gent, perquè el públic ho viu amb intensitat i la companyia ho viu com una festa: “Som molta colla i ens ho passem bé fent aquest espectacle.” Una de les virtuts d’aquest espectacle és que, en ser tres personatges que passen tota la funció a una certa distància l’un de l’altre, seguits per una xaranga, el públic es reparteix en els tres punts d’atenció i per tant no s’acumula en un punt concret. Respecte el lloc que acull l’espectacle, aquest s’adapta a les particularitats de l’indret i ho incorpora a l’acció. L’acollida per part dels programadors ha estat excel·lent i, tot i no haver fet una tasca intensiva de promoció, ja s’han aconseguit un nombre interessant de contractacions.

Nou punt de vista pel conte d’En Patufet

El conte d’en Patufet és d’aquells contes clàssics catalans que ha inspirat innombrables espectacles, a més de cançons o una revista fins i tot. A vegades, aquesta abundància de versions provoca un cert embafament i llavors entrem en el camp dels prejudicis. Per intentar evitar que hi hagués refús inicial, o poc interès, Teatre Nu l’ha titulat En Patufet (i els seus pares), de manera que la cosa, de sobte, pren interès. Víctor Borràs ho explica: “La segona meitat de l’espectacle segueix més o menys la història ja coneguda, que jo trobava poc teatral i és una història que és gairebé un acudit, però és bonica, funciona i als nens els agrada molt. Però si et fixes en els pares, hi ha un conflicte, o diversos, molt interessants, com ara la paternitat i la maternitat, del patiment pel benestar del fill, de la sobreprotecció, de com afrontem la diferència en un nen petit…”

Borràs confessa que també ha dut al magí força temps aquesta història d’enfocar el conte des del punt de vista dels pares. La primera idea va ser la utilització de pantalles i jugar una mica amb tots aquests aparell que diuen que serveixen per controlar i tenir cura de la criatura, però que al final no serveixen per res. Aquesta idea, però, es va descartar, perquè Teatre Nu no és una companyia que es caracteritzi per l’ús de la noves tecnologies, sinó més aviat per treballar d’una manera molt artesana, amb pocs elements i donant importància a l’intèrpret. Amb la idea al cap, Teatre Nu va muntar el Teatre Arrossegat de Catalunya, un espectacle de carrer que ja haureu vist a moltes places del nostre país. Borràs va introduir en aquest espectacle, que presenta tres històries breus a cada funció, una petita peça d’uns vint minuts que ja parlava d’En Patufet des del punt de vista dels pares i va comprovar que funcionava a la perfecció.

A partir dels 20 minuts d’història Borràs va decidir desenvolupar-la fins a fer 50 minuts d’espectacle, apte per a sales: “Al Teatre Arrossegat és molt àgil, però vaig pensar que la història donaria per allargar-la. Aleshores presentem una parella que volen tenir una criatura, els costa però quan per fi ella queda embarassada, en la primera ecografia els diuen que el nen és petit i que no creixerà mai, i que per molt que es faci gran sempre serà petit. Ho viuen com un drama i un gran problema, però de seguida li troben la part positiva. Però al voltant hi ha veïns i gent que fa un paper de contrapunt, humorístic, però també té el punt de mostrar el comportament de la gent davant la diferència. En Patufet neix i es va fent gran –no físicament-, però els pares sempre pateixen per no perdre’l, de manera que utilitzen unes ulleres que, quan se les posen, el veuen gran. Aquí hi ha un element teatral, un joc, perquè quan els pares es posen les ulleres, en Patufet el representa una actriu, mentre que si se les treuen, en Patufet és un petit titella, manipulat per la mateixa actriu.” Com bé deveu saber, en Patufet es vol fer gran i vol fer coses de grans, però els seus pares no el deixen i és aleshores que l’argument enllaça amb el conte tradicional, fins que se’l menja el bou, se’n surt i al final es fa gran.

Un espectacle de revista que és una auca

L’humor és una de les característiques més remarcables de l’espectacle, així com la forma del text: està escrit en la seva totalitat en versos de set síl·labes, amb rimes consonants els versos parells, gairebé com romancets i també hi han introduït cançons, algunes que ja estaven escrites i d’altres que ha escrit de nou el mateix Borràs i que ha musicat en Pep López. No és un musical, però la música hi juga un paper important perquè la companyia li ha volgut donar a tot l’espectacle un esperit d’auca i és per aquest motiu que el text està escrit en vers. També li han donat un aire de revista, per tal de retre homenatge a la revista que portava aquest mateix nom i a alguns espectacles, cançons i artistes o creadors que formen part de la nostra tradició teatral i musical, de la nostra cultura, com ara Xesco Boix. Les diferents escenes, que podrien ben ser els diferents quadres de l’auca, hi tenen una cançó associada i són presentats pel mateix Patufet, d’aquí la forma de revista. La cançó final reivindica la figura d’en Patufet i a aquells que han explicat la seva figura en contes, cançons i espectacles.

Una altra característica destacable de l’espectacle és la multiplicitat de lectures, la qual cosa el converteix en un espectacle molt familiar, perquè els nens ho entenen tot i els pares, a més, riuen. Sense la necessitat d’amagar coses als menuts o codificar quelcom per tal que només arribi als pares, el text l’entén perfectament tothom i es fan lectures segons l’experiència, per això els nens potser no riuran segons què, però els pares sí que ho faran. En Patufet us espera a les sales, La llebre i la tortuga us esperen als carrers i les places.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This