Qui, què, on, quan i per què són les cinc preguntes que ens fem els periodistes a l’hora d’escriure un article.
Intentaré destriar el gra de la palla per respondre aquestes preguntes, pel que fa a la presència del teatre per a públic familiar en els mitjans de comunicació.
Hem de tenir en compte, en primer lloc, que la comunicació s’ha adaptat, de grat o per força, als nous temps i tecnologies. I els processos per prendre la decisió de què es publica o emet i què no, i on, també.
De forma que la cerca d’informació, en conseqüència, també ha canviat.
Analitzem-ho.
Qui i on es parla o s’informa de teatre per a tots els públics?
Comencem pels mitjans de comunicació tradicionals, generalistes i d’abast nacional. Ràdio, televisió i premsa escrita.
Tenen programació específica i especialitzada en aquest tema? O per parlar de teatre familiar, treuen el nas en diferents programes de les graelles?
La resposta és clara: tenen molt pocs caràcters o minuts per dedicar al teatre per a tots els públics.
Si contemplem la informació concreta de teatre familiar, Catalunya Ràdio ja no compta amb el programa KIDS XS on hi havia un espai especial d’EscenaFamiliar.
La vida és un musical, parla, com indica el seu nom, de teatre musical, i en algunes de les trajectòries artístiques dels convidats s’ha pogut tocar un xic el teatre familiar.
Icat continua tenint una hora setmanal exclusiva per a les arts escèniques, “Rèplica”, que amb moltes dificultats, tècniques i humanes, poden arribar a tots els àmbits de les arts escèniques, i que, per tant, fa que el teatre familiar tingui escassa presència.
També el vídeo/pòdcast El camerino, tracta el tema d’arts escèniques, però com que està adreçat als joves, no inclou el teatre familiar.
Una mica més d’espai per a les arts escèniques en general és el que dediquen a RAC1, on tenen col·laboradors habituals especialitzats que parlen regularment de teatre en els programes generalistes. Però de teatre familiar, de nou, escassament.
I la SER aposta més pel teatre, amb dues hores setmanals, a “Tot és comèdia”.
RNE té força finestres per a les arts escèniques: La sala, Conversaciones con José Maria Brunet, Cultura con Ñ, El ojo crítico, espais, tots ells genèrics, que de tant en tant toquen el teatre familiar.
TVE deu-n’hi do la d’espais dedicats a les arts escèniques en general, i fins i tot trobem pòdcast i reportatges de teatre familiar, en l’àmbit estatal. Ens planyem de la desaparició del programa Culturas2, on específicament es tractava, entre altres temes culturals, el teatre.
La 2Cat manté el Punts de vista, on sovint parlen de teatre, i El Cafè d’idees que també conté temàtica escènica, per a adults. El vespre, amb una col·laboradora especialitzada fixa per a parlar de teatre, no s’oblida de l’infantil i juvenil.
En comptades ocasions TV3 inclou alguna peça, als Informatius, o a l’InfoK.
Els principals diaris tenen algun forat per a la crítica i l’agenda. Avui, el Periódico, el País, la Vanguardia, l’Ara, tenen periodistes especialitzats. Però, tot i això, el teatre familiar no el trobem gaire sovint.
I és que de què informen diàriament els mitjans?
Política i esports de forma exhaustiva, i pel que fa a la cultura redueixen tot l’ecosistema cultural a pocs minuts o pàgines.
Els periodistes basen gran part dels continguts que transmeten en el que reben a través de les agències d’informació i notes de premsa.
Diàriament, els polítics (generalment els que governen i l’oposició), informen els mitjans de la seva agenda del dia. I un o altre o tots plegats en bateria, apareixen davant dels mitjans per parlar del seu negociat.
Per tant, les informacions que es transmeten, eminentment, són polítiques. També polítiques culturals, és clar!
Però si parlem de Catalunya, la Conselleria de Cultura hi apareix poc, davant dels mitjans. I si ho fa, sovint és més aviat per conflictes, i si pot ser, que aquests no desprestigiïn el món polític de casa nostra, com és el cas de Sixena. Se’n parla poc, de les situacions políticament incòmodes que tenen a veure amb polítiques culturals (Antic teatre, Teatre Arnau, Periferia Cimarronas …)
La priorització de temes a “comprar” per una redacció, és el que determina la línia del mitjà.
