Hem parlat amb sis entitats vinculades a les arts escèniques per a tots els públics per conèixer la seva visió del sector. Els hem fet tres preguntes: una de balanç sobre l’any que hem deixat enrere, una sobre els propòsits a assolir aquest 2015 que tot just acabem d’encetar i, finalment, una “Carta als Reis” per saber què esperen que passi en un futur. Les respostes d’aquests tres grans blocs podrien sintetitzar-se en “mantenir, augmentar i consolidar”. Bones notícies, doncs, s’està creixent i es vol continuar cap amunt!
Les entitats consultades són la Fundació Xarxa d’Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya i l’Agrupació d’entitats Rialles a Catalunya, que treballen per proveir els municipis d’arreu del territori d’una programació estable d’espectacles familiars; la Plataforma de Concerts Educatius Lacord, que organitza concerts i tot tipus d’activitats educatives vinculades a la música; l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), que aglutina una cinquantena d’empreses dedicades a la producció, exhibició i distribució teatral i vetlla pel desenvolupament del teatre d’iniciativa privada del país; i dues associacions que aglutinen les companyies i els professionals que treballen en les arts escèniques familiars a Catalunya amb l’objectiu comú de dignificar el sector: l’Associació de Professionals del Teatre Infantil i Familiar Kacu Mensi i l’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP).
Balanç del 2014
Totes sis entitats coincideixen en qualificar el 2014 com un any dur, però en què han pogut “surar” dins el context de dificultat. Tot i l’augment de l’IVA i la davallada de diners públics, la programació gairebé no s’ha vist alterada. Segons el president de Xarxa, Jaume Amigó, “a Xarxa només hem baixat un 10-12% en relació a l’any passat, fent entre 450 i 500 funcions. Així doncs es manté la tendència de caiguda, no com fa tres anys en què va caure dràsticament en un 25%”.
Si han pogut “salvar” l’any, diuen, és gràcies al manteniment i, fins i tot, com apunta la gerent de Lacord, Blanca Gallo, a un “augment general de públic”. En aquest sentit, el vocal de teatre familiar d’ADETCA, Òscar Balcells, valora com a molt positives les dades d’assistència d’espectadors a Barcelona ja que “només baixen un 0,8 % respecte el 2013 i la recaptació puja prop de 550.000 euros” (passa de 1.850.000€ el 2013 a 2.400.000€ el 2014). “Això sí, hi té molt a veure l’espectacle del Club Super3”, observa.
Per Elena Sabater, presidenta de Rialles, “la gent surt, però, hi hagi crisi o no, hem detectat que hi ha un canvi de públic sistemàtic cada 4 o 5 anys. Per exemple, a Sant Quirze del Vallès fa dos anys va caure en picat i no omplíem la sala, mentre que a l’octubre del 2014 molta gent es va quedar al carrer. I aquesta situació es dóna sigui amb l’espectacle que sigui… Però els pobles van tenint el seu públic i això garanteix la programació”.
És el públic doncs, segons Xarxa i Rialles, qui ha permès congelar (o deixar de baixar) els catxets mitjos de les companyies, cosa que –coincideixen totes dues associacions– “és un esforç”. Però en aquest punt no tots hi estan d’acord. Des d’ADETCA, que aglutina tant sales exhibidores com productores de teatre familiar, es creu que “s’ha mantingut la tònica de la davallada en la contractació. Si es compara la d’ara amb la d’anys anteriors com el 2010 o 2009 és molt baixa. Però aquesta dificultat de girar pel territori és general per tot el sector”. En la mateixa línia el president de Kacu Mensi, Joan Guasch, afirma: “La situació no és desastrosa perquè moltes companyies van fent actuacions, però tampoc és molt esperançadora. Perquè sí, treballen, però amb dificultats i, a més a més, amb l’augment de l’IVA costa molt més vendre, aconseguir bolos… Abans els Ajuntaments les contractaven directament, mentre que ara les companyies estan intentant trobar noves maneres de gestionar el pagament, de recaptar diners… com per exemple, anant a tant per cent i catxet fix”.
