Un dels indicadors de l’estat de salut d’un sector és el nombre i la qualitat de projectes que estan en marxa i que es materialitzaran en un futur, a curt, mitjà i llarg termini (entre aquest any i el proper). Potser és una obvietat, però cal recordar-ho de tant en tant.
El mercat de projectes d’espectacles de la Mostra d’Igualada permet examinar aquest indicador i la veritat és que, si hem de partir del que vam poder veure a la sala d’actes del Museu de la Pell, on s’hi situa la Llotja, en la desena edició d’aquest mercat, el panorama és molt esperançador per diversos motius: la riquesa creativa dels projectes presentats; el compromís, ja sigui estètic, ja sigui moral o ètic amb la societat actual; la solidesa de tots els projectes i l’entusiasme dels promotors de cadascun d’ells a l’hora de defensar-los.
On vas Moby Dick? (Centre de Titelles de Lleida), Teia (Júlia Farrero), Hamelí (Xip Xap), Camí a l’Escola (Campi Qui Pugui), La (petita) Moby Dick (Cia. Eudald Ferré), El meu amic Brutus (Príncep Totilau) i Fragile (LaBú Teatre) van ser els set projectes que es van presentar i que en un futur podrem veure sobre els escenaris. Us els desgranem, un per un.
Oriol Ferré va presentar aquesta nova aventura del Centre de Titelles de Lleida, que pretén cobrir un dèficit, ja que han estat nombroses les adaptacions a escena del clàssic de Herman Melville (Moby Dick, 1851), però molt poques per a un públic infantil i familiar.
L’espectacle respecta la veu pròpia de les produccions del centre, amb dos titellaires que manipularan titelles de taula i un seguit cançons de creació pròpia, tot i que hi ha un element que el diferencia de la resta de produccions, ja que en aquesta ocasió la companyia fa una aposta més decidida per l’animació que ja havia introduït tímidament en el seu anterior espectacle i que es projectarà sobre una pantalla integrada en l’escenografia.
Aquesta producció de mitjà format la protagonitza un noi, en Tim, i és a través dels seus ulls que el públic podrà viure la història.
Teia, de Júlia Farrero
Alina Ventura, de La maleta dels Espectacles, va presentar el singular projecte de la creadora Júlia Farrero,
Teia, un solo de circ íntim, de petit format que es situa entre el trapezi i el moviment, basat en la baixada de falles que es celebren en diversos pobles del Pirineu al voltant del solstici d’estiu i els records d’infantesa de Farrero al respecte.
Aquesta és la inspiració de la qual parteix l’artista per bastir un espectacle en el qual s’expressa a través del cos i de la fusta i en el que construeix a partir de dicotomies com ara tradició-contemporaneïtat, rusticitat-delicadesa, joventut-vellesa. El ritual de la baixada de falles permet a Farrero reflexionar sobre les contradiccions que ens presenta la vida i les nostres pròpies contradiccions, com la de tenir les arrels en un lloc però marxar-ne i la dificultat de fer-ho sent a més una dona. Aquesta és una coproducció amb FiraTàrrega.
La companyia lleidatana Xip Xap ha decidit donar-li una volta al popular conte alemany que van fer cèlebre els german Grimm. La faula explica la història d’una ciutat que es veu envaïda per una plaga de rates. La ciutat sencera lluitant contra un enemic comú fins que un flautista “salvador” aconsegueix acabar amb la plaga, tot i que això tindrà un preu molt alt.
Els Xip Xap, que compten amb l’aportació de Ramon Molins (Zum-Zum Teatre) que a més de dirigir-la, també diu la seva en aquesta creació col·lectiva, es pregunten qui és l’enemic en aquesta faula? Les rates? I qui són les rates? Si Hamelí és un reflex de la nostra societat, no som nosaltres les rates? A partir d’aquesta metàfora es desencadena doncs una profunda reflexió sobre les aparences, sobre allò que és veritat i mentida, sobre la realitat i la ficció, i s’arriba a una mena de realitat conformada per nines russes.
Cada realitat n’amaga una de diferent i això es reflecteix en l’escenografia, que va creixent de dins la mateixa escenografia, i els personatges, que s’allotgen un dins l’altre, de manera que l’escena d’aquest espectacle autònom, amb necessitats tècniques mínimes, va creixent fins omplir-se.
