A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
27 / 03 / 20

Cristina Garcia (CQP): “Hi ha històries que et commouen i és important compartir-les, perquè és quan ets més honest”

La inspiració per a muntar un nou espectacle no se sap mai de quina banda pot arribar, tot i que hi ajuda tenir les antenes ben parades. Aquest és el cas de la Cristina Garcia i el Jordi Pedrós, cofundadors l’any 2008 de la companyia Campi Qui Pugui (CQP), als quals una tarda desvagada al cinema se’ls ha convertit en el punt d’inflexió de la trajectòria de la companyia. Els Campi –com se’ls coneix a la professió-, van sortir de veure el documental Camí a l’escola (Sur le Chemin de l’École, 2013, Dir. Pascal Plison) amb el convenciment que aquell tema “l’havíem de portar a l’escena”, diu la Cristina Garcia amb la passió i el candor que li són habituals. No era el moment, la companyia s’havia de consolidar i era quelcom molt diferent al que havia fet i faria. Quan va ser el moment, s’hi van llançar, van fer la proposta de muntar Camí a l’escola a la directora Rosa Díaz (La Rous Teatro), que va acceptar i, després d’uns mesos intensos, el febrer passat van fer les primeres funcions amb públic al SAT! Teatre. La idea era estrenar oficialment a Mostra Igualada, però sembla que caldrà esperar. Allò que és bo, diuen, es fa esperar.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

“Ens vam quedar asseguts, a la sala buida, al final de la peli, tots dos. Vam pensar el mateix: aquesta història s’ha de fer. No sabem com, però s’ha de fer”. Cristina Garcia ho explica molt gràficament: “Contínuament ens assalten preocupacions de gent privilegiada, que no fa més que queixar-se i en canvi, aquesta història parla problemes seriosos, reals, importants, és una lliçó que aquests nens comparteixen generosament amb nosaltres. Perquè habitualment som els adults els que pretenem explicar històries als infants per tal que aprenguin alguna cosa, però en aquest cas és a la inversa, són els nens que ens expliquen coses que tenen més valor, molt més, que res que nosaltres els puguem ensenyar mai”.

Tal és l’impacte que els va causar el documental de Pascal Plison. Camí a l’escola, a més, també és una sèrie que mostra les dificultats que superen, amb perseverança, una tenacitat a prova de bomba i il·lusió, un seguit de nens i nenes d’arreu del món, els més desafavorits, per aconseguir anar a l’escola i gaudir d’un dret fonamental que a nosaltres ens assembla ja consolidat –efectivament, ho està, però no a tot arreu- i al qual, en canvi, ells tenen moltes dificultats per accedir-hi.

Garcia explica que en el seu espectacle comparteixen “la visió del món d’uns infants que tenen molt apresos els valors importants d’aquest nostre món, que és el mateix per a tots, i per això ens assemblava interessant que, a banda de la popularitat aconseguida amb el documental i la sèrie, el tema sortís de l’àmbit escolar per tal que ho veiés més gent”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

Esperar fins a madurar

El moment en què es trobava la companyia, quan van veure el film, no era l’adient per afrontar un muntatge aixì. “Encara posàvem els fonaments i no li haguéssim tret tot el suc que se’n pot treure”, diu la Cristina. Però van fer uns apunts i els van guardar al calaix a l’espera que la recerca de la seva pròpia veu, la seva manera d’expressar-se, estigués més definida. En definitiva, a ser una companyia una mica més madura i consolidada .

Aquells apunts anaven sortint de manera recurrent i sempre s’hi anaven afegint cosetes, però tornava al fons del calaix. Quelcom que diu la Cristina que tenien molt clar des del principi era que volien treballar amb la Rosa Díaz, perquè per posar allò a escena “calia una sensibilitat especial, crear unes imatges i partir d’una bellesa visual i un joc teatral que crèiem que la Rosa encarnava. Aleshores es vam apuntar a tots els cursos que ella impartia -riu-, per tal de conèixer-la i que ens conegués”.

