20 / 01 / 20

Estació final: un teatre familiar no exclusiu

Teatre inclusiu, o per abastar un àmbit més ampli, arts escèniques inclusives, és un concepte que caldrà començar a tenir més present, per tal de posar a l’abast de tothom aquest àmbit de la Cultura i així construir una societat més justa, més lliure, més igualitària i més acollidora. En definitiva, normalitzar-la. De fet, el següent pas consistiria en començar a parlar d’arts escèniques no exclusives, més que de teatre inclusiu. És per això que ha sorgit des del setembre un projecte promogut per la xarxa IIAN (International Inclusive Arts Network), vinculada a Assitej (Associació Internacional de Teatre per a la Infància i la Joventut) Espanya, que treballa en aquest sentit. Aprofitant aquests primers passos del programa, a Escena Familiar hem volgut posar el focus en alguna de les experiències que es duen a terme en l’àmbit del teatre familiar inclusiu al nostre país, franctiradors, de moment, que per diversos motius estan sensibilitzats amb aquesta qüestió. Diferents punts de vista sobre una realitat que cal transformar.

“Jo al que aspiro és que, si un 3 de juliol qualsevol, per exemple, em ve de gust entrar a la biblioteca a l’hora del conte, o comprar una entrada pel teatre, ho pugui fer sense avisar amb antelació que sóc sorda i necessitaré intèrpret en llengua de signes”. Aquest supòsit o desig, formulat per la Merche Chacón, intèrpret i professora de llengua de signes des del 2008 en un cicle formatiu de grau superior d’interpretació de llengua de signes, reflecteix l’estació final a la qual s’aspira arribar en el camí iniciat.

L’envergadura del repte és colossal. Així ho reconeix Jaume Belló, Artista multidisciplinar, professor d’interpretació a l’Aula de Teatre de Lleida, que s’ha especialitzat en la pedagogia de les arts escèniques en el sector de la intervenció social i que és responsable del programa d’IIAN a l’Estat espanyol des del setembre de l’any passat. “L’objectiu és que tots els nens i joves puguin assistir a espectacles i quan diguem tots, volem dir tots, també els nens i joves de capacitats diverses”. Belló explica que la feina ha començat per aplegar informació de les companyies, associacions i entitats que es dediquen a treballar per la inclusió per tal de catalogar i conèixer quin és exactament el seu treball en aquest àmbit. Paral·lelament a la recollida d’informació, es va crear un web https://inclusion.assitej.net/ que és un fòrum en el qual tothom que treballa en aquest camp hi pot expressar els seus dubtes, fer consultes o compartir experiències.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Jaume Belló, responsable del programa de l’IIAN a l’Estat espanyol.

Sensibilitzar les companyies

“Volem sensibilitzar primer a les companyies -explica Jaume Belló-. Quan comencen a crear un espectacle han de prendre un seguit de decisions, com ara l’edat del públic al qual es dirigiran, a través de quin llenguatge artístic, etc. Habitualment ho plantegen per a un públic sense diversitat funcional i la pregunta és si en algun moment hi ha pensat en incorporar aquest altre públic amb diversitat funcional. S’han plantejat adaptar l’espectacle per fer-lo accessible? La nostra idea és obrir la mirada de les companyies, sense interferir en absolut en la seva llibertat creativa”.

Això que explica Jaume Belló, al Regne Unit o a Dinamarca ens porten dues dècades d’avantatge i, malgrat això, encara els queda per recórrer molt camí. Però ja està institucionalitzat. No és el cas ni a l’Estat espanyol ni de Catalunya. Hi ha, però, alguns franctiradors, com la Merche Chacón, que actualment signa –interpreta amb llenguatge de signes- en ocasions assenyalades, els espectacles del Centre de Titelles de Lleida. O com la companyia Produccions Essencials, dirigida per Sergi Pons, que fa uns 6 anys va estrenar l’espectacle de titelles accessibles 5 històries diferents, una experiència pionera que va requerir una feinada ingent i que va resultar tan gratificant com poc gratificada (aleshores), que ara començar a trobar el seu espai gràcies a una sensibilització creixent (lentament). També és el cas dels Farrés Brothers & Cia., que l’any 2018 va estrenar l’espectacle El silenci d’Hamelín, que incorpora la llengua de signes a l’acció i converteix a una nena sorda en la protagonista de la història. Hem parlat amb tots ells per saber què els mou a fer el que fan.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Merche Chacón, a la dreta, signant La Jana i els 3 óssos, del Centre de Titelles de Lleida.

