Teatre Mòbil + Marcel Gros: “Ara que ja tenim una edat connectem millor amb el públic”
Després de 25 anys d’haver fet la darrera actuació plegats, Marcel Gros, Atilà Puig i Jordi Girabal, fundadors de la companyia Teatre Mòbil l’any 1984, es tornen a presentar plegats damunt d’un escenari per mostrar al públic Remember Show, un espectacle de carrer que posa al dia aquells números que, quan eren “jovenots”, ja feien riure i que ara, amb una mica de “panxeta”, encara fan riure més, com explica Marcel Gros. Els tres pallassos confessen que ha estat fàcil trobar els números que havien de conformar l’espectacle i que han treballat amb molta fluïdesa. Remember Show s’havia d’estrenar el mes de maig, però finalment es va estrenar la setmana passada a l’Hospitalet de l’Infant amb un seguit de canvis derivats de la impossibilitat d’interactuar amb el públic. Us expliquem ara el procés de creació d’aquesta peça d’una companyia de referència en la professió, formada per uns grans i estimats pallassos: Marcel Gros i el Teatre Mòbil, és a dir, Atilà Puig i Jordi Girabal.
Tots tres atenen el telèfon i tots tres respondran per torns, ordenadament, tot i que força vegades sents la veu d’en Marcel reblant el clau o fent algun matís. Quan preguntes com està a algun pallasso o algú amb ànima de clown, la resposta que n’has d’esperar és com a mínim enginyosa: “Si no entrem en detalls, anem tirant”, és la d’aquesta ocasió. És a dir, afortunadament, estan bé.
Qüestionats sobre la gènesi de l’espectacle i la necessitat de tornar a ser junts sobre l’escenari, el primer a dispara és en Marcel: “Ja feia temps que ens voltava pel cap! La darrera actuació junts va ser fa 25 anys i ara teníem ganes de tornar a assajar i mostrar aquells números que fèiem de jovenots i que ja llavors fiem riure, que segur que ara, amb una mica de panxeta, encara faran més riure. Es clar que –continua en Marcel- el COVID ens ho ha capgirat una mica, perquè en molts números hi havia públic voluntari, compartíem màscara, queixalàvem tots la mateixa poma… i això, ara, no ho podem fer”. Malgrat tot la peça, que s’havia d’estrenar el passat mes de març, es va estrenar amb discreció el cap de setmana passat a l’Hospitalet de l’Infant.
Més de mitja vida compartida
Aquests tres magnífics pallassos treballen plegats des de principis dels 80, quan formaven part del grup de teatre El Setrill, on van començar la seva trajectòria. El 1984 el van deixar per fundar Teatre Mòbil. “Aleshores encara no es coneixia això dels telèfons mòbils –explica Jordi Girabal-, li vam posar Teatre Mòbil al grup perquè només fèiem que anar amunt i avall amb la furgoneta i érem molt mòbils”. El cas és que mentre hi van ser tots tres, fins el 1991 que en Marcel va decidir muntar la seva pròpia companyia, van parir de manera conjunta Prouta Comèdia (1984), Mutis (1985), Sing-Sing (1987), Aula de ecología urbana (1988) i Tocats de l’ala (1991). Malgrat la separació, però, van continuar compartint local –ho feien des del 1987- i fins i tot en Marcel va dirigir en 6 espectacles posteriors a Girabal i Puig: Rau-Rau, o la trista història de la nena trapezista (2001), Tríplex (2003), Colossal (2005), Alegretto (2007), Les trifulgues dels Germans Garrapinyada (2011) i Sense solta (2013).
Remember show, com el seu nom indica, és una operació de recuperació d’aquells números de carrer clàssics, efectius, de l’inici de trajectòria d’aquests tres artistes: “La tria dels números per l’espectacle va ser de manera molt fluida -explica Atilà Puig- perquè malgrat el pas del temps els teníem molt presents i teníem ganes de tornar-los a fer. El tema important era trobar l’equilibri, que hi hagués ritme”. En aquest punt intervé Marce Gros: “Ara el llenguatge és diferent de llavors, quan vam començar. Ara fem més zapping, no ens encantem tant amb les reaccions del públic, canviem el centre d’atenció més sovint per tal que la gent continuï enganxada. És una necessitat que compartim amb el públic, que esperen quelcom i nosaltres hi volem arribar, connectar. Per això al carrer no pots fer una cosa molt poètica i estàtica, has d’anar a la idea o els perds. El comandament a distància l’has de tenir tu”. Tot i això, a un públic amb mascareta no és fàcil d’arribar-hi, com explica en Jordi Girabal: “És estrany. La gent sembla més cohibida. El públic gairebé sempre respon com una massa, però en aquest cas, com que estan separats, és com un públic individualitzat i costa més d’arribar-hi, tot i que també riuen.”
Uns clàssics del gènere
Teatre Mòbil i Marcel Gros ja són uns clàssics, companyies i pallassos de referència per la seva trajectòria dilatada. Segons el que diuen no s’esperaven en absolut arribar a aquest punt. Quan van començar no s’ho pensaven pas i la professionalitat va esdevenir com a conseqüència del curs que anaven agafant els esdeveniments: “No ens ho plantejàvem pas com a professionals –diuen Girabal i Gros-, però va arribar un moment de manera natural que vam llançar-nos a la piscina, cosa que potser ara no faríem. Però érem joves”.
Respecte la joventut i la professió, Atilà Puig explica: “Quan érem joves dèiem que per ser un bon pallasso has de ser una mica gran. Vèiem els Colombaioni i aquesta gent més gran i nosaltres, tan joves, no teníem aquella capacitat de connectar tant bé amb el públic com la gent que ja té una edat. Ara l’edat la tenim nosaltres i connectem molt millor. Per ser pallasso una mica d’edat no hi fa cap mal, al contrari.” Llavors intervé en Marcel: “Has de comptar que els nostres mestres, el Colombaioni, amb els quals vam fer una estada a Roma, ens van dir que voler ser pallasso de tan jove és un luxe, perquè el pallasso era la persona del circ que ja ho ha fet tot, ha estat mosso de pista, trapezista, equilibrista, malabarista i sap com va tot. Com que físicament no pot tornar a fer el que feia, fa de pallasso amb tot el control que li dona l’experiència. No cal que s’esforci gaire per arribar al públic. De joves fas 30 coses i n’arriben 4. Ara en fas 4 i arriben totes, perquè els anys t’han portat aquesta experiència i saber estar davant la gent.”
No hi ha rastre de nostàlgia
L’espectacle el protagonitzen 3 comediants que traginen un carro amb les seves andròmines, es planten davant el públic i els ofereixen els seus números, que es van succeint. No tenen cap altre vincle o lligam que no siguin els tres pallassos, que fan números clàssics, senzills, però a la vegada molt actuals. Posats al dia, però mantenint la seva essència original. Jordi Girabal assegura que no hi ha nostàlgia, que ara agafen la furgoneta per anar tots tres de bolo i és com si en fessin un més, pel fet que han continuat mantenint el contacte. L’Atilà assegura que “cal estar contents que després de tants anys continuem essent amics i tornem a fer un espectacle de quan érem joves. Ens sentim afortunats de continuar mantenint aquest caliu o l’amistat personal”.
Senyores i senyors, nens i nenes, Teatre Mòbil i Marcel Gros, amb el seu Remember Show! Properament en els millors carrers, avingudes i places del país.