Deu fer 4 anys, li van insinuar: “Un dia treballarem junts, et farem una proposta”. La declaració d’intencions estava feta. Dos anys després li ho proposaven formalment, amb moltes probabilitats de rebre una negativa. La resposta, dues setmanes després, malgrat tenir la Rosa una agenda endimoniada, va ser afirmativa i els astres es començaven a alinear. El calendari havia d’anar en funció de la directora i així es va fer, de manera que les trobades eren intenses. Cada segon comptava, cada minut s’havia d’aprofitar.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

Les diferents capacitats son són importants

L’espectacle, sense text, explica les dificultats de tota mena que han de salvar tres germanes, una de les quals en cadira de rodes, que han d’anar a l’escola, en un país indeterminat. Es tracta, això sí, d’un país subdesenvolupat, que és el context en el qual transcorren els episodis i el documental. Cristina Garcia, Alícia Buil, Aitana Giralt i Jordi Pedrós (personatges secundaris) són els intèrprets de la peça, que està inspirada en molts dels episodis de Camí a l’escola, però que pren el tret principal –el protagonisme de les tres germanes- d’un capítol concret que mostra les dificultats de tres germans per anar a l’escola, amb el handicap afegit que un d’ells va amb cadira de rodes i són els altres dos que l’empenyen.

Que un d’ells vagi en cadira de rodes pren molta rellevància, explica la Cristina: “Teníem clar que la història d’ells havia de ser la llavor de l’espectacle, perquè també es dona la paradoxa que el motor de tot és el noi que va en cadira de rodes. Els altres dos empenyen perquè el que realment té més il·lusió i ganes per anar a l’escola sobre totes les coses és el que va amb cadira i aconsegueix que els altres dos també hi vulguin anar. Això ens demostra que les diferents capacitats de cadascú no importen si estàs acostumat a viure-ho amb normalitat i no ha de ser un handicap, però alhora també és un esforç enorme i requereix una gran capacitat de decisió i perseverança.”

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

Nenes autònomes, capaces i decidides

Però no eren tres nenes? El canvi respon a motius molt clars, segons la Cristina: “D’entrada som més actrius que actors, però no ens vam tancar. Vam fer moltes propostes i combinacions de nois i noies, però al final vam decidir que serien tres noies. Veient molts dels episodis de la sèrie, moltes nenes tenen la dificultat afegida que en el seu entorn no creuen important que elles vagin a l’escola. Hi ha molts llocs en que les nenes es queden a casa, mentre els seus germans, més petits o més grans, van a l’escola, perquè en segones quins cultures les nenes la tenen vetada, i de que això passi encara avui en dia crèiem que n’havíem de parlar. No se’n fa al·lusió directa a l’espectacle, però presentar tres nenes soles, capaces, autònomes, que prenen decisions, ens semblava que era un missatge potent”.

A banda de tot plegat, el muntatge també havia de reflectir que, habitualment, els nens protagonistes del documental i la sèrie desitgen anar a l’escola perquè tenen com a propòsit vital millorar les condicions de vida del seu entorn, del seu poble i la seva gent. “Volen ser útils”, diu la Cristina, “tenen una consciència social enorme”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

Sense text per facilitar la internacionalització

La manera de muntar l’espectacle ha estat poc ortodoxa, però és una manera com una altra i que en aquest cas els ha resultat bé. El punt de partida estava establert, però a partir d’aquí calia construir. A l’equip s’hi va afegir el Jordi Farrés (Farrés Brothers & Cia.) com a  agitador creatiu, proposant exercicis, situacions i ordenant una mica el material. Improvisacions, joc, construcció de situacions, fer prova i error, traçar un mapa de l’espectacle amb post-its, cada post-it una acció i vinculat a aquest més post-its de diferents colors que indicaven emocions, música o il·luminació i, poc a poc, amb un treball intens, anar teixint un espectacle que té una estructura circular, la qual cosa ha condicionat l’escenografia, obra de Joan Pena, que es composa de dues circumferències mòbils.

