29 / 08 / 18

Campi Qui Pugui: “Deu ser masoquisme teatral, perquè amb ‘Asteroid’ continuem plantejant-nos nous reptes”

Queden 9 dies per l’estrena d’Asteroid, el nou espectacle de la companyia Campi Qui Pugui. El taller a Lleida treu fum amb els últims retocs a l’escenografia, les últimes revisions a la música, els últims assajos… Els membres de la companyia asseguren que necessitarien un mes més per acabar de polir tot el que voldrien, però insisteixen que, de tota manera, mai s’està del tot a punt per una estrena. Tenint en compte que acaben de tornar d’una gira per Dinamarca, que l’estiu ha estat ple de bolos arreu i que ja han començat amb la preproducció de l’espectacle que estrenaran al 2020, podríem dir que la voluntat de canviar registres, de fer coses noves i de provar propostes diferents és com una mena de «masoquisme teatral», com expliquen ells. Però la realitat és que la passió per trencar motlles i sorprendre el públic en el seu espai quotidià a través de l’humor absurd és el que els motiva. I així arriba Asteroid, un espectacle que comença amb un meteorit enmig de la plaça precintada on es viuran diferents sorpreses quan el grup de tècnics arribi per investigar.

Enmig de l’esforç de tot l’equip per tenir-ho tot a punt per l’estrena a FiraTàrrega, la Cristina Garcia, l’Aitana Giralt Boira i el Jordi Pedrós ens han explicat què han volgut plantejar amb l’última producció de Campi Qui Pugui, dirigida per Toti Toronell, i ens avancen alguns detalls de la propera.

Escena Familiar – Què és l’Asteroid?

Cristina Garcia – És un espectacle de carrer per a tots els publics, seguint en la línia de fer espectacles que els pugui gaudir gent de tot arreu, de cultures diferents i de totes les edats. Un públic ampli no només per edat. És una proposta per gaudir d’una estona transformant l’espai quotidià de les ciutats per a que els carrers es converteixin en una experiència nova i el més realista possible dins d’un llenguatge d’humor absurd. Venim a canviar el seu entorn com si hagués passat una cosa insòlita com és que ha caigut un meteorit. I venim a investigar què ha passat, fent-los partícips com si fossin gent real que està en aquest moment real de la investigació. Molt real i jugant amb fer teatre de situació.

EF – I a més a més, prèviament demaneu a un grup de gent voluntària que facin d’actors i actrius. Com se us va acudir? Per què?

Jordi Pedrós – Crec que a cada espectacle ens anem posant reptes. Deu ser masoquisme teatral. (Riu) Vam dir: “va, anem a provar-ho”. És el primer cop que treballem amb voluntaris. És nou. I ja no és només què et trobaràs a la ciutat on actues, sinó què et trobaràs a dins mateix de l’espectacle. És un altre risc afegit. Hi vas el dia abans a ensenyar el llenguatge de la improvisació, les escenes, cap a on volem anar… Però pot ser que es bloquegin amb el públic davant, que vulguin ser més protagonistes que els mateixos protagonistes… és un altre repte. Ara ja hi som. A provar-ho!

Cristina – Teníem ganes que la participació del lloc on anem, anés més enllà. Que donés l’oportunitat a la gent que provi experiència des de dins, que poguessin participar més enllà de ser públic. Però cal tenir cert control. Demanem entre 5 i 10 voluntaris. Això dota l’espectacle d’una primera impressió molt més impactant. No és el mateix que arribem tres persones que deu. Això ajuda a que, sent un format mitjà o petit, pugui semblar una producció més gran. Fem aquesta petita trampa. Té el risc que no demanes que siguin actors i actrius, ho pot provar qui vulgui. I té de bo que poses a l’abast l’experiència tot i que no saps el nivell de la gent que ve. Pot passar que es noti molt la diferència entre actors i voluntariat i axò és un risc de cara al públic.

EF – Clar, el públic no ho sap! Com ho feu?

Cristina – D’això se n’encarrega el festival. Però és opcional. No a tot arreu és igual de factible. Dependrà de cada festival que ens contracti. És una oportunitat per ells de comunicar-se amb el públic, de connectar d’una altra manera. Això també és important per als organitzadors i aquesta és una oportunitat que poden tenir.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

L’Aitana i el Jordi són els qui s’encarreguen de donar vida als “visitants”.

