Acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura per part del Consell Nacional de Cultura i de les Arts (CoNCA) i això fa que les emocions estiguin a flor de pell. No només pel que significa rebre un reconeixement d’aquesta magnitud per un sector que no està acostumat a rebre guardons colze a colze amb la cultura “per a adults”, sinó també perquè senten que és un premi especial a la Julieta Agustí. L’ànima creadora, juntament amb Joan Andreu Vallvé, del Centre de Titelles i de la Fira de Titelles de Lleida, ara fa 29 anys, va perdre la vida en un accident de trànsit al 2012. Des de llavors, l’Eli Vallvé i l’Uri Ferre es dediquen en cos i ànima a continuar amb el projecte de la Julieta. I aquest també és el mèrit que senten reconegut amb el Premi Nacional de Cultura, que destaca la trajectòria de tots aquests anys del centre i de la fira, en l’impuls del món titellaire i d’un sector que a Catalunya és especialment important.

Amb el nus a l’estòmac del dia abans de rebre el guardó, l’Eli i l’Uri van respondre a les nostres preguntes i van reflexionar sobre el moment que viu el món del teatre familiar i, en especial, de titelles. I també sobre la màgia dels objectes que cobren vida i que ens expliquen històries. Això és el que saben fer i el que volen continuar defensant amb la memòria de la Julieta Agustí per impulsar un ofici que, asseguren, hauria d’estar molt més reconegut.

Què significa per vosaltres rebre el Premi Nacional de Cultura?

ELI VALLVÉ: Quan vam rebre la trucada per dir-nos que estàvem nominats, la primera reacció va ser posar-nos a plorar d’emoció pensant en la Julieta i el Joan Andreu, que són els qui van fundar el centre, i en la il·lusió que els hagués fet rebre aquest premi. La Julieta hagués estat la reina de la festa celebrant-ho i dient-ho a tothom. I vam pensar que era molt bonic que ella rebés aquest premi. Però per altra banda, fa 6 anys que ella ja no hi és i que el projecte el portem nosaltres, i vam pensar que era molt bonic que, després d’aquest temps, sigui ara que nosaltres el rebem. Perquè vol dir que si donen aquest premi a la trajectòria del centre, és que continuem per bon camí i que ho estem fent bé. En conclusió, aquest premi és un reconeixement a la feina de la Julieta i del Joan Andreu que són els qui el van fundar, però també a nosaltres donant-nos ànims per continuar aquesta tasca important per al sector. Per això estem tan emocionats.

URI FERRE: Ha sigut molt emotiu, tenim molta emoció al cos. Perquè d’una banda ens reobre una ferida que mai podrem cicatritzar del tot perquè la Julieta ha estat un referent en molts aspectes, però en el professional, ho ha sigut tot perquè ens ha ensenyat l’ofici. I el Joan Andreu encara ara continua pendent, perquè és el nostre assessor estrella al qui podem acudir perquè continua estant allà aportant-nos la seva visió. Té un bagatge acumulat al llarg de tants anys en teatre de titelles que és un pou que mai s’acaba. És fantàstic. I d’altra banda, per l’equip actual del centre que amb molt esforç primer havent d’assimilar la pèrdua de la Julieta i després, convivint amb una crisi que ens va atrapar al moment més salvatge, no només al sector cultural. Per tot plegat, aquest premi reconforta i ens carrega d’energia.

ELI: També ha de servir per reivindicar que la Fira de Titelles està a dalt de tot, que ja la valoren culturalment, però que necessitem de l’esforç de totes les institucions i de tothom, perquè som un equip petit però que treballem moltíssim per a que totes les companyies tinguin el seu lloc, que es donin a conèixer, que vinguin programadors de tot arreu, però que l’esforç humà ha arribat a dalt de tot. Llavors ha de servir per a que les institucions, i també el sector privat, se n’adonin que la fira és important i que fa bona feina però que hem d’estar al darrere, perquè si no, no ens en sortirem. L’any que ve fem 30 anys i la Fira ha de tenir el lloc que li pertoca.