Cristina Garcia i Jordi Pedrós, el rovell de l’ou dels Campi, van començar a donar voltes a aquest projecte després de veure, una tarda d’un cert desvagament, l’increïble film documental
Camí a l’escola (
Sur le chemin de l’école, 2013), del realitzador francès Pascal Plisson, en què narra quatre històries reals i extraordinàries de quatre nens, herois quotidians -Jackson (Kènia), Carlitos (Argentina), Zahira (Marroc) i Samuel (Índia)- que s’enfronten diàriament a un seguit de perills i adversitats per arribar a l’escola, fent trajectes a peu que van de les 2 a les 4 hores.
Tots quatre viuen en punts distants del planeta, però tenen en comú les ganes d’aprendre i accedir a una vida millor superant els seus límits i limitacions per tal de ser amos i senyors de les seves vides. Els quatre nens no ho viuen com una tragèdia, ho viuen com el que és, la seva quotidianitat i a més ho viuen amb un esperit encomiable, caracteritzat per l’alegria. L’espectacle dels Campi qui Pugui és de sala, el dirigirà Rosa Díaz i no està situat explícitament en cap dels quatre països esmentats, tot i que tant l’ambientació, com el vestuari, com algunes particularitats de la història són properes a la del Samuel, un nano indi paraplègic que cada dia fa quatre quilòmetres per anar a l’escola, travessant el riu, amb els seus dos germans apretant una cadira de rodes mig desballestada.
L’espectacle dels Campi el protagonitzaran tres germanes i no tindrà text, tot i que això no significa que no s’hi digui res, ja que les protagonistes parlaran o bé indi o bé gramló, un llenguatge inventat format de fonemes, sense significat, que imiten la musicalitat d’una llengua concreta. Dario Fo n’era un mestre consumat d’aquesta tècnica. El projecte inclou un viatge de prospecció a l’Índia de la directora i les tres actrius.
Es tracta d’un projecte singular per diversos motius, perquè el que van presentar l’Eudald Ferré i l’Arnau Colom va ser un espectacle per un titellaire, un actor i un titella gegant d’estètica naturalista: la (petita) Moby Dick.
La protagonista de la història s’ha enamorat. L’amor és l’única força que la fa emergir de l’aigua, perquè la Moby Dick s’ha enamorat de la persona que va escriure una carta d’amor i un bon dia la va llançar al mar dins d’una ampolla. Des de llavors, la balena ha emprès un viatge continental per buscar l’autor o autora de la carta. El muntatge, que és interactiu, està entre l instal·lació plàstica i l’obra de teatre. El públic entrarà dins una sala, que no ha de ser gaire gran, en grups d’entre 15 i 20 espectadors, acompanyats d’un actor i seguint les seves instruccions. Al centre de la sala es trobarà la “petita” balena, que allotjarà al seu interior al titellaire, el qual li donarà vida accionant els ulls, la cua, la boca i simulant la respiració, a més d’activar sons que imitaran els que profereix una balena per mirar de comunicar-se.
El públic es situarà de manera aleatòria al seu voltant, la podrà tocar, acariciar i caldrà també que la humitegin amb unes esponges humides per mantenir-la fresca i perquè els agafi confiança. De fet, la balena resoldrà el trencaclosques d’aquesta història d’amor amb l’ajut del públic.
Marc Hervàs va presentar aquest espectacle, que parteix de les qüestions que plantegen els menuts de casa seva, en aquest cas sobre la vida al carrer de les grans ciutats, sobre allò que hi trobem i sobre les situacions tan dures que travessen els sense sostre.
L’espectacle, que és de carrer, amb actors, músics i titelles, presenta la història d’una dona que inesperadament és desnonada i acaba sent una sense sostre. La situació la trastoca de tal manera que acaba creant un amic imaginari, en Brutus, un os bru de dos metres i mig d’alçada. La peça permet tocar temes d’actualitat candent, ja que hi surten policies i homes de negocis, voltors, posant en qüestió l’autoritarisme dels cossos de seguretat, posant de relleu la incompatibilitat del sistema capitalista amb la vida humana i els gravíssims problemes d’habitatge que afecten la societat actual.
