Text: Meghan Cox Gurdon
En una era ocupada i distreta com l’actual, el temps i l’atenció són béns escassos. Trobar una hora lliure o fins i tot un quart d’hora tranquil per llegir en veu alta sembla una fita insuperable.
Encara que els pares no treballin moltíssimes hores o no tinguin més d’una feina, trobar l’energia per llegir pot ser difícil. I, evidentment, no totes les famílies aconsegueixen tenir temps de calma plegats. Però sí que gairebé tots els pares i mares tenen l’oportunitat d’interactuar amb els seus fills en algun moment del dia. Amb una mica d’enginy, aquest moment podria ser el de lectura compartida.
Per a algunes famílies, llegir a l’hora d’esmorzar, mentre el nen està assegut a la trona pot ser la millor opció. O potser uns 45 minuts al sofà, amb un nadó, abans que faci la migdiada. O deu minuts mentre el pare i la filla s’esperen a la consulta del metge. Es pot llegir als fills mentre són a la banyera, a anant en metro, o fins i tot per telèfon, si són lluny. Mitja hora d’espera avorrida en un aeroport es pot convertir en mitja hora de lectura enriquidora, o es pot obrir un llibre a taula, mentre els nens s’esperen que surtin els macarrons del forn. També pot ser un luxe d’hora sencera amb tota la família cada vespre, abans d’anar a dormir. “A qualsevol hora i a qualsevol lloc” és el lema sobre la lectura en veu alta d’una organització sense ànim de lucre de l’estat de Nova York, i tenen tota la raó.
Pel que fa a què llegim, els llibres són el material ideal, evidentment, però quan no en tenim, gairebé tot pot anar bé: un diari, una revista, les instruccions plastificades de les sortides d’emergència de l’avió que tenim a la butxaca del seient del davant. El poeta britànic Roger McGough recordava mig de broma com s’ho va empescar la seva mare per aconseguir material de lectura durant la Segona Guerra Mundial: “Tot i que hi havia pocs llibres, en aquells anys, la mare no deixava passar cap nit sense llegir-me alguna cosa abans d’anar a dormir. A la llum d’una fàbrica en flames o d’un Messerschmitt estavellat em llegia qualsevol cosa que tenia a mà: l’etiqueta d’una ampolla de salsa, el lateral d’una capsa de cereals. Ben tapat i calentó dins del llit, el meu conte preferit era una llauna de llet Ovaltine. Encara ara recordo perfectament la seva veu dient: “Afegiu dues o tres culleradetes plenes de…”.
Un encanteri
En aquest record tan curiós, hi ressona la sensació de sentir un encanteri, la màgia inefable de la barreja de la veu, una narració, l’atenció afectuosa i la proximitat física. Tal com suggeria el grup de recerca de Cincinatti, i com també veurem en els pròxims capítols, les dades demostren que passen coses meravelloses quan llegim en veu alta. Per què és així, exactament, ja és més difícil d’explicar. Per un costat, és una simple qüestió d’estímuls: de llenguatge, de confort, d’atenció mútua i del plaer de sentir històries.
Però també hi trobem una qualitat profunda de fet transcendental que eleva l’acte quotidià de la lectura en veu alta a un nivell sublim. L’experiència és més que la suma de les seves parts. La podem desmuntar per veure els elements preciosos i fascinants que la componen (…) però, a la vegada, al cor de la lectura hi trobem un misteri. Com un biòleg que disseca el cos d’un ocell cantaire, en podem veure totes les parts i com encaixen entre si. Hi podem identificar les ales, les potes, el be, les plomes, però no podem veure ni tocar el que fa que l’ocell sigui tan encantador per a nosaltres: la gràcies del seu vol i la seva aflautada melodia.
Passa el mateix amb la lectura en veu alta. Hi ha algú que llegeix un llibre i algú que escolta. El so de la veu existeix un moment i després s’esvaeix. Se’n va, com el cant de l’ocell, s’ha acabat. Però deixa un rastre al seu pas en la imaginació i en la memòria dels que l’han sentit i en aquest intercanvi fugisser hi ha un poder increïble.
La història de la humanitat és la història de la veu humana explicant contes. Llegint en veu alta bevem d’una antiga font de felicitat que precedeix la paraula escrita. La narració oral ha acompanyat i ha alimentat la humanitat des dels dies remots del passat més distant (…).
Megan Cox Gurdon és assagista i crítica literària. És autora de La màgia de llegir en veu alta (Ed. Viena) d’on s’ha extret aquest fragment.
La màgia de llegir en veu alta és un compendi de tots els arguments, basats en la neurociència i en altres evidències científiques, de per què llegir als infants en veu alta ni que sigui 15 min. al dia des de nadons, podria ser la millor manera de fer-los créixer com a persones de forma integral, sigui quin sigui la condició social i cultural de la seva família. Però com diu l’autora en l’article, més enllà de la “dissecció” de les raons per fer-ho, el llibre és també una lloança d’aquest patrimoni humà, el de narrar en veu alta, que és a l’arrel de la nostra cognició individual i col·lectiva, i que segurament per això adquireix un caràcter gairebé màgic. Potser per això, aquest llibre s’ha convertit en poc temps en un volum de capçalera de mestres, personal de biblioteques i famílies. Com una bona narració oral, la lectura d’aquest llibre deixa rastre. No us el perdeu!