Però hi ha una bona notícia, els mitjans locals fan un esforç més gran per poder situar la cultura en un espai més preeminent.
En general, les regidories de cultura dels ajuntaments de poblacions que no són Barcelona, ofereixen més informacions als seus mitjans locals i d’aquesta manera trobem que alguns atorguen més presència al tema de les arts escèniques per a tots els públics.
Molt probablement, en àmbits més petits, la creença de la importància de les arts escèniques per a tots els públics es lluita amb més passió. A la capital, en tenir un ventall i una producció més elevada, tot queda més diluït.
També es pot trobar informació de teatre per a tots els públics en webs i premsa escrita de temàtica cultural com Núvol, o especialitzades com Entreacte, Teatre Barcelona, Proscenium, Artez, Recomana o EscenaFamiliar.
I després hi ha espais informatius com la Revista Ateneus, de la Federació d’Ateneus de Catalunya, que en el seu darrer número (37. Novembre de 2025) ha entrevistat la consellera de cultura, i ha tractat, entre d’altres, el tema del teatre per a tots els públics.
Cal que des de les institucions es faci un seguiment més proper i insistent dels mitjans, i sobretot en el cas dels Mitjans Públics, per exigir més presència d’aquest àmbit en concret.
I si un espai mediàtic és el més prolífic per a parlar de teatre familiar són les webs especialitzades (ja hem dit EscenaFamiliar, però també Nautes, l’agenda cultural de la generalitat…) i el seguiment a xarxes de les mateixes companyies, teatres i festivals. És més efectiu Instagram que qualsevol altre mitjà convencional, per estar al dia de què fan i què programen de teatre familiar.
Quan se’n parla?
Bé, si no s’informa pràcticament gens durant l’any, sí que és cert que quan hi ha un festival (La mostra d’Igualada, Fitkam, Enre9, Fim, Fira de titelles de Lleida…) amb una mica de sort se’n fan ressò, en algun moment, als mitjans generalistes o als informatius.
Si en festivals més grans hi ha programats espectacles familiars, rarament apareixen en el cos informatiu, massa sovint queden relegats, per la “importància” del teatre per a adults.
El mateix passa amb els premis. Si s’entreguen els Butaca, els de la Crítica, els Max, els de Teatre Barcelona, etc. poquíssimes vegades se’n fa ressò dels que guanyen en la categoria familiar, que queden fagocitats pel teatre per a adults, i concretament per companyies i actors reconeguts. I no per què les notes de premsa no els explicitin, sovint és per manca de temps o espai que cauen de la informació en arribar a la notícia.
El mateix passa amb les agendes. Comptades vegades s’informa del que es fa al SAT, al Regina, a la Puntual, L’autèntica, Ars, Eixample teatre, Teatreneu, Aquitània, per dir-ne alguns, que tota la temporada programen teatre familiar.
I si els grans teatres, com el Lliure, el TNC, o els del grup Focus (Romea, Goya, Condal, La Villarroel) surten a les agendes, poquíssims cops sabem que també programen teatre per a públic familiar.
La ràdio pública, la premsa cultural digital i els informatius, son clau per a la visibilització del teatre per a tots els públics, però no és així. La informació que se’n fa és escassa, dispersa, i gens profunda.
També tenim una altra dificultat afegida, i és la temporalitat del que volem informar.
En l’àmbit d’actualitat cultural, un llibre o una pel·lícula, tenen més temps per a consumir-se, i per tant per informar-ne. Una obra de teatre queda “encaixonada” en uns pocs dies. I això dificulta la feina dels periodistes, que si volen informar abans de l’estrena, tenen molt poc marge, i si ho fan després, la nova actualitat se’ls menja i ja no queda temps per aprofundir en espectacles que no estan més d’un cap de setmana en cartell. (El mateix que passa en les programacions de dansa i circ).
