Ramon Molins (Zum Zum Teatre): “Passi el que passi amb Hippos, serà positiu, no t’equivoques mai quan fas les coses que vols fer”

Tres hipopòtams movent-se pel carrer al ritme de la música, sense cap més pretensió que commoure, que és el que diu Aristòtil que ha de fer el teatre. Aquesta afirmació la subratlla Ramon Molins, el director de Zum Zum Teatre, quan parla del nou espectacle de la companyia lleidatana: “És l’objectiu. I es pot commoure a partir de mil coses; de la poesia, del drama, del riure, de lo plàstic… el que volem és arribar al públic i impactar-lo, deixar petites empremptes, que ho puguin relacionar amb alguna cosa que tingui a veure amb ell. Si podem fer això, hem triomfat.” Zum Zum fa aquests dies els darrers assajos d’Hippos per estrenar l’espectacle dijous a FiraTàrrega. Una estrena sempre comporta per les companyies un nus a l’estómac fins que veuen la reacció del públic. Però en aquest cas, és molt més que això. “Estem cagats. Com en qualsevol espectacle nou, però multiplicat per tres milions”, diu Molins. I és que acostumats a fer propostes de sala, amb Hippos trenquen aquesta tradició i es decideixen a fer carrer. També han trencat amb el gènere teatral que feien fins ara per trobar-se amb la dansa, amb el teatre físic, amb el moviment. I, en aquest sentit, un dels principals canvis, una de les principals “contaminacions” per les que s’ha deixat emportar la companyia, ha estat la tria de Quim Bigas com director de l’espectacle. Aquest reconegut coreògraf català “dinamita” el que ha fet Zum Zum Teatre fins ara. “Hem fet un salt mortal amb tirabuixó i presentem tres persones que no sé si ballen, si es mouen, si interprenten… és indefinible. Alguns són ballaris, altres actors. Partim d’una idea sense necessitat d’explicar una cosa concreta. Sortim de la zona de confort i ens n’anem als pinxos.” Explica Ramon Molins. Nova direcció, nou àmbit i nou gènere. L’estrena d’Hippos promet un nou codi però amb l’ànima de Zum Zum. Això sí que ho té clar el seu director: “Nosaltres busquem la manera d’explicar històries ja sigui a l’escenari o al carrer, però que tinguin possibilitats de lectures sigui quina sigui l’edat del públic i que plantegin més preguntes que respostes.”

Aquesta essència que tenen tan clara es barreja amb la incertesa que donen tots els “salts mortals” d’Hippos. Però Molins ho té clar: “Estem contents i convençuts. Perquè és el que volem fer. No tenim dubtes: estem aquí perquè volem ser-hi.” De fet, la voluntat de capgirar el que havien fet fins ara és com portar a la màxima potència precisament el que havien fet fins ara: fer el que volen. I és que a Zum Zum no practiquen allò de “si funciona, no ho canviïs”. Al contrari, diu que quan porten massa temps fent el mateix i triomfant amb allò, busquen arriscar-se, “contaminar-se” d’altres mirades, d’altres propostes i fugir de l’obsessió de fer el que demana el mercat en cada moment: “Rendir pleitesia al mercat és un error sempre. No tenir-lo en compte, també”. No t’equivoques mai quan fas les coses que has de fer”, diu el Ramon.  I per això, té la convicció que passi el que passi, surti bé o malament l’estrena, facin 4 bolos o 400, fer Hippos serà positiu. Perquè els permetrà aprendre ni que sigui dels errors.

Moralina, no gràcies

“Nosaltres fem espectacles per a adults a partir de 4 anys.” Diu Molins i insisteix que actualment, el consum cultural dels nens i nenes és “fast food, de usar y tirar“. “La manera de contestar això per nosaltres és tractar els infants com si fossin persones adultes, amb capacitats i curiositats. I també plantejant més preguntes que respostes per a que busquin i completin l’experiència a partir de debats i converses amb la família, les amistats, internet…” Per tot plegat, Ramon Molins no creu en les moralines dels espectacles. No vol ni alliçonar ni ensinistrar. Per això, cada persona del públic que vagi a veure Hippos s’endurà una experiència diferent. El plantejament és obert per a que cadascú ho relacioni amb les seves pròpies percepcions, vivències, idees… “Aquesta és la forma més xula per a que un espectacle arribi a tots i cadascun dels espectadors”. De tota manera, darrere d’aquesta proposta hi ha una idea inicial, l’impuls de tot plegat. “Jo tenia al cap els hipopòtams de la ‘Danza de las horas’ de la pel·lícula Fantasia, aquella pel·lícula de Disney tan poc Disney”, explica Ramon Molins. “Em fa molta gràcia la lleuregersa d’aquells animals grassos ballant. Llavors, partint d’uns bitxos que són molt antiglamour, antiguai, antimolar, anticool per definició, per què ens interessen?” Aquest és el punt de partida d’Hippos, assegura Molins: “Com pot ser una persona guai, com es pot sentir bé amb ella mateixa, lleugera, feliç… sent gorda? El volum fa de metàfora, però es pot llegir d’altres maneres: sent lleig, sent nen i sentint-se nena…” Aquesta és la càrrega filosòfica d’Hippos. I cada persona la interpretarà a la seva manera. Els hipopòtams que surten a escena deixen un rastre en la gent. Per a interpretar-lo, per a connectar-s’hi, cal anar a veure l’espectacle. I també viure’l, que d’això es tracta.