Avui estrenem nova secció. Hem preguntat un seguit de qüestions a les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) per conèixer-les millor i descobrir tot tipus de curiositats, anècdotes i reflexions sobre la seva feina. Les anirem desgranant setmanalment. Si ho vols, fes-nos arribar la teva pregunta a info@escenafamiliar.cat i també els la formularem!
Així doncs i sense més preàmbuls… comencem! Primera pregunta: Per què feu espectacles infantils?
Artristras: Perquè ens agrada, és un plaer i és una extensió lògica de fer teatre de carrer (per a tots públics).
El que ma queda de teatre: No fem espectacles infantils, fem espectacles per a tots els públics, fins i tot per als nens de més de 40 anys.
La Bleda: Perquè ens agrada. Et col·loca en un espai de joc molt lliure.
L’Estaquirot teatre: Vam començar fa moltíssims anys, el 1973. Estàvem relacionats amb el món de l’educació, el lleure i els esplais. L’Olga ja treballava en una escola d’educació especial, el Bertu estudiava magisteri i el Lluisma estudiava pedagogia. Era el final del franquisme i es vivia un moviment molt interessant de renovació pedagògica; volíem formar-ne part i participar-hi. Vam veure el primer Festival de Titelles de Barcelona, ens va agradar molt i vam decidir començar a treballar en aquest camp.
Marduix: Quan vam començar –ara ha fet 40 anys– el país era un desert , no hi havia res, calia recuperar el temps perdut. I una manera de fer-ho era amb espectacles per a tots els públics basats en temes populars. Després han estat d’autors de literatura catalana i d’altres de creació pròpia.
Produccions Essencials: Per la llibertat que tens per crear fantasia i per la sinceritat del públic.
Tanaka Teatre: Perquè ens agrada molt el codi. Hi entrem molt ràpid i ens permet explorar camps que amb el teatre per a adults no acaben de funcionar. A més a més, ens ho passem pipa pensant en els espectacles, escrivint-los i sobretot actuant!
Xip Xap Teatre: En el nostre cas és una barreja de coses. La majoria dels membres de l’inici provenien del món dels caus, escoltes, esplais… o del món de la recuperació de la cultura popular. L’evolució de totes aquestes persones ha fet que Xip Xap hagi fet des d’espectacles de foc, espectacles de carrer, cercaviles populars, animacions infantils, teatre contemporani “quan es va fer, ho era”, titelles, teatre per adults… Se’ns coneix pels espectacles infantils, però la realitat és que hem fet una mica de tot. Evidentment, en un percentatge molt elevat, infantil.
Companyia de Comediants La Baldufa: Perquè ens agrada crear i adaptar històries, i molts de nosaltres teníem relació amb el món del lleure i l’educació i era un salt natural.
La companyia del príncep Totilau: Perquè és la manera de poder-nos guanyar la vida fent teatre i tenint absoluta llibertat de creació.
Festuc Teatre: Al començament hi vam arribar gairebé de rebot, ja que el que ens agradava era fer teatre. El teatre familiar i infantil va sorgir durant aquest camí. És cert que en un principi va ser una opció “fàcil” per treballar d’allò que ens agradava… però amb els anys ens hem adonat que de fàcil no en té res, al contrari, el públic és molt exigent i els recursos molts cops inexistents. Tot i això, ara no podríem plantejar-nos fer quelcom diferent. Ens encanta!
Teatre Nu: Quan vam acabar els estudis a l’Institut del Teatre vam fer el projecte de ‘L’home just’, per continuar una proposta que havíem iniciat com un taller. Vam presentar-lo al Premi Xarxa-Sgae de l’època i el vam guanyar. A partir d’aquí vam fer el nostre primer espectacle professional. De manera lògica vam continuar treballant i aprenent en aquest camp.
Farrés Brothers i cia: Perquè algunes de les nostres històries ens surten per a aquesta franja de públic. I ens agrada la resposta dels nens i nenes davant d’un espectacle.
KaTRaSKA cia: Faig espectacles per a tots els públics i normalment això s’entén que és infantil, però el teatre de carrer és per a tothom que s’hi vulgui apropar, i el de sala també… L’única diferència que veig entre l’infantil i el d’adults és que els nens no ho entenen tot. Però de fet, m’agrada molt com participen i s’impliquen els nens i nenes. Com imaginen. Com riuen. M’agrada fer-los riure i intentar transmetre’ls optimisme, vitalitat i bon humor.
El Cau de L’Unicorn: Per vocació. Els dos directors havíem tingut experiències prèvies amb infants. El Dani, com a professor, havia dirigit espectacles interpretats per infants i també grups musicals infantils que cantaven les cançons composades per ell mateix. Per la seva banda, la Roser havia estat monitora d’un esplai a Torrelavit durant els anys 80, voluntària de Rialles Vilafranca del Penedès a principi dels 80 i component d’un grup de teatre que feia espectacles per a infants –amb el suport de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia– als anys 70.