El director de la peça va explicar que l’espectacle es basa també en les pel·lícules de Charles Chaplin i els llibres de Steven Pinker.
Anna Ros va presentar la segona producció de LaBú teatre,
Fragile, que no té text, no explica cap història i té un marcat caràcter experimental, de manera que possiblement és el més complicat d’explicar de tots els projectes exposats.
Ros, anima mater de la companyia i el projecte, confessa que està fascinada pels fluxos d’aire i fa observació del moviment que aquests són capaços de provocar sobre diversos materials, és per això que Fragile requereix fins a una dotzena de ventiladors que creïn corrents d’aire, amb les quals interactuarà un personatge que serà meitat humà i l’altra meitat titella. LaBú Teatre pretén “parlar de la capacitat que tenim d’enderrocar els nostres propis murs per poder avançar, del desig de llibertat, de ballar lliurement, d’agitar per parlar, de moure’s […] galopar amb els braços i les cames amb el so d’una bella melodia tot colpejant els mals pensaments”. El seu objectiu és la transmissió de sensacions i emocions a través de la manera particular d’entendre la bellesa d’aquesta creadora, com a valor, per tal que l’espectador gaudeixi de l’acte de sentir i emocionar-se.
Es tracta d’un desafiament, a través de la poesia visual i el moviment. LaBú Teatre ens convida a “sentir amb llibertat, a emocionar-se, a no entendre, a rebutjar i a perdre’s”.
Oriol Ferré va presentar aquesta nova aventura del Centre de Titelles de Lleida, que pretén cobrir un dèficit, ja que han estat nombroses les adaptacions a escena del clàssic de Herman Melville (Moby Dick, 1851), però molt poques per a un públic infantil i familiar. L’espectacle respecta la veu pròpia de les produccions del centre, amb dos titellaires que manipularan titelles de taula i un seguit cançons de creació pròpia, tot i que hi ha un element que el diferencia de la resta de produccions, ja que en aquesta ocasió la companyia fa una aposta més decidida per l’animació que ja havia introduït tímidament en el seu anterior espectacle i que es projectarà sobre una pantalla integrada en l’escenografia. Aquesta producció de mitjà format la protagonitza un noi, en Tim, i és a través dels seus ulls que el públic podrà viure la història.
Cristina Garcia i Jordi Pedrós, el rovell de l’ou dels Campi, van començar a donar voltes a aquest projecte després de veure, una tarda d’un cert desvagament, l’increïble film documental Camí a l’escola (Sur le chemin de l’école, 2013), del realitzador francès Pascal Plisson, en què narra quatre històries reals i extraordinàries de quatre nens, herois quotidians -Jackson (Kènia), Carlitos (Argentina), Zahira (Marroc) i Samuel (Índia)- que s’enfronten diàriament a un seguit de perills i adversitats per arribar a l’escola, fent trajectes a peu que van de les 2 a les 4 hores. Tots quatre viuen en punts distants del planeta, però tenen en comú les ganes d’aprendre i accedir a una vida millor superant els seus límits i limitacions per tal de ser amos i senyors de les seves vides. Els quatre nens no ho viuen com una tragèdia, ho viuen com el que és, la seva quotidianitat i a més ho viuen amb un esperit encomiable, caracteritzat per l’alegria. L’espectacle dels Campi qui Pugui és de sala, el dirigirà Rosa Díaz i no està situat explícitament en cap dels quatre països esmentats, tot i que tant l’ambientació, com el vestuari, com algunes particularitats de la història són properes a la del Samuel, un nano indi paraplègic que cada dia fa quatre quilòmetres per anar a l’escola, travessant el riu, amb els seus dos germans apretant una cadira de rodes mig desballestada. L’espectacle dels Campi el protagonitzaran tres germanes i no tindrà text, tot i que això no significa que no s’hi digui res, ja que les protagonistes parlaran o bé indi o bé gramló, un llenguatge inventat format de fonemes, sense significat, que imiten la musicalitat d’una llengua concreta. Dario Fo n’era un mestre consumat d’aquesta tècnica. El projecte inclou un viatge de prospecció a l’Índia de la directora i les tres actrius.