El músic, actor i productor Pep López celebra, fins al maig de 2017, els 40 anys damunt els escenaris amb petites accions. Ja ha participat a l’Espai Aniversari de La Mostra d’Igualada amb una exposició de fotos, diumenge passat va festejar-ho actuant a La Tamborinada, al SAT! va convidar els nens a cantar a l’escenari… I té previstes altres “marcianades”, com diu ell, per commemorar la seva trajectòria.
Així, per exemple, coincidint amb els 10 anys de la creació d’‘El món d’Irene’ –el primer espectacle que es va fer amb llengua de signes–, properament llençarà un videoclip amb la Volem signar i escoltar, una plataforma que reivindica el bilingüisme dels sords, és a dir, que puguin arribar a parlar i, alhora, aprenguin la llengua de signes. A més a més, comenta que es farà un “petit regalet” estrenant a Valladolid ‘Hay un dragón en mi bañera’, l’adaptació en castellà de ‘Per terra de dracs’. I, de moment, avança també que està preparant un espectacle nou per presentar a La Mostra de l’any que ve.
“Aquell senyor va morir el novembre del 75 i, al maig del 76, ens van dir que havíem d’anar a les escoles a cantar en català perquè fins aleshores estava prohibit. Fèiem més política que els polítics…”, explica tot rememorant els inicis. “Primer vaig anar amb el Xesco Boix durant un temps. Vaig aprendre’n molt acompanyant-lo amb el banjo i la guitarra. Un dia em va demanar que el substituís en un bolo. Era tot un repte! M’ho vaig passar tan bé que vaig decidir dedicar-m’hi professionalment. Vaig actuar uns quatre anys sol, però, com que era avorrit i l’espectacle una mica limitat, vaig muntar un grupet amb la Lurdes Álvarez i el David Pons: El Sac de Gemecs. Vam treballar del 1980 al 1987, aproximadament, fent molta televisió en directe a TVE.”
Al llarg d’aquests 40 anys ha donat a llum moltes produccions, tant de sala com de carrer, tot i que, com apunta, ara de carrer en fa menys perquè “és un circuit pauperitzat”. El seu primer espectacle de sala va ser ‘Un conte a 220 volts’. Després va venir ‘Un llençol d’estels’, que encara manté en actiu. “Va ser el primer que es va fer amb música i vídeo en directe, amb dibuixos animats. Vaig invertir 2 milions de pessetes (12.000 €) per un sol projector! Per sort va ser premiat per innovador. Va ser un bombasso. La idea dels dibuixos va ser de la Teia Moner i la il·lustradora era la Montse Baqués, que ha fet tots els dibuixos animats dels meus espectacles.”
Més tard va venir ‘El racó dels avorrits’, que qualifica com “el millor espectacle que he fet mai”, però que no es va vendre gaire perquè, creu, el nom no era comercial… i ‘El món d’Irene’, entre d’altres. “És la joia de la corona i, també, el més difícil de vendre perquè tècnicament és molt complicat. El que portem a l’escenari té un mèrit brutal. Però, és clar, té un catxet més alt i espanta el programador. Funciona a temporades i el fem força per Espanya. La música en directe a Catalunya és força difícil, ven més la llauna i ballar a l’escenari.”
Pep López fa ell mateix les lletres i melodies de les cançons “a mà i sense presses”. Tot i que l’aconsellen que no ho faci així, com que no té un espai de creació crea a la furgoneta tornant de bolo o caminant, corrent pel bosc, anant a comprar… i observant molt la gent. “Busco la part poètica de la vida quotidiana. Dono la volta a les coses i dic el que penso sense embuts. Parlo de la mort, l’homosexualitat, l’angoixa… Hi ha qui pensa que no són temes per a nens, però, per mi, si el nen surt de l’espectacle i pregunta “Què ha volgut dir amb això?”, si provoco un diàleg entre l’adult i l’infant, si la persona surt sensibilitzada, són 10 punts! He fet diana.” Per tal que els nens puguin preguntar els seus dubtes intenta ser poc explícit i el cert és que funciona, perquè fins i tot li ho pregunten a ell quan els acomiada un per un en acabar la funció.
Per López, el públic familiar és el menys homogeni de tots. Ho afirma en el sentit que cada dia és diferent i reacciona rient o aplaudint a uns llocs o altres. Però, en canvi, hi ha una cosa que no canvia: la seva espontaneïtat. Preguntant-li per aquesta espontaneïtat respon: “Ens hem tornat com botiguers de poble. Jo sóc fill de botiguers de barri i, com la meva mare, que amb els anys va aprendre a llegir la situació anímica dels clients, he après a llegir els llavis de la gent des de l’escenari. Al teatre no perquè el públic és a les fosques, però al carrer puc entendre el comentari que una persona li fa a la del costat estant a 25 metres d’elles i, llavors, li replico i queda tota parada.”
Igualment, els seus espectacles provoquen sempre la interacció, trencant la quarta paret. “La gent serveix coses en safates i ho aprofito. Aquí d’això se’n diu animador, però no ho és. És una tècnica apresa al carrer i aplicada al teatre. Els dadaistes dels anys 20 ja ho feien!”, afegeix, i declara: “El món de l’animació és tan menystingut que fa 20 anys que no em declaro animador. He intentat treure’m l’etiqueta. Penso que s’ha desprestigiat amb propostes que no són excel·lents. Han malmès el mercat.” Així, observa que és per aquest motiu que “els festivals d’ara no contractaran mai una persona que s’ha dedicat tota la vida a la música per nens. Agafen els grups actuals, que fan el repertori de sempre però amb el volum més baixet i fent picar de mans el públic.”
Precisament, des de la segona edició i fins a la divuitena, Pep López va col·laborar amb un festival en l’assessorament dels grups de música per a infants. Per a ell, “més que la música és el text el que va adreçat a tots els públics”. El que passa, diu, és que hi ha qui no sap diferenciar entre la música per nens i el “tot s’hi val”: “Hi ha persones que pugen a l’escenari amb la música pregravada. Això amb adults, al minut 2 ja estarien a baix! I ens posen a tots al mateix sac: als qui toquem en directe i els qui van amb base pregravada.”
López té el convenciment que la música per a nens i nenes ha d’estar, simplement, “ben feta”. Pot ser de qualsevol estil, però això sí, ha d’explicar alguna cosa. “No poden ser tan planes… Si analitzéssim alguna cançó de pop actual per a nens quedaríem esparverats. No hi ha un criteri per fer una cosa adreçada a nens de 7 a 8 anys, per exemple. No es valora l’especialització per edats i per la part festiva no, però per la pedagògica és necessari delimitar-les.”
Finalment, recapitulant sobre aquestes quatre dècades de carrera, reflexiona que cada cop li fa més respecte la feina. “Sento que cada cop en sé menys… però no és inseguretat, és la por que tot vagi bé. Sóc més escrupolós i menys tolerant en certes coses. Faig la feina amb rigor, procuro fer coses noves i em busco el suport que no tinc fent bolos.”