Merche Chacón, signant titelles

El de la Merche, una intèrpret especialitzada en sord-ceguesa, és un cas de militància. Tota la seva vida laboral està relacionada amb la llengua de signes. Damià Sans, líder del grup de rumba Ambaparà la va reclutar fa 14 anys per cantar amb llengua de signes en una experiència pionera. Sans va morir el 2011 sobre l’escenari i aquell projecte va donar pas a les seves actuacions amb el Centre de Titelles i d’altres experiències Les titelles van suposar per a Chacón “la maduresa”: “No em venia de nou l’escenari, però fer titelles era més tranquil que cantar, més relaxat. Ara bé, també els vaig dir a l’Oriol (Ferre), l’Eli (Vallvé) i el Joan Andreu (Vallvé) –responsables del Centre de Titelles- que m’havien d’integrar dins l’espectacle, perquè allò d’estar dins un quadradet negre ha quedat desfasat, és com un cos estrany. Com més a prop dels titellaires, és més còmode per a tothom” rebla la intèrpret. Però això també vol dir més implicació: “Munto i desmunto amb ells, demano d’anar als assajos i m’estimo més establir aquest vincle amb els actors. En això sóc senzilleta, humil i de poble, jo, no vull treure protagonisme a ningú i amb el que faig, involuntàriament, és fàcil fer-ho, perquè és quelcom molt especial, per això necessito interactuar i establir vincles, perquè els actors es trobin còmodes amb mi”. El compromís de la Merche és ferm: “La llengua de signes és simpàtica i molt bonica, però això ha provocat quelcom que em fa molta ràbia, que és que sigui considerada quelcom artístic, un afegit, i que s’hagi desprestigiat quelcom darrera el que hi ha molta feina i que és una llengua oficial de l’estat català, amb una llei que l’avala. Al final, aquesta és la nostra defensa”.

El preu de ser pioners

Sergi Pons és el director de Produccions Essencials companyia fundada el 2006. Després de crear Cutlas, anatomia d’un pistoler, amb un èxit més que remarcable, la companyia de Pons es va embarcar amb un projecte apassionant: 5 històries diferents. Aquest és un espectacle multidisciplinari que combina el teatre d’objectes i el teatre visual i que va ser pioner en el tractament de les diversitats funcionals. L’espectacle inclou imatges, vídeos i subtítols projectats en una pantalla mòbil, un disseny d’il·luminació específic, una banda sonora amb efectes de so, locucions i músiques originals, que es combinen amb un guió que uneix cinc històries amb més de trenta personatges manipulats per actors i actrius especialitzats en la combinació del teatre de marionetes i objectes. L’objectiu és desenvolupar els estímuls sensorials dels espectadors, independentment de les seves diversitats funcionals, mentre el fa reflexionar i divertir aprenent a valorar la bellesa de la diversitat.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una imatge d’alguns dels protagonistes de 5 històries diferents.

La creació de 5 històries diferents, ara fa 6 anys, va representar una quantitat de feina ingent i mirava d’abastar un ventall de casuística impressionant: paràlisi cerebral, ceguesa i sordesa, a més de la no diversitat. A dalt de l’escenari i a la platea. És a dir, que els personatges protagonistes al voltant dels quals giren les històries, com part del públic al qual va destinat, també formen part del col·lectiu amb capacitats diferents. Pons explica que, aliant-se amb el dramaturg Josep Maria Miró, van fer entrevistes amb membres de col·lectius diversos, associacions, particulars,  van seguir un exhaustiu procés de documentació i van acabar descartant l’àmbit del TEA (Transtorn de l’Espectre Autista) “perquè és tan meravellós, que només ell sol ja té un altre espectacle”, diu el director.

