Què faries si, de sobte, arrenquen a plorar tot un grup de nadons, estàs sol i no hi tens experiència? Això és exactament el que li passa al personatge de ‘Plors de cocodril’, un lampista que, mentre intenta canviar una bombeta, se li desperta el personal de l’escola bressol. Aquesta veritable odissea quotidiana és el punt de partida de l’últim espectacle de La Pera Llimonera, una obra on els plors, els riures i les sorpreses estan assegurats. Pere Romagosa la va estrenar el passat mes d’abril a La Mostra d’Igualada – Fira de teatre infantil i juvenil amb molt bona acollida. Ens n’explica el procés creatiu, les primeres sensacions i les reaccions del públic.
“A la gent li va agradar molt. Funciona tant amb el públic familiar com amb les escoles. La setmana anterior a l’estrena vaig fer unes prèvies al Teatre de L’Escorxador de Lleida i també va anar molt bé.” Considera que és a partir de 6 anys però que, quan el públic és familiar, l’edat pot baixar perfectament a 4 o 5 anys. “Atrapa a públic bastant divers i ho fa perquè parla de nosaltres, dels nens quan són petits. Tant s’hi identifica aquell qui fa poc que ha estat petit, com els adults perquè ho vam ser o perquè tenen nens petits a la vora: pares, mestres, germans… Tothom se sent partícip de la vivència.”
Per primer cop, Romagosa està sol a l’escenari (fins ara l’havia compartit amb Pere Casanovas) i reflexiona que és una “sensació estranya molt agradable, una mica diferent del que he fet sempre.” Així, si fins a dia d’avui les produccions de La Pera Llimonera eren un “anar i venir”, ara, si desapareix d’escena, l’escenari queda buit. Tot i això, en aquest muntatge no es troba del tot sol. L’acompanyen un regiment de nadons invisibles, però ben presents: “Hi ha moments en què esperes la seva resposta i, és clar, no n’hi ha. La crees tu mateix. Per l’espectador, la teva reacció és la seva resposta. Ho veus, notes com un silenci, una expectativa. Tant a L’Escorxador de Lleida com al Teatre de l’Aurora per La Mostra d’Igualada el públic estava molt a prop de l’escenari i va ser fantàstic. Es va fer còmplice de la situació. Estava amb mi, observant com me’n sortia.”
Seguint la línia de la companyia, és un espectacle per a tots els públics amb diferents capes de lectura: “Als nens els encanta tot el treball de clown. Troben molt divertit veure un adult davant de nens tan petits i que no sap com fer-s’ho. Tenen l’oportunitat de riure de l’adult, aquell qui sempre els alliçona. Faig la típica situació del pallasso-fracàs: pico a la porta, entro, l’escala no passa, ensopego amb la caixa d’eines…”
Per la seva banda, els adults s’hi senten identificats perquè han passat per la situació de no saber respondre al plor d’un nen. Es pregunten com l’han de fer callar, quina necessitat té… “El plor genera una alerta. Mirem espantats a veure què passa, però l’admetem”, reflexiona. Això també ho coneixen prou bé els mestres, és clar. “Com una educadora pot atendre 6 o 8 nens alhora…?”, es pregunta astorat.
Com en espectacles anteriors, Romagosa ha creat ‘Plors de cocodril’ partint de la improvisació, però també d’un treball de camp: “Primer vaig estar dos mesos anant de tant en tant a una aula bressola per veure què feien els nens i l’educadora. Volia observar les seves necessitats bàsiques. De les idees recollides a partir de l’observació, amb el director Andreu Martínez vam fer un llistat de possibles escenes i, a partir d’aquí, vam anar improvisant les situacions i construint el guió.” En aquest punt, una anècdota els va ser de gran ajuda: “Un dia que jo era allà van venir dos treballadors de la brigada. La seva reacció va ser molt diferent. Mentre un no tenia cap problema i feia qualsevol cosa amb ells: ensenyar-los l’eina, parlar-los… l’altre va quedar paralitzat, com si es trobés dins una gàbia de lleons.”
Pere Romagosa comenta també que va dubtar força sobre el personatge que entrava a l’estança; fer-lo un venedor amb tratge i corbata que hi entrava per distracció o un pare que entrava a l’escola… però creu que “el lampista permet més joc que altres personatges”. I, sobretot, tenia clar que, qui s’enfrontés amb els menuts, havia de ser un home: “No volia que fos un paper femení, com estem acostumats. És més divertit i estrany.”
A partir de setembre ja té previstes unes quantes funcions més i espera anar omplint l’agenda la nova temporada. A més a més, per la universalitat de la temàtica i perquè l’espectacle té poc text (només al principi quan parla per telèfon i al final, quan explica un conte), el pot girar per l’Estat espanyol i, fins i tot, l’estranger.
Pel que fa a d’altres projectes, des de fa un mes treballa amb Sergi Casanovas (nebot de Pere Casanovas), remuntant el ‘Quo no vadis’ estrenat el 1995. “N’estem fent una versió més dinàmica.” També vol crear una producció a l’entorn del drama de refugiats i l’acollida de la gent local, una idea que li va sorgir llegint els contes de Les mil i una nits.