EF – Què voleu que la gent s’endugui de l’espectacle?

Cristina – Hi ha una idea bàsica de la que partim. No busquem ser narratius ni subratllar cap missatge. Pot ser que la gent simplement marxi després d’haver vist una experiència teatral diferent. Però més enllà d’això, al darrere, hi ha la idea de transmetre la sensació de com ens enfrontem a les coses desconegudes. Coses, persones o marcians. Cada persona ens hi enfrontem de maneres diferents. No hi ha més que això. És un espectacle vivencial d’acció i d’humor absurd d’uns personatges que investiguen i que mostra com s’enfronten ells a això que no coneixen. Pot ser que ningú no llegeixi més enllà, però també que algú faci la reflexió i ho transporti al món actual. Com ens enfrontem a nouvinguts o a cultures que desconeixem?

Jordi – Per desgràcia ara hi ha la idea que tot és perillós fins que no es demostri el contrari. Aquest món ens va portant a pensar que hem de tenir por de tot. Segurament, quan coneixem les persones, les cultures diferents, aquests personatges te n’adones que no, que som més semblants del que ens pensem. Això ens passa molt viatjant. Estem voltant per tot el món i veus que ens assemblem més del que pensem. Hi ha diferències culturals que enriqueixen, però en essència, no estem tan allunyats.

EF – L’Asteroid manté una voluntat d’innovar en el plantejament, en l’escenografia, buscant la sorpresa de l’espai. És una línia a seguir o és casual?

Cristina – L’Aitana com a actriu ho pateix. No ha estat una decisió molt pensada. El que ens ha cridat l’atenció han estat altres coses. Tot i que el que intentem és buscar coses diferents, què és allò que no s’hagi vist. Després ho farem millor o pitjor, però hi donem voltes per no repetir-nos.

Jordi – I el fet de transformar el carrer, l’espai quotidià. Ens agrada molt que quan passa gent, se sorprèn de veure la font del Manneken de cop i volta a la plaça o quan la padrina s’atansa a donar amb un bastó i veu que no és pedra de veritat. El que ens agrada és que la gent dels llocs on actuem se’n recordin que aquell espai on passen cada dia va canviar per un espectacle. Que en el dia a dia hi pensin.

Cristina – Ttransformes la seva plaça durant una estona i al dia següent, en recordar-ho, se’ls escapa el riure. Amb Asteroid també ens agradaria que passés això.

Hi ha una anècdota molt divertida de l’Esbaiola’t a Esterri d’Àneu, on vam actuar fa un parell d’anys. A l’acabar l’espectacle, una dona del poble del costat va anar a parlar amb el tècnic per dir-li que demanarien a l’ajuntament que portés el Manneken Piss per la seva festa major. Però el que no tenia clar era si tindrien prou pressupost per traslladar tot allò. I va preguntar si portàvem les pedres amb grua! Va ser molt bo. Això és mèrit del Joan Pena, de l’escenògraf.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

El Joan Pena ultima els detalls de l’escenografia, centrada en un gran asteroid al mig de la plaça.

EF – Amb tots aquests plantejaments nous, ha estat més difícil treballar aquest espectacle? Hi ha molta part d’improvisació?

Aitana Giralt Boira – La part que està més oberta és la dels voluntaris. Hi ha pautes, però és oberta. La resta de l’espectacle és molt més tancada. Tot i que quan actues al carrer sempre has d’estar obert a tot el que passa, perquè hi ha coses que no es poden obviar i sempre és molt més ric incloure a la gent al joc. Però la part d’improvisació més lliure és la part dels voluntaris.

EF – El carrer continuarà sent l’espai principal de Campi Qui Pugui?

Cristina – En realitat, el proper espectacle serà de sala. Serà de sala diferent, perquè fins ara, adaptàvem contes populars sense gaires pretensions ni buscàvem llenguatges complexes. Però ara sí que ens hem animat a portar a la sala tot el que hem après al carrer. No serà estrictament sense text, perquè als nostres espectacles hi ha sons i també paraules que a vegades són de llenguatges inventats o de vegades són en català, però no és important perquè el missatge s’entén igualment pel to i el so. A l’espectacle de sala que estrenarem al 2020 també serà així. Serà el primer cop que farem un espectacle de sala sense un guió de text parlat.

