‘La diversitat és la nova normalitat. Una família pot tenir múltiples formes diferents, totes elles vàlides. En canvi, Institucions i Administració, mantenen pràctiques com si hi hagués un model dominant’.

De què parlem quan parlem de famílies? Avui, per descobrir-ho, conversem amb Jordi Collet; sociòleg, educador social i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic-UCC. 

 

Podríem dir que en la societat actual perdura un concepte anacrònic del terme família? 

Podem observar que avui en dia una família pot tenir múltiples formes diferents, i totes elles vàlides.  Des d’un punt de vista de pràctica social quotidiana, a les escoles, a les associacions de famílies, al carrer… És un tema força naturalitzat des de fa ja uns quants anys,  i per tant jo crec que la major part de gent aquesta diversitat de models de família és un fet que té assumit, perquè qui més qui menys té a prop una família reconstituïda, monoparental, del mateix sexe… Doncs, la diversitat és la nova normalitat. Però, si bé és cert que sovint les institucions i l’administració pública encara mantenen pràctiques com si hi hagués un model dominant de família, quan, en realitat, ja no ho és. – Estaríem parlant de les famílies nuclears: parella heterosexual amb fills/es-.  Per tant, podríem fer aquesta doble anàlisi, a escala d’interacció social entre famílies en l’àmbit escolar, de lleure, etcètera, la diversitat de models de família és un fet assumit i normalitzat i, en canvi, les Institucions i l’Administració pública, sovint, per facilitat seva, encara es refereix a un model familiar tradicional que ja no és dominant (ho podem observar en certs formularis, redactats…).  

Per què… Què és (per a tu) la família? 

Des d’un punt de vista de ciència social, jo diria que una família és una unitat de persones adultes -pot ser una sola o més d’una- que tenen relacions amoroses en un sentit ampli del terme i algun tipus de descendència: sanguínia, per adopció… Aquí comença una cadena al voltant de suports, cures, relacions emocionals, econòmiques i altres aspectes.  Prèviament, aquestes persones, també tenen algun tipus d’ascendència, perquè tenen progenitors i tenen avis, amb qui pot haver-hi, o no, relacions de convivència. 

Per tant, el concepte família no és anacrònic, sinó més contemporani que mai.

A cada època de la història, la família, és a dir, les relacions de consanguinitat, de parentiu, de cura, de sexualitat, econòmiques… Han estat diferents.  Però crec que, a vegades, confonem el debat entre les formes i les funcions. Podem observar que s’ha produït una evolució molt clara i molt interessant de formes familiars -alguns antropòlegs han assenyalat que actualment a Catalunya podem trobar-hi fins a seixanta realitats familiars diferents!-. Per tant, les formes és evident que són diferents, però moltes de les funcions segueixen sent universals i transversals en el temps. Per exemple, el suport, les cures, les funcions d’educació i socialització…

Com a societat, que podríem fer per intentar eliminar les barreres d’incomprensió que malauradament a vegades es generen entre famílies?

Personalment, fa molt temps que tinc la sensació (concretament al sud d’Europa) que som una societat on donem molta importància a la família, però que a escala de polítiques públiques aquesta queda totalment desemparada. El suport públic a les famílies, especialment aquelles que tenen cura dels progenitors o d’infants, és mínim, pràcticament ridícul. Per exemple, setze setmanes després del part? És totalment insuficient. Ens omplim la boca dient –oh, que maques les famílies! Però potser és l’hora de brindar-los-hi més suport, no? Això significa més ajudes a la paternitat i a la maternitat, més permisos retribuïts, més beques per l’escolaritat, conciliació horària, extraescolars gratuïtes… Ens cal fer una inversió real en la infància i en el suport a les famílies. Queda tot un camí per recórrer i considero que aquest seria l’element clau per poder eliminar qualsevol mena de barrera entre famílies i apropar-nos una mica més a la idea d’igualtat d’oportunitats, que actualment està molt malmesa. 

I quin paper hi pot jugar aquí la cultura i, en concret, les arts escèniques?

Un paper totalment fonamental. Sabem que tot el que passa fora de l’escola és determinant pels resultats que s’obtenen a dins i, desafortunadament, l’accés a la cultura i els consegüents  beneficis pel desenvolupament personal que aquesta ofereix és molt desigual. Hi ha una quantitat massa elevada tant de famílies com d’infants que no poden accedir a les arts i aquest és un fenomen que s’ha de revertir. La pregunta és: qui ens falta? I ens falta molta gent! El sistema hauria de fer costat als professionals de la cultura i facilitar polítiques a les famílies per tal de democratitzar l’accés a les arts escèniques, especialment vetllant pel públic infantil i juvenil.  I ja no entrem en la desigualtat territorial… Hi ha molta feina per fer per part de les Institucions. 

Així doncs, per finalitzar, podríem concloure que l’important de la família no és la seva forma, sinó les seves funcions i que Institucions i Administració s’han de posar a l’alçada de la societat. 

Exactament. El que ha de fer l’Administració és donar suport a totes les famílies, siguin quines siguin, perquè exerceixin al màxim de bé les seves funcions: cures, educatives, socialitzadores, de suport… Aquest és el repte. Hem de reconèixer l’enorme diversitat de formes, perquè és interessant, és rica i és bonica! Però després hem de donar el suport necessari a les famílies perquè puguin exercir les seves funcions. En moltes ocasions les famílies senten sensació de solitud, de lluitar contra el món per tirar endavant,  i això s’ha de revertir. 

I… és realista pensar que hi ha les eines i la voluntat per fer-ho? 

Crec que el problema és que hem individualitzat massa aquestes tasques, les hem tret de l’àmbit públic, les hem privatitzat i hem dit –Ep! Això és cosa de les famílies. Però les famílies formen part de la societat i necessitem recomunalitzar, és a dir, tornar a posar a la comunitat el pes de moltes de les tasques que ara assumeixen en solitari. Si no les estem col·lapsant: han de treballar per tenir ingressos, i a més a més tenir cura, i han de ser molt bons educadors i educadores, i donar suport i… –Calma, calma! Les famílies són unitats petites i fràgils i el que hem de fer socialment és donar-los-hi suport.

Entendre que la família té una dimensió social que cal cuidar. 

Correcte! Tenen un rol social fonamental i, per tant, socialment les hem d’acompanyar. La sensació, actualment, és que les hem deixat soles, i això és totalment incongruent.