URI: I també ens fa molta joia compartir el premi amb el nostre sector. D’una banda per la gent que fa teatre de titelles, que encara ara hem de reivindicar que és teatre de primera, que és una disciplina en majúscules, que beu de la tradició, que està arrelat a qualsevol punt del món, que és un art transfronterer i que està dirigit al públic familiar. Fem teatre de qualitat, de primera divisió i de champions i el públic familiar és tan important com el públic adult. Pera això la il·lusió esclata; volem compartir el premi amb tot el sector. Hi ha tantíssimes companyies que des de la seva feina artística, pujant cada dia als escenaris i fent quilòmetres i quilòmetres han aportat el seu gra de sorra per dignificar aquest ofici que és de primera, que val la pena.

ELI: Al final, el resum és que ens fa molta il·lusió. A més, no ens l’han donat quan complim 30 anys de Fira, que és l’any que ve. Si no, podria sembla que el reconeixement és perquè toca.

Quin aspecte voldríeu destacar de la vostra trajectòria ara que us la premien?

URI: Com a Centre de Titelles som organitzadors de diverses activitats i també coneixem els espais escènics perquè els trepitgem en primera persona. Amb 32 anys de centre hem produït més de 20 espectacles. Alguns han voltat per tot el món. I després, també hi ha activitats com campanyes escolars o el cicle Joc al Ninot que organitzem. El pastís més gran és la Fira. Creiem que aquest premi ajudarà a posar el teatre de titelles i d’objectes a la vista del públic i de programadors que potser no compten amb ell. Ajudarà a visibilitzar que aquest tipus de teatre beu de moltes influències. D’una banda de la tradició. És la imatge en la que tothom pensem quan sentim titelles: titella de guant o de fils. Però és que ara estem en un moment molt dolç perquè juga i experimenta amb moltes disciplines que fa uns anys no eren tan comunes. Com per exemple, fer un espectacle de dansa amb titelles o circ amb manipulació d’objectes. Tan de bo aquest premi serveixi per obrir les portes de bat a bat i es vegi la reivindicació de donar el lloc que li pertoca al sector dins de les arts escèniques.

El repte de futur seria continuar amb aquesta experimentació del món dels titelles?

URI: Sí, la clau és que es mantingui la tradició i les arrels, d’on venim. Però també la màgia de poder-se reinventar i actualitzar amb noves tecnologies, bevent d’altres disciplines com la dansa, el circ o la música. I també és una disciplina que s’ha de trencar aquesta imatge que és només per infants. Hi ha moltes companyies per a públic familiar, que és molt important, però altres també experimenten amb el públic jove i adult. I això sí que ho podem dir: qui va a veure un espectacle de titelles per a adults, reincideix. Sembla una paradoxa: d’una banda reivindiqueu el reconeixement dels espectacles per a públic familiar, però també voleu destacar que els titelles també poden ser per adults.

És contradictori?

ELI: No. Són les dues coses. Els titelles per a infants han de tenir el seu lloc. I hi ha un públic immens. A tots els teatres hi ha programats espectacles de titelles, però no es valora com el teatre d’adults. I llavors el que ens passa és que quan aquests pares i mares veuen els espectacles amb els seus fills al·lucinen i després venen a veure d’altres amb els seus amics o com a parella.

URI: A poc a poc, estem veient un canvi. En els últims anys, ja hi ha programadors que estan introduint espectacles de titelles i de teatre d’objectes per a adults. Era impensable fa un temps. Potser per això, costava molt trobar companyies que s’hi dediquessin. Ara es comença a veure alguna programació específica, algunes de molt importants i que atreuen molt públic, que van introduint aquests espectacles.

ELI: També veiem un canvi en les companyies catalanes, que cada cop són més internacionals. A la Fira hi ha molt public d’arreu del món que ve buscant espectacles i cada cop triem més companyies que miren al mercat internacional amb un altre tipus de llenguatge, sense paraules, amb llenguatge més vivencial. Cada cop hi ha més, perquè veuen que s’obren més portes si fan un tipus de llenguatge. I fan aquest salt. Hi ha un bon estat de salut a les companyies titellaires de Catalunya i en especial de Lleida, que han fet el salt. En part gràcies a la Fira vas veient quins espectacles van trobant el camí a fora. La Fira ha fet una gran feina també portant espectacles internacionals per a que les companyies d’aquí, encara que no actuïn, vegin què s’està fent fora. Són com masterclass i coneixen altres directors, altres tipus de llenguatge, altres tipus de titelles que es poden incorporar… Aquesta és també la gràcia de la fira: donar a conèixer i que tothom aprenguem.

