10 / 10 / 18

ENTREVISTA/ Zero en Conducta: «Tothom pot ser un titella en qualsevol moment»

La companyia Zero en Conducta és l’encarregada enguany d’inaugurar la fira Puppet International de Meppel, a Holanda. Allà estrenen el seu últim espectacle, Eh man He, aquest dimecres a les 20h. El certamen compta amb un focus català, en què trobem propostes com Naïf, de Toti Toronell, Tripula, de Farrés Brothers o Charlot’s Drem de Jordi Bertran, a banda de dos espectacles de Zero en Conducta: La derniere danse de Brigitte i l’estrena, Eh man He.

Els nervis de l’estrena es barregen amb el respecte que senten per participar en un dels certàmens de titelles de referència a Europa, al qual ja havien assistit fa un parell d’anys. Però és que enguany l’inauguren! 7 anys després de crear la companyia, han produït cinc espectacles i aquest, Eh man He, ha suposat dos anys d’estudis. Dos anys d’aprofundiment en la mobilitat d’un cos aparentment inert com el titella Nolan, el protagonista. I diem inert perquè la teoria ens diu que el material amb què està fet no té vida. Però això no és el que sentim davant l’espectacle, que comença plantejant un gest tan aparentment senzill com respirar. A partir d’aquí, la reflexió sobre què ens mou o que ens immobilitza pot ser la que centra l’obra. Però les preguntes a fer-se són infinites. Tantes com públic vegi Eh man He. O com a mínim això és el que ens expliquen dos dels membres de la companyia, José Antonio Pujades ‘Putxa’ i David Maqueda, que insisteixen que el que voldrien que la gent s’endugués de Eh Man He són preguntes, més que respostes.

Ells ens han respost a les nostres després de la seva residència al Teatre Foment de Juneda a 10 dies de l’estrena, aquest dimecres, a Holanda. Satisfets de la feina feta i de com un equip de 7 persones ha pogut endinsar-se tant en l’ànima d’un titella, ens expliquen què han volgut expressar amb aquest nou espectacle i com l’han treballat.

– On comença Eh man He?

PUTXA/ Té molts principis. El nom va ser el primer. A mi m’interessa molt la cultura índia, sobretot d’Estats Units, i és molt bonico perquè els xeienes contemplen vàrios gèneres. Tenen l’home que agrada a dones, la dona que agrada a homes, l’home dona, la dona home i l’Eh Man He, que és una persona de vàrios esperits. Això ho vaig agafar com a pretexte -no parlem de gènere- però hi ha un titella que està manipulat per varis esperits i aquests esperits són de varis gèneres.

Aquest és un començament. Després, ja que hem dedicat tants anys a estudiar la mobilitat, volíem fer un homenatge precisament a això, de la mobilitat i de la immobilitat. I a partir d’aquí, comencem a treballar en el conflicte de què és allò que ens mou. Pensant en la dramatúrgia, intentàvem inventar un conflicte per a Nolan, que és el protagonista. Per exemple, està en coma, o té síndrome de claustro, o té una depressió, … i al final en un dels molts furgoneteos que tenim vam dir: «però quin conflicte?! Si ja en té prou, és un titella!» I llavors ho vam reduir tot a que tothom pot ser un titella en qualsevol moment, aquest és el conflicte i investiguem això.

DAVID/ Què és el que ens manipula i com t’hi enfrontes i descobreixes el teu propi moviment.

P/ Si les teves emocions són reals, si són provocades per tu o són provocades des de fora. Com diu en un moment el propi Eh Man He, que és l’esperit del Nolan: «l’ànima no t’agafa per dins, et mou per fora». I fem grans moviments de dansa, d’acrobàcia per a parlar que realment el moviment està dins i que la respiració de vegades és més moviment que una persona que està corrent.

– I esteu satisfets del resultat?

P/ Jo molt per moltes coses. Per mi l’objectiu està complet, s’ha complet ja a Juneda, amb la primera funció assaig sencera. Ara tot el que vingui és un regal. Nosaltres hem juntat cinc bojos, que no sabíem què passaria entre tots. Han tingut una paciència increïble perquè per entendre el llenguatge de la companyia s’ha de tenir molta paciència, perquè en alguns moments ens passem tot un matí per 10 segons. I per treballar així s’ha de tenir molta paciència i confiança. Veure com ha posat tota la carn a la graella, això ja m’ha fet complir l’objectiu. I també perquè a partir d’ara no serem els mateixos artísticament. I ja tot el que vingui és un regal.

