A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
9 / 02 / 21

Oriol Ferre: “Vam aprendre amb “Hathi” que al carrer cada actuació és irrepetible i ho hem confirmat amb “Kujira”

Des de fa 3 anys, el Centre de Titelles de Lleida passeja un elefant preciós, el Hathi, per Catalunya, la resta de l’Estat i mig Europa. És un elefant vermell que protagonitza el primer espectacle de carrer del Centre, una escultura en moviment que es diria que està construït amb peces d’un joc d’aquells dels quals ens en vam encaterinar de menuts i que encaixa a la perfecció amb la línia artística de la companyia. Ara, després d’explicar la història d’una balena, Moby Dick, el centre treu la balena de la sala i la porta al carrer, com en Hathi, però sota el nom de Kujira, que vol dir balena en japonès. La Kujira llança un missatge a favor de la preservació del medi i dels oceans en particular, i demana ajuda al públic, al qual convida a seguir-la. Tot just ha començat el seu periple.

Els responsables del Centre de Titelles de Lleida explicaven que Hathi va néixer de la necessitat de trencar rutines, se sortir de la zona de confort, de la sala a la italiana, i és també aquesta necessitat el que els ha empès en la creació de Kujira. “El cos ens demanava trencar esquemes i també teníem l’al·licient afegit que fa anys que veiem que les programacions d’arts escèniques potencien cada vegada més el carrer i els espais oberts –explica Oriol Ferre, un dels responsables del Centre de Titelles-. A tot això s’hi afegia la possibilitat de desestacionalitzar la nostra activitat, ja que treballem molt en una franja concreta de l’any que és la que delimita el curs escolar. Les campanyes escolars cada vegada es comprimeixen més i hi ha mesos que no treballem gaire, com a l’estiu.” Això, com a companyia, els preocupava i per això van decidir entrar en un àmbit, el del carrer, que com a programadors coneixen prou bé, però no com a productors.

Hathi ha estat un gran aprenentatge

Els tres anys que fa que Hathi trepitja els carrers, però, ha ofert experiència al Centre de Titelles, un aprenentatge que els ha fet veure que, fins que no han tingut l’espectacle ben treballat, era millor no mostrar Kujira. El Hathi, a més, els ha obert la possibilitat de treballar a nivell internacional, quelcom que el Centre de Titelles ja havia fet fa molts anys amb gires fins i tot per Àsia i llocs en què no hi actuaven massa companyies de l’Estat. Ho van deixar perquè els sortia molta feina a nivell domèstic i a l’Estat Espanyol, però ara sembla que és el moment de tornar-hi i, fins el moment, el Hathi ha anat a Dinamarca, a Itàlia o a Alemanya, països que de ben segur també visitarà la Kujira. Vés que no ho faci conjuntament amb l’elefant vermell. Tot podria ser.

La possibilitat que es vegin totes dues bèsties treballant juntes és la conseqüència ja prevista i volguda del fet que tots dos titelles segueixen la mateixa línia estètica. Perquè de fet, és la veu pròpia del mateix Centre de Titelles, un estil absolutament recognoscible que és la marca de la companyia, tant pel que fa als espectacles de sala com de carrer. De manera que si l’elefant i la balena segueixen la mateixa línia, també la seguiran les futures creacions d’aquesta mena, per tal de fer possible un bestiari imponent. De moment tant Hathi, com les poques vegades que s’ha vist Kujira, per Nadal, a la zona del Port Olímpic de Barcelona, han tingut molt bona acollida.

Preservació del mediambient

A l’espectacle protagonitzat per la gran balena blava, també hi ha la intenció de transmetre un missatge que contribueixi a millorar una mica l’entorn. En aquest cas, l’espectacle es centra en denunciar el perill que comporta el canvi climàtic, la contaminació del mar i la proliferació de materials plàstics a l’aigua. En el cas de les balenes, l’augment de temperatura dels oceans pot comportar la seva desaparició, juntament amb la d’altres espècies. En el cas del Hathi, la denúncia era contra la caça furtiva i la desaparició, gradual però imparable, dels grans mamífers. De fet, els elefants i les balenes podrien ser els darrers dinosaures de la nostra època, grans animals en perill d’extinció. Durant el treball de recerca, Ferre explica que van descobrir que les balenes –Kujira és una cria de balena blava- canten, ploren i es comuniquen entre elles, la qual cosa els ha posat més fàcil vehicular el missatge. La música de l’espectacle, d’inspiració oriental, és original de Bernat Vallvé, que també el dirigeix.

Oriol Ferre es mostra molt satisfet de les primeres passejades de la Kujira: “L’Hathi ens ha ensenyat que al carrer cada actuació és única i irrepetible. A la sala hi ha un procés, amb uns assajos, un material concret, un text, uns moviments determinats i tot és força inamovible. Al carrer tot això no existeix. Hi ha molts aspectes que no depenen de tu, començant per la climatologia: si plou, és diferent, si fa sol, també o si fa vent; seguint pel fet que les característiques de l’espai són diferents d’un lloc a un altre i també pel públic, perquè no és el mateix sí n’hi ha molt, com si n’hi ha poc o està més o menys participatiu”. Tot això ho hem tingut molt present en els assajos de la Kujira i així com a l’Hathi li vam incorporar l’aigua que treu per la trompa i dona molt joc, la Kujira treu aigua i fum, que són uns afegits que fan que l’espectacle ja sigui diferent.

Tots els detalls estan molt pensants

En la posada en escena no hi ha un gran pes interpretatiu, però sí que cal estar molt atents a la manipulació de tres titellaires, ja que és important aconseguir que els moviments de la balena siguin harmoniosos, com quan l’animal és a l’aigua. Ferre reconeix que això és el que més els ha costat de combinar amb la música, però es mostra satisfet de la reacció del públic que, tenint en compte la convenció teatral, hi reconeix una versemblança. El vestuari dels manipuladors, que duen quimonos, és un element més de l’espectacle del qual cal tenir cura..

A Kujira no hi ha text. Només una veu en off, en japonès i en català, que serveix de reclam pel públic i llança la crida per tal que la segueixin i l’ajudin a estendre el seu missatge de caràcter medieambiental. Això dona peu a la itinerància de l’espectacle. La companyia lleidatana va fer una crida per xarxes per tal de trobar algú que dominés el japonès i el primer a respondre va ser Guillamino, músic i locutor del programa radiofònic d’iCat Kids XS, un gran admirador de la cultura japonesa.

La 30ª producció del Centre de Titelles

La sorpresa dels membres del Centre de Titelles de Lleida és que, sense comptar-ho, Kujira és la producció número 30 de la companyia, des que es va crear l’any 1986. L’espectacle ha estat concebut al 100% en època de confinament, una circumstància que ha fet que els processos de creació fossin més profunds, però també més ràpids. El projecte ja estava dibuixat abans de març del 2020 i durant l’aturada, com que no hi havia la possibilitat de sortir a fer actuacions dels altres espectacles, es van poder centrar en Kujira. Tot i això, Ferre reconeix que les incògnites eren nombroses: “Es tornarà a programar al carrer? –es preguntaven- Es tornarà, simplement, a actuar a carrer o sala? Ens embarquem a fer una producció amb totes les despeses que comporta? Aquests diners, seran llençats o podrem ensenyar la nostra feina? En quines condicions ho farem? En comptes d’estar de braços creuats vam preferir aprofitar aquesta aturada a nivell creatiu”. Bé, queda molt clar que el món és dels valents i que la Kujira nedarà milers de quilòmetres arreu del món.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona        SGAE         Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This