URI: També té a veure la crisi que ha sacsat el sector cultural com tants d’altres. Les companyies han hagut de ser vives, intel·ligents i àgils per inventar produccions que els permetessin treballar a casa però obrint el màxim número de portes arreu. Ara això ja és un fet. Hi ha moltes companyies catalanes que treballen més a fora del territori a circuits internacionals que no pas a casa. I d’altres que a poc a poc van veient un mercat obert on arribar amb les seves produccions. El sector titellaire ha tingut aquesta capacitat de saber veure el panorama i llavors tenir la valentia d’innovar i de buscar nous llenguatges per obrir-se portes.

Té bona salut el sector, doncs?

URI: Sí. Estem en un moment dolç. Hi ha moltes companyies que treballen molt amb produccions fantàstiques. Tant aquí com internacionalment. També cada cop més es van veient companyies catalanes que fan coproduccions. Això vol dir que des de fora ens veuen bé. Però no treu que no es pugui afegir més valor artístic i de qualitat. Però fa uns anys que Catalunya està en un moment molt dolç. I això es veu quan en molts festivals i en grans programacions de la resta de la península ens trobem, gairebé sempre, amb companyies catalanes. I és més: a nivell de territori, a Lleida és meravellós perquè en aquest moment es produeixen espectacles que estan a la majoria de programacions de públic familiar. Quan viatgem a fora ens pregunten què ens donen de menjar a Lleida. Ara cal mantenir-ho i anar cap amunt. Les companyies estan fent una feina fantàstica.

Com definiríeu l’esència del Centre de Titelles?

ELI: Transmetre l’amor cap a la cultura i posar el món dels titelles a l’abast de tothom. Gràcies als titelles fas que a poc a poc, les famílies vagin entrant al món del teatre. Fa que aquests infants vagin creixent amb aquesta sensibilitat. Gràcies a les històries que expliquen els espectacles parlem de nous valors i de tot el que ens va passant i fa que quan siguin grans ja tinguin la cultura interioritzada. Això passa amb el cicle Joc al Ninot, per als més petits, i també amb les campanyes escolars. Després la Fira és l’esclat per a que tot el públic visqui la cultura a través dels titelles.

Què tenen els titelles que ens atrauen tant?

URI: Potser no és tant què tenen els titelles, sinó com ens atrapa que un objecte inanimat cobra vida a través de la manipulació del titellaire. Quan alguna cosa que no té vida passa a tenir-ne els ulls se te’n van, és un imant. Això és un joc que tothom hem fet amb els ninos, però després veus que hi ha uns professionals que es dediquen a donar vida a uns objectes i uns ninots per explicar històries. La màgia és aquesta.

ELI: També ens transporta a mons que físicament amb actors no es podrien construir. Amb titelles és més màgic.

URI: També és molt emocionant quan el titellaire surt i el veus, però el protagonista és el titella malgrat hi hagi quatre o sis mans donant-li el moviment. El que és màgic és que quan s’apaguen els llums, tot cobra vida.

ELI: I després, fa gràcia que els infants s’ho enduen a casa. Juguen a fer titelles. Tan poden ser els estris de cuina, com els ninos. Però és bonic perquè pots jugar simbòlicament.

I ara què esteu preparant?

URI: Ara mateix estem construint els titelles per un espectacle nou que és la reposició d’un que ja vam fer fa molt temps, però que l’hem volgut tornar a pujar a l’escenari renovat a nivell de text, d’estètica i també de música. A l’hora de produir nosaltres som molt lents. Ens agrada deixar reposar les idees per a que agafin forma. I aquesta reposició ens va bé perquè no partim de zero i ens dóna més marge per continuar pensant i obrint els calaixos on tenim els projectes. Estem preparant també el proper Joc al Ninot i, evidentment, la Fira de Titelles, que arriba a la 30a edició, i ens ve de gust celebrar-ho amb el sector professional i també amb el públic. Tenim moltes idees que veurem com evolucionen.

ELI: Veurem quin serà el format, que dependrà molt del pressupost que tinguem. Però ja la Fira té un ambient molt bonic i festiu que haurem de fer encara més gran.

URI: Té molt a veure amb el moment que vivim a Catalunya. Quan es respira bon ambient tothom és més feliç i tot funciona millor.

Doncs sí, quan es respira bon ambient, tothom és més feliç. I quan hi ha titelles al nostre voltant, també. Llarga vida al Centre de Titelles de Lleida.