En acabar la funció, molts espectadors tenen ganes de compartir amb els creadors el que han viscut gràcies al seu treball. Avui, les companyies de l’Associació Professional d’Espectacles per a Tots els Públics (TTP) responen: ‘Quin és el comentari més curiós que heu rebut del públic?’
Artristras: L’agraïment d’una parella que viuen a Bogotà i es van fer nòvios veient un espectacle nostre a La Seu d’Urgell.
El que ma queda de teatre: Que el final del nostre espectacle s’entén tan bé, que no li fa falta el fosc del final d’obra.
Companyia de Comediants La Baldufa: Molts, de respecte i admiració. I que ens diguin que els hem emocionat i fet pensar. És el millor que et poden dir.
La Bleda: Però, com et dius de veritat?
L’Estaquirot teatre: En una escola, una nena de 4 anys sud-americana que feia una setmana que havia arribat a Catalunya, en acabar l’espectacle ens va dir: “Que bonito es el catalán”.
Produccions Essencials: Que si podien endur-se el titella a casa perquè el volia convidar al seu aniversari, que era l’endemà.
Tanaka Teatre: Com que hi ha uns espectacles on fem de germanes, sempre ens pregunten si ho som, i mira que no ens assemblem gens! També és molt curiós quan sortim a saludar i ens pregunten per altres personatges perquè no han vist que som nosaltres mateixes amb altres vestuaris.
La companyia del príncep Totilau: A ‘El llop ferotge’, a Cadis, una nena de dos anys va saltar a l’escenari a mitja funció per donar una galeta al llop. Va entendre que, pobret, tenia molta gana…
Xip Xap Teatre: Un matrimoni, entusiasmat després de veure l’espectacle de teatre de carrer ‘Requiem’, ens va dir “Feu el que voleu amb el vostre cos”.
Zum-Zum Teatre: N’hi ha moltíssims, però un de bastant freqüent que hem sentit totes les companyies és: “Ens ha agradat molt, us hi podríeu dedicar!”
Festuc Teatre: Ho feu molt bé, us hi hauríeu de dedicar.
Teatre Nu: Una vegada ens van demanar el llibre de reclamacions perquè al nostre espectacle hi sortia la mort.
Farrés Brothers i cia: Quan fèiem OVNI, hi havia un moment en què el personatge del pare li clavava una bufetada a la seva filla (l’espectacle parlava el tema dels maltractaments infantils). Aquesta escena generava molta controvèrsia, especialment entre crítics i pedagogs. Però la majoria de nens del públic trobaven molt més escandalós i humiliant per la nena que els seus pares no recordessin que era el dia del seu aniversari que no pas el moment de la bufetada.
KaTRaSKa cia: Un nen em va demanar el telèfon diverses vegades… Al final li vaig preguntar per què el volia, i em va dir que era per trucar-me i que anés a casa seva, que a casa seva no reien mai. Em va trencar el cor.
Una altre vegada, fa molts anys, en acabar un espectacle a França, una mare em va venir a donar les gràcies. Jo li vaig preguntar per què, i em va dir que havia fet riure a la seva filla (sorda muda) que no havia rigut mai.
El Cau de L’Unicorn: N’hem rebut de tota mena: Sobretot, preguntes tècniques com ara com heu fet això o allò. Moltes vegades ens donen les gràcies per la manera de tractar les temàtiques o ens parlen de les emocions que han sentit. Potser la més divertida va ser la d’un pare d’un poble de Soria que es diu Agreda.
L’any anterior hi havíem anat amb ‘Eureka!’, una obra en què escampem aromes –olis essencials alimentaris, sense química– a la sala, de manera que si a l’escenari s’obre una caixa de bombons la sala fa olor a xocolata, si surt un llimoner fa olor a llimona, etc. Quan l’any següent hi vam tornar amb ‘La Via Làctia’ en acabar la funció un pare ens va dir: “No sabeu el que vaig patir durant la representació de l’any passat!” Resulta que ignorava que era una obra amb olors ambientals i ell portava un entrepà de Nocilla pel berenar del seu fill… Com que la primera olor que es dispersa a la sala és la de xocolata, en sentir-la va pensar que venia del seu entrepà i mirava a dreta i esquerra, tot observant els veïns de seient per tal d’esbrinar si la notaven i si havien descobert d’on venia. Mentrestant intentava amagar l’entrepà com fos: se’l posava sota el jersei i es posava l’abric damunt la panxa, etc. sense poder entendre com podia fer tanta olor. Al cap d’una estona, quan van sortir les flors de la granja i tota la sala feia olor a flors, va comprendre què passava (però va trigar una escena sencera en adonar-se’n). Ens vam fer un fart de riure tots plegats, perquè per a ell l’experiència amb el muntatge anterior va ser realment surrealista!
Vols preguntar alguna cosa a les companyies? Pots fer-ho escrivint a info@escenafamiliar.cat.
*Foto d’arxiu La companyia del príncep Totilau