El debat sobre l’establiment de les edats adequades pel públic a que van adreçats els espectacles de l’espectre de les arts escèniques familiars o per a tots els públics ja s’havia suscitat en d’altres ocasions, però mai s’acabava d’abordar. La Mostra d’Igualada i la TTP van entomar el repte i en la seva darrera edició, en la benaurada recuperació i reformulació de la llotja professional després de la pandèmia, van organitzar un Vermut Pro i una conversa titulada Com catalogar per edats els espectacles?
Començarem pel final. La conclusió majoritària va ser que no calia posar límits d’edat per dalt i que el que caldria fer seria recomanar a partir de quina edat són adequats els espectacles. Per arribar fins aquest punt va caldre poc més d’una hora de debat, que van moderar i dinamitzar Cristina Garcia, presidenta de la TTP, i Òscar Rodríguez, director i programador del SAT. El punt de partida, des del qual es van obrir un seguit de melons, va ser una petita enquesta amb tres qüestions: És necessari catalogar per edats? Assentiment gairebé generalitzat. Em sento còmode amb la manera en què es cataloga actualment? Arrufada majoritària de nas i mostres de desaprovació. Cal catalogar per edats en campanyes escolars? Consens en sentit afirmatiu.
De seguida, en la primera intervenció en obrir el torn de paraules, va sorgir la tesi final acceptada per vàlida de manera tàcita: “No té sentit limitar per dalt l’edat perquè, som o no som teatre per a tots els públics? En canvi sí que el té limitar per sota”. Això vindria a ser la classificació que es fa respecte els films, en què es fa una recomanació respecte l’edat mínima adequada per veure la pel·lícula. La recomanació, a més, és només una orientació, perquè cadascú sap com funciona la seva o les seves criatures.
El sistema de classificació per edats generalitzat en l’actualitat a les arts escèniques –sense que existeixi cap normativa específica- marca una limitació per sota i per dalt, però no deixa de ser una imposició de la classificació adoptada en les campanyes escolars, per tal de delimitar exactament per a quins cursos són més adequats els espectacles. Aquest sistema s’aplica d’igual manera, de forma acrítica, en molts espais. Però no hi ha uniformitat. No hi ha un criteri general que serveixi de guia i aquest seria també un dels mals del sistema. Qui decideix l’edat adequada? Amb quins criteris? El més lògic i que és el que passa habitualment, és que és la companyia qui ho determina, en funció del tipus de públic a què vagi adreçada la creació. Ara bé, el problema ve en establir el límit per dalt. Quina diferència hi ha entre una mainada de 7 i una altra de 8 anys, per exemple? I una altra qüestió important: el públic infantil és dirigit, és captiu. És a dir, no acostumen a ser els afectats directes els que prenen la decisió d’anar a veure un espectacle o un altre, sinó que són els seus pares o tutors, de manera que aquí hi ha un altre filtre que cal tenir en compte.
Cal fer esforços també per corregir la mirada d’aquests adults que trien espectacles per a la seva mainada i el fet que s’autoexcloguin de la decisió, pensant només en si agradarà, interessarà o serà bo pels infants, quan el més adequat seria possiblement que es preguntessin si també és adequat per a ell o ella, si també li agradarà o l’emocionarà. La situació ideal seria que a més de plantejar-se dur-hi la mainada, pensessin que també és adequat anar-hi sense. Si s’ho plantegessin sistemàticament, descobririen que espectacles com Polzet (Zum Zum Teatre), Mon pare és un ogre (La Baldufa), Miranius (De Paper), Laika (Xirriquiteula), Amour (Marie de Jongh), Bye Bye Confetti (La Baldufa) o Camí a l’escola (Campi Qui Pugui) els interpel·len de la mateixa manera o amb més sentit fins i tot que espectacles considerats només per adults. Aquí començarien a canviar algunes coses importants, que permetrien una percepció diferent de la que es té habitualment de les arts escèniques per a tots els públics. La necessitat de diferenciar-se a través d’una classificació explícita –infantil, familiar, etc- per vendre’s ha tingut la seva part negativa, que és una excessiva compartimentació que exclou una part del públic. Potser seria més adequat si parléssim d’arts escèniques per a tots els públics com a pas previ per parlar d’arts escèniques i punt. Aquest etiquetatge excessiu també és una font de problemes (rebaixa de preus a l’hora de fixar el caixet=precarietat, intrusisme, autoexplotació…), però això són figues d’un altre paner.
També es va parlar en aquest debat de la responsabilitat dels adults a l’hora d’informar-se de què trien per anar a veure amb la seva mainada. Crida al sentit comú: no porteu un nadó a un espectacle que intuïu que no és adequat, perquè no en traurà profit, perdreu els diners de l’entrada i molestareu a la resta del públic, que no podrà seguir l’espectacle amb tranquil·litat. És fàcil. Els nadons tenen un espai i espectacles específics. Corre la controvertida afirmació que els espectacles de 0 a 3 anys no són teatre. Tant és la terminologia, el cas és que els espectacles per a nadons es mouen en altres paràmetres que estan més relacionats amb l’estimulació visual, auditiva i psicomotriu, que no pas amb la convenció teatral.
I a partir d’aquí, anar obrint melons. Què vol dir que un espectacle és familiar? I infantil? I per a tots els públics? Potser que caldria posar una mica d’ordre en el sector. I llavors sorgeix el dubte a l’hora de crear. Les companyies fan espectacles en funció del públic al que es volen dirigir? Estan condicionades? O creen l’espectacle amb total llibertat, en funció de les seves necessitats expressives i llavors determinen quin és el públic adequat? En aquest terreny, com va quedar comprovat, tants caps, tants barrets. Cadascú treballa de manera diferent, afortunadament.
El debat és extens. L’altre dia a Igualada potser se’n van obrir massa de melons –creació, pedagogia, horaris…- i la idea inicial va quedar un pèl diluïda, però crec que va quedar clar que l’establiment d’una guia de recomanació per edats consensuada i generalitzada, que servís d’orientació a famílies, espectadors i programadors d’espais i festivals, suposaria un pas endavant en la desfragmentació de públic, que permetria també abordar d’altres problemes que han arribat a ser endèmics, i anar cap a una certa normalització. Els agents amb representativitat i prou rellevància en el sector s’hi haurien de posar. La Mostra Igualada ha fet el primer pas. Qui fa el segon i vertebra una mena de comissió efectiva en què hi tinguin representació tots aquests agents? Qui li posarà el picarol al gat?
Dani Chicano
@rvproscenium
Periodista especialitzat en arts escèniques amb una dilatada trajectòria, fundador de l’Editorial Proscenium i editor i director de la Revista Proscenium d’arts escèniques, digital, interactiva i nadiua per a dispositius mòbils. Crític teatral, guionista, creador de continguts i assessor en comunicació, amb experiència en ràdio, premsa i televisió.