D/ És com un màster. Hem fet dos anys d’autoformació, estudi i anàlisi de qualsevol tipus de moviment. Estornudar, tossir, badallar… El titella no ho fa però nosaltres havíem d’entendre com funciona cada moviment. I articular-ho, no només com s’articula el titella en si sinó com es compon la imatge dels altres cinc que estan sostenint aquesta ànima, perquè són cinc ànimes que fan una. I entendre cada moviment que fa una mà, tot el que pot donar de si al que l’està movent és la màgia d’això.

P/ Lo bonic que té la investigació que hem dut a terme és que només movent un braç de davant enrere, només fent això, gràcies a que estem els cinc en sintonia pots veure la grandesa que té aquest moviment tan simple. Per això, subestimar un moviment tan xicotet no és just. I això és molt bonic, nosaltres ens ho enduem per sempre.

– Fa espectaculars moviments molt petits

P/ Clar! És el que hauria de ser. Ja només respirar és espectacular.

– Us moveu d’una altra manera a partir d’aquest espectacle?

P/ Jo sí! Ens passa mil vegades que dels espectacle ens enduem alguna cosa. Però en aquest cas és de les vegades que més. Perquè la pregunta és tan existencial que me l’he feta mil vegades. Em dic a mi mateix: «para’t a respirar, Putxa. Estàs respirant? Respira. T’estàs sentint tu? T’estan dient el que has de sentir els altres?» A mi m’ha passat, sí que m’ha envaït.

D/ Sí, sobretot fer-te preguntes a tu mateixa. Al final, nosaltres hem teoritzat moltíssim sobre què pot voler dir aquest espectacle. Nosaltres tenim les nostres preguntes però al final, qui surti d’aquí cadascú s’emportarà preguntes diferents. Perquè no hi ha paraules, hi ha gestos que són molt més universals, però cadascú posa el seu propi text. Igual que els espectadors s’emportaran el seu propi espectacle, nosaltres també ens hem fet aquesta pregunta moltes vegades.

P/ De fet, en altres entrevistes que ens han fet sobre l’espectacle i que estem tot l’equip, quan algú diu alguna cosa sempre comença dient «per mi». I això està bé. Perquè tenim una consonància, però cadascú té el seus «per mis».

D/ El motor de cada escena és més aviat una pregunta, no una resposta. I a partir dels moviments que el públic n’extregui una resposta.

– Llavors, són preguntes el que voldríeu que s’endugués el públic de l’espectacle?

P/ A mi la primera és: «què és respirar?». Com es diu al principi de l’espectacle, hi ha tanta gent que agafa aire però en realitat no respira, que si aconseguim que la gent es faci aquesta pregunta aparentment tan senzilla ja és bastant. Però n’hi ha d’altres: On és l’ànima? Què em mou a la vida?

D/ Què és el que no em deixa moure? Perquè també parlem d’això, de la por.

P/ I la decisió tan gran que pren el Nolan per respirar és tan gran que té una recompensa. A vegades, tenim molta por als canvis, que grans canvis signifiquen mort. Però potser signifiquen vida. Perdre la por… No crec que el públic s’endugui això, és massa pretenciós. Però és una llavoreta.

D/ sí, preguntes és una bona resposta. (riuen). I si a més fan un viatge i es deixen emportar, també està bé.

P/ I si s’ho passen bé i riuen una estona, ja som molt feliços.

– Recomaneu aquest espectacle per a majors de 10 anys, no?

D/ Sí, ens fan molt aquesta pregunta. Crec que hem de posar una edat perquè ens la demanen, però ho veurem amb els passis i amb el públic. Sempre tendim a dir nosaltres a partir de quina edat es pot veure. Però hi ha infinites personalitats, nens i nenes, i ho acabaran decidint ells.

P/ És un criteri massa «adultocèntric» dir que això pots veure-ho o no. Hi ha dos criteris que la companyia es pren com a barem. Si hi ha sexe o violència explícita, és un límit. Aquí no hi és. És implícita? Sí. Però no passa res. A partir d’aquí, veurem. Hem posat 10 anys per un tema més conceptual. Però nosaltres mateixos ens hem sorprès a vegades amb espectacles que veuen infants molt petitets i es queden bocabadats. Qui som nosaltres per dir que no el poden veure?

D/ Després treuen conclusions molt més interessants que els adults. Perquè es donen aquest permís de respondre. «A mi m’ha encantat quan volava» pot dir un infant, i els adults no ens atrevim a dir que volava per por a cagar-la. Això és un clàssic.

