Fa unes setmanes anunciàvem que Farrés brothers i cia “mataven” un dels seus espectacles: ‘OVNI’. Aquesta notícia ens va dur a reflexionar sobre si és natural o no que desapareguin les produccions, quina relació estableixen les companyies amb els seus muntatges, qui i com decideix que un espectacle ha arribat a la seva fi… N’hem parlat amb tres companyies per conèixer la seva opinió. El debat està servit!
“Normalment les produccions neixen, s’exploten i moren. El treball de la companyia és crear un repertori d’espectacles que tens disponibles a no ser que punxis molt o que hi participi personal extern i no el puguis recuperar”. Pep Farrés, actor de Farrés brothers i cia, parteix d’un anàlisi general objectiu per, després, centrar-se en la seva realitat: “En 13 anys d’història hem acumulat 8 espectacles. Si els fas amb regularitat els pots anar mantenint vius, però si fa mesos que no surten actuacions és complicat, ja que una sola funció comporta uns dies d’assajos previs per posar el treball al dia”.
I això és el que els va passar amb ‘OVNI’. Entre el 2008 i 2010 van girar-lo força per Catalunya i l’Estat espanyol. En no tenir paraules, el juliol de 2013 van apostar per internacionalitzar-lo presentant-lo al Festival d’Avinyó, una experiència que els va ser molt enriquidora però no els va aportar els fruits esperats de manera que, des del 2010 fins aquest 2015, els bolos d’’OVNI’ han anat molt saltejats. “Si fa sis mesos o un any que no fas una producció i no tens perspectiva de tornar-la a arrencar fent temporada a un teatre o dins un circuit concret que la revifi, l’espectacle ja ha fet el recorregut que havia de fer”, afirma Farrés, que també confessa: “Ens fa mal al cor veure muntatges que s’estrenen, fan tres setmanes de funcions i moren. Ni que ja s’hagi planificat així la seva vida, requereixen molt esforç per part de l’equip artístic, una inversió… Per això ens agrada girar-los i que els vegin un mínim de públic. És el més lògic. Ara bé, entre això i tenir un espectacle durant molt anys per si algun dia surt un bolo… Hi ha punts mitjos.” I conclou: “Deixar de fer un espectacle és com fer neteja, com decidir que no et posaràs més un camisa i buidar l’armari. Cal dotar de nou d’espai tant el magatzem com el cap, ja que és difícil acumular molts espectacles al cervell i una vegada prens la decisió és molt sa.”
Coneguem una altra veu! Per exemple, el de la Companyia de Comediants La Baldufa que, amb gairebé 20 anys de trajectòria i més d’una desena de treballs a les espatlles, n’han liquidat alguns (com els adreçats al públic adult) i ja es troben que d’altres els els sol·liciten menys.
Enric Blasi, una de les tres ànimes de La Baldufa, explica que “des del punt de vista empresarial no els mates mai, perquè si et surt una campanya de sis bolos, la fas! No hem d’obviar que vivim d’això! Ara bé, des del punt de vista més romàntic, com a creador t’és difícil triar quin és el fill més maco, intel·ligent… dels que tens”. En aquest sentit diu que, per a ells, fer espectacles “vells” com ‘El Baró de Munchausen’ és com “un revival”. “Potser hi fem algun retoc estructural d’amputar per aquí, cosir per allà i petits canvis de ritme, d’interpretació… Aquests ajustos no es deixen mai de fer. Ara, arriba un moment que, per salut mental, has de dir prou. A més, la teva història artística et fa veure per què ho vas fer d’una determinada manera i et connecta amb el futur, no per autoplagiar-te, sinó per avançar amb tot el que has après dels espectacles anteriors”.
Blasi és del parer que hi ha companyies amb espectacles vells més bons que els nous i també que alguns espectacles envelleixen més bé que d’altres i llença a l’aire la pregunta: “Per què matar-los si continuen aportant a l’escena?” Ell mateix respon que és el mercat qui ho determina: a vegades encarregant-se d’apartar espectacles, a vegades reactivant-los amb repuntades que no se sap ben bé com vénen.
I una tercera visió des del prisma d’una de les històriques, la Cia. La Tal amb gairebé 30 anys de trajectòria. La productora Marisol Rico assegura: “No els retirem, no ho hem fet mai. Jubilar-los fa com pena…”, però apunta que l’‘Ah! Síííí!’ i ‘A concretar’ (dels primers de la formació) ja no es fan i que d’altres, com ‘La Tal en concert…?’ i ‘Click…?’, ja gairebé no els els demanen.
La Tal ha experimentat l’efecte “revifalla” diverses vegades com amb ‘Tubs…?’, que feia molt de temps que no el representaven i des de fa dos o tres anys els programadors hi tenen interès. A diferència del que comentava Farrés, recuperar-lo no els va costar gens perquè al seu temps el tenien molt per la mà, fins i tot el van trobar fàcil de fer! La companyia també ha ressuscitat (i de quina manera! ja que després ha rodat per Singapur, Taiwan, Israel, Costa Rica…) ‘Carrilló’, el seu espectacle més emblemàtic que, coses de la vida, va néixer de l’escenografia d’un espectacle que no els va sortir bé. “Hem tingut temporades en què ens hem plantejat retirar-lo perquè no es feia i, just quan ho anàvem a fer, ens el van demanar. L’última ocasió que ho vam dir va ser per allà el 2006, però aleshores vam anar al Festival d’Aurillac i se’ns va obrir la porta internacional. Ens el van programar a la Fira Kulturbörse de Friburg on va ser un èxit i va tornar a reviure”.
Per Marisol Rico els espectacles han de ser “de llarga durada: Quan passa cert temps es converteixen en clàssics i la gent els vol!” També és cert que, en fer clown, els seus treballs són molt atemporals i permeten el salt generacional que estan vivint ara, per exemple, amb ‘Tubs…?’, que el veuen pares amb els seus fills que ja l’havien vist quan eren nens! Tampoc es troben amb el handicap que viuen les companyies que fan temporada escolar i, per tant, cada any o dos necessiten ampliar el repertori…
El que dèiem, el debat està servit i cada companyia té la seva manera de funcionar. Aquí n’hem fet tan sols un tast. Ara bé, més enllà de l’amor dels artistes per les seves creacions, la contractació dels programadors i directors artístics de festivals, etc., el públic també hi teniu molt a dir!