Com cada any, la Mostra va servir per unir tot el sector del teatre familiar i juvenil a Igualada. Les baixíssimes temperatures (impròpies d’inicis d’abril) i el vent glaçat (que circulava pels carrers) no van impedir que gaudíssim de la fira, on es van poder veure 47 espectacles i més de 100 funcions. En les properes línies hi trobareu la crònica seguint fil per randa aquestes quatre jornades intenses i plenes de retrobaments, teatre i anècdotes per tothom. Aquesta és una mirada personal, però la Mostra té 360º i cal que compartiu els vostres punts de vista d’aquest esdeveniment tan estimat i necessari per al teatre familiar.
Dijous a les deu del matí s’aixecava el dia i els primers visitants, il·lusionats, arribaven puntualment a Igualada. Els primers alumnes que volien gaudir, un any més, de les funcions escolars i alguns professionals (encara sense acreditar) s’apropaven a l’Escorxador per veure Les Cotton. La proposta de les basques Anita Maravillas va deixar tothom bocabadat per la posada en escena i l’excel·lent manipulació dels titelles. El retrat sobre la vida a les fàbriques tèxtils va impregnar-nos d’esperit revolucionari.
Sortíem de l’Escorxador i alguns professionals van estrenar el bus que els portava a Can Papasseit. La gent de la Mostra va recollir les queixes de mobilitat amb l’espai de Vilanova del camí i va fer els deures. Ens hi esperava la companyia Leamok (revelació de l’any passat amb Lázaro), que van tornar amb una història molt fosca: Hanle. La peça del dramaturg, director i actor Roberto Hoyo aparca la Xibeca i agafa els ansiolítics. Una segona obra més arriscada per denunciar les injustícies socials donant veu als joves que viuen en la misèria i troben en la cultura japonesa o els jocs en línia, una manera de viure. Quedem a l’espera de la lliure adaptació que tancarà la trilogia: Don Joan.
Després d’un matí amb aires anticapitalistes (els Dúo Fàcil també hi diuen la seva a La revolució de les 4 idees, que es va poder veure al Teatre de l’Aurora), vam anar a La Llotja a fer negocis. Ens hi esperaven companys de professió, vermuts, abraçades i el debat “Com catalogar els espectacles per edats” (que Dani Chicano explica aquí). Una Llotja reformulada, sense estands ni parets, amb taules, cadires, tamborets, hamaques i molt bon ambient. Un brindis pels canvis.
La primera hora de la tarda (que no dona marge a la digestió) va donar el tret de la sortida al primer dels dinou passis que Jose Antonio Portillo va fer amb la instal·lació A pie. Un cervell enorme situat dins l’Escola de Música ens donava la benvinguda i un simple clic activa tot el dispositiu escènic que dona veu als testimonis de la maternitat i la paternitat.
Anar de fira vol dir veure molts espectacles i també perdre-se’n molts. Per motius de multi-tàsquing, toca fer un salt al divendres a la tarda, després que l’espectacle inaugural de dijous, Suspensión, causés furor amb malabars, màgia i noves masculinitats.
Divendres va ser el dia més fred i vam trobar refugi. En una fira és clau tenir un moment per parar i deixar-se perdre. Quan vas amb un planning fixat, costa sortir-ne. La instal·lació de Marga Socias, Biblioteca de la curiositat infinita, ens convidava en univers particular: una biblioteca sense llibres, plena de jocs de paraules, preguntes i experiències íntimes. El Mercantil transformat de discoteca a biblioteca: la màgia del teatre.
Al Teatre de l’Aurora ens hi esperava l’Ann Perelló amb un relat autoficcionat: Nua – radiografia d’un trastorn. L’espectacle despulla la crua realitat dels trastorns alimentaris. L’obra (dirigida per la Marta Aran), dura com una pastanaga sense cuinar, va deixar tot el públic commogut i amb la certesa que triomfarà en el seu pas per la Versus Glòries.
Després de mesos d’expectació, La Baldufa Teatre estrenava Imperfect (com ja en vam parlar en aquesta entrevista). L’obra compta amb el suport a la coproducció de la Mostra, com Intermpèrie, que també es va veure divendres. El tàndem amb la coreògrafa Sol Picó va sorprendre per la tècnica, el batibull de temes i la capacitat de riure’s d’ells mateixos. Els aplaudiments van premiar l’atreviment d’aquests tres bojos. Bravo.
Sortint de l’Ateneu, vam parar a fer la cervesa (“ens queden quinze minuts, anem sobrats”, comenta algú) abans d’entrar a Lume. El vent va fer canviar el pati del Museu de la Pell pel poliesportiu de la Divina Pastora. Els termòmetres vitals ho van agrair. Entre els llençols de la companyia Du’K’tO vam trobar circ, humor, acrobàcies i poesia. Divendres va ser un dia de cossos, pantalles i llençols. Bona nit i tapa’t.