Pons explica com van plantejar l’espectacle: “La peça és tota signada per sords i els personatges que intervenen es diferencien perquè quan parlen se’ls encén un led; la dramatúrgia funciona com una audioguia o audionovel·la, si tanques els ulls, segueixes perfectament el que succeeix als escenaris i a més, abans de la funció, els nens invidents fan una visita tàctil, toquen les titelles, els protagonistes, que són recognoscibles perquè són objectes quotidians que tenen a casa. Llavors es poden fer una imatge i escoltant poden seguir tots els passos dels més de trenta titelles que intervenen. Vam estudiar com subtitular i vam crear pictogrames i colors identificatius per a cada personatge, desenvolupant un mètode propi que es projecta sobre una pantalla”.

Diversitat funcional a l’escenari i a la platea

A banda de fer-lo accessible al públic, 5 històries diferents té uns protagonistes únics que també representen aquesta diversitat funcional, però sense posar-hi l’accent. L’espectacle explica cinc històries independents i creuades: una làmpada que no fa llum, un ventilador que mou les hèlices més lentament, un coixinet especial i rosa extremadament afectuós i un arquet que no aconsegueix fer música amb el seu germà, un violí virtuós. Són objectes defectuosos? No, només són diferents i les seves històries parlen sobre l’amistat i la superació personal, les discapacitats, el fet de ser i sentir-se diferent. Són aventures que ensenyen que, al final, tots som diferents i, per tant, únics, de manera que reivindica la diferència des de la normalitat.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una imatge de dues de les protagonistes de 5 històries diferents.

Aixecar aquest espectacle va suposar un esforç enorme per a la companyia, que va quedar exhausta i, en canvi, després de l’estrena, la contractació no va resultar com esperaven: “Ens costa molt portar a la sala aquest públic pel qual hem pensat l’espectacle –diu Pons-. No coneixem els seus circuits o canals de comunicació, què fa que vagin a un lloc o altre, i per tant no hi tenim accés, de manera que durant un temps l’espectacle va quedar es stand by. Hem patit molt”. Ara bé, Pons admet que a poc a poc ha anat creixent la sensibilització de la societat i que hi  ha una certa revifada que li pot donar una segona vida. 5 històries diferents es va poder veure el 2016 al Simbiòtic Festival de Barcelona, un festival d’arts escèniques accessibles, ha entrat en la programació del Districte Cultural de l’Ajuntament de Barcelona i també en la programació del festival Inclús del CaixaFòrum Barcelona.

La reflexió que feia Jaume Belló en explicar els objectius del programa de l’IIAN, al respecte de sensibilitzar les companyies sobre el públic al que es vol dirigir i les històries que vol explicar, és la mateixa que fa Pons: “Ara estic molt més sensible i és per això que, encara que faci un espectacle, per exemple, del Patufet, intentarem sempre aportar quelcom des d’aquesta sensibilitats envers col·lectiu que gràcies a les 5 històries diferents, tinc molt presents. Potser no serà quelcom a la mateixa escala, però el que sí tenim moltes ganes és de tornar a portar-lo a escena aquell espectacle perquè sentim que vam inventar quelcom que no hi era i si existia, nosaltres no ho sabíem. L’atenció a la diversitat funcional ha estat, a partir de llavors, una marca de la companyia”.

També és des d’aquesta sensibilitat, per exemple, que el darrer fenomen de l’animació infantil, El Pot Petit, ha començat a incorporar la interpretació amb la llengua de signes catalana en el seus darrers vídeos a youtube, que compten visualitzacions per milers, com ara el vídeo d’Els Pirates. Aquesta sensibilitat, però, ha estat present des de fa més temps que no ens pensem. L’experimentada companyia Afònix Produccions & Pep López, l’any 2010, amb el su espectacle El món d’Irene, protagonitzat per una nena sorda, va ser pionera en la inclusió de la llengua de signes en espectacles familiars i en començar a tractar el tema de la inclusió, amb el suport audiovisual de quatre pantalles que convertien l’espectacle en un concert multimèdia adaptat a persones sordes amb llengua de signes catalana. Aixecar aquell espectacle, la versió castellana del qual va ser premiat a FETEN l’any 2013, va suposar un esforç important pel que fa a la inversió en tecnologia.