Que l’espectacle no tingui text respon, entre d’altres motius, a que el desig dels Campi és poder accedir als canals de distribució internacionals, una via que ja van començar a obrir pel que fas a participacions en festivals d’arts de carrer arreu d’Europa i a l’Àsia, a Corea del Sud i la Xina. La Cristina afirma que volen aprofitar que tenen oberts aquests canals per presentar-hi aquest espectacle, que és de sala.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

Pel que fa a la música de l’espectacle, que és original, és novament una alineació dels astres. Els Campi tenen uns quants referents i, en ser de Lleida, alguns d’ells molt propers. Són companyies de les quals n’admiren la feina, com ara els Zum-Zum Teatre o La Baldufa –el seu il·luminador habitual, Miki Arbizu, també ha dissenyat la il·luminació de Camí a l’escola-, però també companyies com la de la pròpia Rosa Díaz, La Rous Teatro, o els bascos Marie de Jongh (Amour).

Precisament amb Marie de Jongh havia treballat el compositor francès Pascal Gaigne, amb 5 nominacions i un Premi Goya, l’artista al qual els Campi li van fer la proposta pensant que el més provable seria que fossin rebutjats. Al contrari, Gaigne es va mostrar entusiasmat amb el projecte.”Això és quelcom que ens ha passat amb tothom a qui li  hem fet la proposta i, a més, s’hi ha abocat completament” explica la Cristina amb satisfacció.

Un viatge emocional

El muntatge de l’espectacle ha estat un viatge emocional, tal i com el descriu la Cristina Garcia. Els fundadors de la companyia ja havien treballat en infinitat d’ocasions amb l’Aitana Giralt i l’Alícia Buil, però en aquesta ocasió tot ha estat molt intens, amb jornades llarguíssimes i Garcia i Pedrós havent de compaginar la seva condició d’intèrprets, participants en una creació col·lectiva, amb la d’empresaris. Però al final “ens n’hem sortit –explica la Cristina- perquè la Rosa també ha estat,  a més de directora, una guia espiritual i ha jugat un paper clau per tal que arribessin al final no només vius, sinó també cohesionats i amb molta il·lusió per mostrar la nostra feina, per fer l’espectacle. Era delicat, perquè ens podíem haver matat”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Foto: Blanca Martínez.

De fet, els Campi, com la Rosa, són conscients que han fet “un salt al buit” i que això serà un punt d’inflexió en la trajectòria de la companyia lleidatana. “Per a nosaltres ha estat fer un gran pas”, explica la Cristina, “volíem parlar d’una cosa que ens havia tocat i, realment, acabem la funció molt emocionats. No saps perquè, però hi ha històries que et commouen i crèiem que era important compartir-ho, perquè és quan ets més honest. El que passa és que a vegades t’agafa por perquè no saps si el que t’emociona a tu també emocionarà al públic i li interessarà. En tot cas, quan tu t’atreveixes a saltar, la gent salta amb tu”.

Posar-lo a prova al SAT! Teatre

L’obra mateixa sembla que també és un viatge emocional, si més no, això és el que testimoniaven als mateixos membres de la companyia els pocs i privilegiats espectadors que han tingut la sort de veure l’espectacle el febrer passat al SAT! Teatre de Barcelona. Els Campi estan molt agraïts que la sala barcelonina els acollís, posant la mà al foc per un espectacle que encara no sabien com sortiria. “Això que ens ha passat amb la pandèmia només fa que tinguem moltes ganes de recuperar l’espectacle –diu la Cristina- i el reprendrem amb molta més il·lusió si és possible quan tot això acabi”.

Doncs va, que s’acabi aviat, que ja trobem a faltar veure els escenaris i les platees, els carrers i les places plens. Un darrer detall, una part modesta del caixet se’n va a la fundació Sur le Chemin de l’École, creada pel mateix Pascal Plison, i que té com a objectiu proporcionar suport financer als nens del film i la sèrie Camí a l’escola, les seves famílies i les seves comunitats, així com a altres nens, que com ells, lluiten cada dia per anar a l’escola.

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This