EF – Podem saber alguna cosa més d’aquest espectacle?

Cristina – Es dirà Camí a l’escola i estarà basat en un documental francès que es va estrenar fa 5 ó 6 anys. Se n’han fet moltes versions del mateix: acompanyar els nens en el seu camí a l’escola. Aquesta és una d’aquestes històries, que passa en un país concret, que adaptarem i variarem i serà això: un viatge d’unes nenes que van a l’escola. Vist des d’un prisma occidental, el que passa no és tant quotidià. Però no és una història dramàtica, és una història de vida.

EF – Com es fa això d’estar a punt d’estrenar un espectacle i tenir-ne al cap un de nou?

Jordi – Al cap, no! Ja està programada a l’octubre la reunió amb la directora, que serà la Rous, la Rosa Díaz, i ja està pensat que seran tres noies les actrius, el Joan serà l’escenògraf… Estem a punt d’estrenar-ne un, però la preproducció de l’altre ja fa dies que ha començat.

Cristina – A més, té molta feina al darrere. El treball de preproducció no pot esperar perquè hem hagut de contactar amb la gent que ha fet aquest documental. De tota manera, hem estat en mode pausa des de principis d’estiu perquè entre els bolos i els assajos finals d’Asteroid no podíem. Però quan passi FiraTàrrega, començarem a tope amb la producció. Perquè quan s’arribi als assajos, hem de tenir material fet, cal que l’escenografia estigui feta, per tant quan acabem amb un, començarem amb l’altre. És cert que mai havíem treballat amb aquest ritme i amb aquest tipus de producció «múltiple». Som molt inquiets i quan acabem una cosa ja pensem en la següent, però mai havíem fet això. Des de fa un any i mig, treballem amb Asteroid i des de fa un any, amb Camí a l’Escola.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

L’Aitana Giralt Boira, el Jordi Pedrós i la Cristina Garcia són tres dels intèrprets que intervenen a ‘Asteroid‘.

EF – Per acabar, tornem a l’Asteroid.  Alguna inquietud concreta que us posi el nus a l’estómac de cara a l’estrena de la setmana que ve a FiraTàrrega?

Tots – Uf! Una, no… totes!

Jordi – Tot són pors. És tot nou per nosaltres. El fet de treballar amb voluntaris, sobretot. Amb el Manneken, el treball era de personatges però només amb el cap. Aquí és diferent. Hi ha la por a com reaccionarà el públic, els programadors…

Cristina – És la línia que hem obert amb el Toti Toronell, que és el director de l’Asteroid i també del Manneken. Vam buscar una cosa més allunyada del que havíem fet fins llavors i hem trobat un llenguatge en comú que no és ni el seu ni el nostre, sinó que l’hem creat junts, que és la utilitzció d’aquest humor absurd en les situacions escenogràfiques fixes. Aquesta conjunció és el que fa que tinguem una línia en els espectacles de carrer. I és molt xulo, però tot i que té una línia d’aquest humor absurd, no té res a veure amb el Manneken. A l’Asteroid, per exemple, a vegades diem que estem fent circ perquè amb el Ton Muntaner, que vé del món del circ, hem incorporat un llenguatge més de tipus clown. No fem acrobàcies, eh! Però en altres espectacles no utilitzàvem elements físics que ara sí que hem incorporat. El cas és que anem pujant esgraons en el treball actoral, en la creació de l’espectacle… El Toti diu que de cada producció hem d’aprendre alguna cosa. Al Manneken vam aprendre a allunyar-nos de la interacció directa dels espectacles itinerants a anar a un llenguatge més subtil de mirades perquè només se’ns veia la cara. Ara, tornem a estar amagats sota el vestuari, però amb els personatges fem una feina completament diferent. El que continua és el gamberrisme que sempre ens caracteritza.

EF – Així doncs, a FiraTàrrega, podrem comprovar divendres, dissabte i diumenge com reacciona el públic al nivell de gamberrisme, a la proposta innovadora incorporant voluntariat, a la impactant escenografia i a la proposta de reflexió que Campi Qui Pugui plantejarà al carrer amb l’humor absurd que és marca de la casa. De moment, els assajos prometen.

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This