Dissabte. Tercer dia. No es podia perdre el ritme, que ens esperava una jornada maratoniana. La companyia De_Paper va estrenar Miranius – l’aventura d’habitar el món al Teatre de l’Aurora. Una faula ecologista o un concert il·lustrat? La dramatúrgia i direcció de Jordi Palet posa el focus en els caus i els nius que els humans hem omplert de cotxes i carreteres. Són tan honestos que els costaven de creure tots els aplaudiments rebuts.
I per veure com els humans conquerim els espais, els Eléctrico 28 van presentar [The Frame] a la plaça de la Creu. Un espectacle on els protagonistes són el carrer, els vianants i la quotidianitat. Els intèrprets només hi són mínimament, estimulant o retratant l’acció. Un mirall que no és catastrofista sinó reconfortant.
Vermut a La Llotja. Els professionals més animats (sobretot els que van prendre dos vermuts sense haver esmorzat) de seguida van fer amics. Dinar i cafès al Local del barri de Xauxa (convertit en menjador i Club PRO). Començava la tarda amb més canvis d’ubicació per la meteorologia. Pere Hosta anava del pati del Museu de la Pell al poliesportiu de la Divina Pastora. Vam poder gaudir del seu xou, però el seu company Toti Toronell, no va poder explicar-nos els Secrets fets amb Tombs creatius. Va ser l’únic espectacle anul·lat i aquests secrets, per alguns, continuaran sent un misteri.
Dis_Order continua amb l’humor absurd de Pere Hosta. I no hi ha absurditat més gran que la de la burocràcia. L’espectacle regala gags amb un segell de Mr. Bean i tothom reia cofoi d’aquest antiheroi de l’administració.
Amunt i avall. La Llotja ja estava tancada (horari intensiu) i vam pujar cap a la pista de l’Ateneu. A la grada exterior de l’Ateneu, part del públic agafava mantes per tapar-se abans de veure Potser no hi ha final. “Es nota que no van venir ahir a la tarda”, deia l’espectadora del costat, ben abrigada. Circ Pistolet canvia la poesia de Quan no tocàvem de peus a terra pel gamberrisme, la rudesa i l’eufòria. Tot un èxit. El ritme frenètic del circ va deixar pas a la calma de Lua, un conte sobre llums i ombres de Voilà Producciones.
I a última hora del diael públic es va separar entre la gent que va anar a l’Ateneu a veure Ama de Marie de Jongh (també amb suport de la Mostra) i els que vam anar a CR#SH – tothom pot caure de la companyia Mea Culpa. Aquests segons vam gaudir d’un espectacle honest que gira al voltant de la salut mental i les pressions dels joves, tot embolcallat d’una fina capa d’ironia pròpia de la generació Z. “Ja era hora que algú parlés com nosaltres”, deia un membre del grup jove de la Mostra a la sortida. En sortir, bones sensacions i gent amb el cor dividit entre anar a dormir o sortir de festa.
Els valencians Bambalina Teatre Practicable despertaven el diumenge amb Cu-Cu, un espectacle amb tres contes de problemes quotidians i un punt surrealista. Estètica collage i energia interpretativa. I a l’acabat d’inaugurar Centre Cívic Nord, les Engruna teatre hi van instal·lar el seu Univers: una experiència per a la primera infància amb una atractiva proposta participativa on l’espai sonor i lumínic té molta importància. Als infants els queia la bava amb els elements que apareixien i als pares, mirant com els fills gatejaven per la lluna, també.
Una altra esperada estrena va ser la de La Pera Llimonera. Després de l’atreviment dramatúrgic que va ser Baobab: un arbre, un bolet i un esquirol, tornen amb UN vestit nou per a l’emperador, una adaptació del clàssic, amb el seu humor de sempre i un final sorprenent.
Si hi ha Mostra, no hi ha sobretaula. La companyia Sifó trepitjava l’Aurora amb les seves Sabates vermelles. Una proposta íntima i contemplativa amb diverses disciplines en escena on què duus als peus marca el teu pas vital. Després, els despistats encara vam poder passar per la instal·lació Bulb&Me, una experiència visual i auditiva de Múcab Dans. Jojo de la companyia Ytuquepintas va ser un dels últims espectacles. Borja González domina la sorra amb un art increïble, que combina perfectament amb el relat ecologista i de les espècies en perill d’extinció.
Pels que ja no ens vam quedar a la cloenda de Rikus i els cromàtics, aquí va acabar tot. Recordarem la Mostra del 2022 pel fred, els espectacles i els retrobaments. I també per una programació magnífica on han destacat les propostes juvenils, les filigranes circenses i les instal·lacions, amb més presència que mai a la fira. Vam acabar la Mostra cansats, però contents. Durant quatre dies, Igualada va tornar a ser aquesta manta que ens abraça com a sector i ens reconforta. Hi serem l’any que ve i esperem que sigui amb menys mantes, menys mascaretes i més abraçades.