Una nena sorda és l’heroina

El fet que el personatge amb diversitat funcional sigui l’heroi o el protagonista de la història és el factor que els Farrés Brothers & Cia. van incloure en el seu espectacle El silenci d’Hamelín, que van estrenar el 2018 i va ser Premi Feten 2018 a la millor proposta de teatre i inclusió. Pep Farrés explica que un dels leitmotiv de l’espectacle és “els avantatges de tenir desavantatges”. “En espectacles anteriors –explica Farrés-, alguna vegada, en alguns festivals es va fer l’aposta de signar-los, però notàvem que l’intèrpret, com era lògic, atreia les mirades de totes les persones sordes, de manera que de fet no veien l’espectacle. Aleshores vam pensar de fer un espectacle en el qual els espectadors poguessin mirar tots alhora al mateix lloc, a escena. Com a concepte, ens agradava. Que la mirada fos la mateixa. El conte del flautista vam creure que es podria adaptar i que podríem fer que la protagonista fos el personatge amb diversitat funcional, convertint el seu desavantatge en un avantatge”. I així ho van fer. L’anècdota: al final d’una funció, un nen que tenia els pares sords els va agrair l’opció tot explicant-los que els seus pares i ell era la primera vegada que veien que en un espectacle l’heroi era el disfuncional.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una imatge d’El silenci d’Hamelín, de Farrés Brtohers & Cia.

A El silenci d’Hamelín, tot el que es diu es fa paral·lelament en les dues llengües i, a vegades, només signat, però s’entén perfectament per context o perquè en un altre moment de l’espectacle es repeteixen conceptes. La funcionalitat diferent forma part de la història, de manera que la intenció de la companyia també és la de posar un mirall davant el públic, la de mostrar situacions reals i la dificultats de comunicar-se en ocasions. Farrés també fa referència a la sensibilització a l’hora de crear: “Un s’ho ha de plantejar. És complicat abastar tota la casuística, però és necessari fer aquest exercici de pensar què passaria si a la platea hi hagués gent amb diversitat funcional. Només fent aquesta reflexió, segur que canvies coses de l’espectacle”. La qüestió és tenir aquest factor en compte i incorporar-ho als processos de creació de manera rutinària, tenir clar amb quin llenguatge accediràs a un públic i no a un altre, perquè si no “segurament aquests col·lectius es tancaran en ells mateixos i acabaran considerant que la cultura que fem nosaltres no és una cosa per ells. Hi ha molta feina a fer, encara”.

Les arts escèniques, una eina perfecta

Aquests són alguns dels exemples de companyies sensibilitzades pel tema de la inclusió. N’hi ha més, tot i que no és generalitzat i com diu Farrés, encara hi ha molta feina a fer. Jaume Belló, que va acceptar fer-se’n càrrec el setembre en el transcurs d’una trobada internacional d’Assitej a Kristiansand (Noruega), coincideix, però de moment el web ja està en marxa, s’ha fet una primera consulta i el fòrum ja és accessible. “Cal obrir la mirada” diu. També ho reclama la Merche Chacón, que assegura que la sordesa, per exemple, té a més un doble handicap, ja que s’hi afegeix la “invisibilitat”. Planera i directa com és, la Merche assegura que “la societat és més sensible a allò que els fa llàstima visualment, els sords que porten audiòfons no sagnen per les orelles, no fan pena, i estic segura que si la imatge fos més crua hi hauria llengua de signes per tot arreu. Una llengua que, d’altra banda, tothom hauria de tenir l’obligació de saber, perquè també és llengua oficial d’aquest país. O sigui, lluitem amb una discapacitat invisible i a favor d’una llengua que la gent encara no té clar que ho és. El pack complet”. En aquesta lluita per la sensibilització, la cultura i les arts escèniques són els vehicles perfectes que ens han d’ajudar a aconseguir l’objectiu de construir una societat que ha d’anar més enllà de ser inclusiva, ha de ser no excloent.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This