El I Pla d’impuls del teatre 2023-2026 que ha elaborat el Departament de Cultura de la Generalitat, es marca objectius com “Incrementar la presència del teatre als mitjans de comunicació”, o “fomentar la difusió i promoció del teatre per a tots els públics”. Trobo que seria interessant que els qui liderin les mesures proposades en els diferents projectes dels Plans d’impuls, incloguin, també, periodistes. Podrien venir assignats des del Col·legi de periodistes, o des dels sindicats o els consells professionals, o de plataformes de periodistes especialitzats en arts escèniques, com Recomana. Algú que des de dins portés les propostes i necessitats perquè es traduïssin en projectes concrets i efectius, i no només en “acords” de despatx, que no arriben a la ciutadania. Perquè si el sector periodístic no rema al costat del sector teatral, continuarem sense llegir, veure o sentir informacions referents al teatre familiar, per què els Mitjans no se senten interpel·lats pels objectius del sector teatral.
I ja només ens queda el per què se’n parla, quan se’n parla.
Doncs feta la reflexió arribo a la conclusió que se’n parla per la insistència de periodistes que creuen en la necessitat de no menystenir ni el gènere, ni el públic a qui va dirigit.
Se’n parla si els presentadors, editors o directors de programes, són pares i mares de família i alhora teatreros.
Se’n parla si políticament es fan convenis amb els mitjans (i encara poc, molt poc).
Se’n parla per què els teatres inclouen publicitat de pagament en els mitjans.
Se’n parla per què algú ha mort, o es tanca una sala, o hi ha algun premi, però insisteixo que, si la informació es comparteix amb teatre per a adults, generalment el familiar ni s’esmenta.
Aquesta és la meva anàlisi de com està el panorama. Una anàlisi tan desoladora que si busques informació en els cercadors convencionals, o a la IA, ni tan sols ells troben quins mitjans parlen de teatre familiar, i si troben alguna dada, aquesta està desactualitzada (com el cas del KIDS XS, desaparegut de la graella de Catalunya Ràdio, que ChatGPT insisteix a dir que es troba en antena).
Els infants aprenen moltes, moltíssimes coses a l’escola, i podríem assegurar que molts han anat algun cop al teatre gràcies a les campanyes escolars. Però als pares d’aquests infants cal informar-los i animar-los per tal que els portin al teatre. I aquesta tasca, la d’informar els pares, l’han de fer els mitjans de comunicació, no ho pot fer ningú més.
Falten més programes culturals especialitzats, que tractin l’ecosistema cultural català en tota la seva extensió, no només a tall d’agendes.
Si sabem, dia a dia, com entrenen, com viatgen, com es lesionen els esportistes, com preparen els partits, i com, un cop acabats, se senten i com les tertúlies esportives setmanals ho analitzen, podríem exigir saber com creen, quines gires fan, quins temes aborden els espectacles, quins gèneres artístics treballen per a fer espectacles de qualitat (per a adults i per a infants) de teatre, circ, dansa, performance, carrer, nous llenguatges, i contemplar també la possibilitat que es facin tertúlies culturals.
Si les redaccions d’esports de ràdios, teles i premsa, han aconseguit ampliar el ventall informatiu, afegint, al futbol masculí (on s’informava fa anys gairebé només del Barça i una mica de l’Espanyol), el futbol femení i molts altres esports, les redaccions de cultura segur que podran aconseguir, si les direccions hi ajuden, que a banda de pel·lícules de Hollywood, best-sellers, concerts multitudinaris i actors i companyies consolidades, puguem saber què fan els equips de creació catalans, en tots els àmbits culturals en més profunditat, i que es contempli tota la cultura que s’adreça als infants. I si pot ser en horaris en què pares i fills estiguin encara desperts.
Carme Canet i Capeta
Periodista Cultural, especialitzada en Arts escèniques.
Col·laboradora de la plataforma Recomana
Col·laboradora del programa “Punts de vista” de La 2 de RTVE
Podcast La capçallera al CC.Parc Sandaru
Responsable de l’àrea artística de La Fundació La Roda
Somriu i estima
Foto: RTVE, Josep Echaburu