P/ L’edat, més que un criteri per dir qui pot entrar o no a un teatre, és per orientar en l’hora per programar l’espectacle. No veig que sigui un espectacle per programar-lo a les 11 o a les 12 del migdia. Però si hi ha un nen o una nena valenta que a les 9 o les 10 de la nit vol entrar, benvinguda. A les 10 del matí no ho veig.

– Però creieu que pot aportar reflexions interessants a nivell familiar?

P/ I tant. Pot ser una mica complexe. Però si t’ho curres i generes uns espectadors actius intel·lectualment, ja ho mereix. El que té la poesia és que són somnis lúcids, connecta amb el teu inconscient i si alguna cosa et fa «click» ho comentes, ho relaciones amb la vida. És un espectacle molt visual i que pot aportar com a mínim un comentari.

D/ Insisteixo. Per cada escena ens hem fet una pregunta i hem trobat una manera de respondre fugint de què fos massa evident, perquè no volem imposar el nostre criteri. Però la pregunta hi és i és interessant veure-ho en família perquè t’emportes aquestes preguntes. Una o dos o les que siguin.

P/ Potser per als més xicotets hi ha moments en què la foscor els pot espantar més o la música tan intensa els inquieti… Potser. Però també podem trencar estereotips.

D/ Depèn de l’educació de cada infant.

– I ara ja teniu alguna cosa en ment?

P/ Hem pensat que volem dedicar l’any que ve a no fer res més que bolos.

– A respirar!

P/ Sí! (Riuen).

D/ Portem ja cinc espectacles i amb cinc espectacles en gira podem viure. Però igualment, sempre estem pensant. Això és el que hem dit però serà bastant mentida.

P/ Sí, tenim tres espectacles en ment. Un d’ells serà purament familiar. Parlarà sobre l’amor, però intentant donar-li la volta. Com que la fertilitat és femení, parlarem de la mort però des del punt de vista femení i totes les persones que apareguin a l’obra seran femenines, pot haver algun home, però serà molt femení. I parlarem d’aquesta cerca de l’amor però des del punt de vista de la fertilitat i també de la família. Però serà un homenatge a la feminitat segurament. Així ens sentim ara. Ah! I tindrà text

D/ Serà el primer que tindrà text

– Us heu cansat del silenci?

D/ Això mai! (Riu)

P/ No, però volem arribar a altres circuits. I els cinc espectacles que tenim segurament els hi queden anys de gira. Llavors, no l’actuarem nosaltres, ho produirem però no serem intèrprets. I després, tenim dos projectes més. Un en la tònica dels anteriors que el farem amb la Julieta a les taules. I l’altre del que no volem fer cap spoiler.

– Com ha anat la residència a Juneda?

D/ Volem agrair al poble i al teatre Foment de Juneda que ens hagi donat l’oportunitat de fer aquesta residència a 10 dies de l’estrena a Holanda. Era necessari. Pots imaginar-te al màxim com queda un espectacle, però és supernecessari assajar-ho en condicions.

P/ I també a la Fira de Titelles. Nosaltres com a companyia vam entrar a la Fira de Titelles amb el nostre primer espectacle, quan portàvem només mesos de trajectòria. De casualitat, aquell any els va fallar una companyia a un mes de celebrar la fira i la nit que van trucar a un noi per demanar si coneixia a algú, justament aquella nit, ens havia vist a nosaltres actuar. Ens van agafar a cegues i nosaltres vam flipar. Vam anar a actuar amb un respecte increïble. I ara fem un espectacle coproduït per ells. És meravellós. És com tancar un cicle.

– I ara, aneu a Holanda a inaugurar un gran festival

P/ Sí! És flipant! Que hagin confiat en nosaltres a cegues, amb un espectacle encara no estrenat, té nassos.

D/ Fa dos anys quan vam anar, flipàvem amb la programació. Tenien gent increïble. I nosaltres ara l’estem inaugurant!

– Però és que la vostra trajectòria ha estat ràpida, perquè porteu 7 anys, no?

P/ Sí, però en realitat han estat 20 perquè hem estudiat, hem estat a altres companyies… Els tres anys de cambrers que pensàvem que això no seria possible…

– Tot ajuda

P i D/ Sí, i tant. Ara a continuar.

Esperem que el públic d’Holanda gaudeixi d’aquest espectacle tant com ho vam fer nosaltres en l’assaig general. Esperarem a tornar-lo a veure aquí a la Fira de Titelles de Lleida per a que ens expliquin també més coses sobre tot el que els hi bull al cap.

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This