Per la seva banda, el president de la TTP, Ramon Molins, aporta un punt d’optimisme al balanç del 2014 valorant que “ha estat un any molt difícil, ple de dificultats que costen molt d’anar superant, però totes les èpoques de dificultats també són d’oportunitats. Com a TTP estem contents perquè hem treballat moltíssim amb les companyies, altres associacions i també amb les institucions per millorar la situació del sector. No estem contents del resultat, encara queda molt camí per fer perquè la gent es cregui d’una vegada que els espectacles per nens i nenes són necessaris per parlar de la cultura en complet”.
Propòsits del 2015
Pel que fa als propòsits del nou any, les entitats aposten pel creixement en la seva integritat. Garantir el volum de la programació d’espectacles arreu del territori amb funcions cada 15 dies o un cop al mes, depenent de la població; augmentar la contractació sense haver de mirar tant el catxet i, per tant, podent programar espectacles de no tan petit format; consolidar el públic existent i atraure’n de nou; incrementar el finançament públic…
Segons Amigó, “ara mateix hi força incògnita perquè no se saben els nous pressupostos. L’any passat hi va haver una baixada de la subvenció de més d’un 20% en el total de les Administracions. Aquestes són les grans xifres, després cada poble es troba en una situació diferent a nivell local… En aquestes circumstàncies és difícil programar, tot i que a Xarxa al voltant d’un 60% és recurs propi, sinó seria encara més negre!”
Igualment, les entitats manifesten voler continuar treballant amb la resta del sector per ajudar a desenvolupar el teatre familiar. “Intensificarem la relació amb les administracions, els programadors, els prescriptors, etc. per deixar de ser l’eterna Ventafocs”, afirmen des de la TTP, “hem d’anar assolint objectius perquè els espectacles per a nens i nenes estiguin presents a les programacions oficials i es puguin gaudir en igualtat de condicions que les arts escèniques per adults. En aquests moments no s’inverteix de la mateixa manera”. L’associació Kacu Mensi és del mateix parer: “Les administracions han d’entendre que el teatre infantil és un sector desatès, poc cuidat. Hem d’intentar aconseguir que se’ns escolti més i generar més ressò”.
Conjuntament, així com unes i altres a títol individual, les entitats impulsen iniciatives per desenvolupar i fer més visible el sector, com ara la redacció d’un document (el Pla Integral de les arts escèniques i musicals per a tots els públics) que ha de convertir-se en una eina amb què es vol fer palanca i augmentar el volum de contractació arreu del territori. Això és bàsic perquè, com assenyalen des d’ADETCA, “molts dels ingressos de les sales d’exhibició de Barcelona provenen dels guanys que aquestes obtenen en gira com a productores d’espectacles”.
Altres fórmules que persegueixen el mateix objectiu són el FITKAM (el Festival Infantil de Teatre Kacu Mensi) o, sense anar més lluny aquest mateix portal, EscenaFamiliar, que impulsa la TTP. Segons Molins: “Relacionar–nos directament amb el públic és l’altre gran cavall de batalla. Cal informar la gent perquè pugui triar bé els espectacles. Intentarem que sigui un bon any per consolidar el web com un canal de comunicació en dues direccions: dels creadors (formin part o no de la TTP) amb el públic general; i de les institucions, grups de teatre amateur, programadors, aficionats… perquè puguin comunicar–se am la professió de teatre per a nens i nenes”.
La carta als Reis
I acabem el reportatge amb els desitjos i demandes que cada entitat faria als Reis Mags d’Orient per millorar la situació de les arts escèniques familiars:
Xarxa, Jaume Amigó: Que hi hagi més comunicació entre tots els agents del sector i siguem capaços de buscar noves fórmules. Que l’administració no aporti només subvencions, sinó polítiques diferents que permetin planificar més i disposar de més recursos a l’hora de programar espectacles per tenir més bolos. Sobretot la Generalitat, que recuperi vies que s’havien encetat fa temps d’ajuts a la producció i a la distribució i les racionalitzi més per tal que es puguin aprofitar, no donant-les només a llocs molt concrets, o a Barcelona i que no puguin girar.
Rialles, Elena Sabater: Hi va haver una època en què les produccions anaven a més i ara les companyies s’han hagut d’adaptar a uns moments complicats. Demanaria que es fes una bona llançada i es proposessin coses molt i molt interessants, que no dic que ara no ho siguin!, però que vagis a les fires i et sorprenguin contínuament.
Demanaria també que es consideri el teatre familiar com a teatre a tots els nivells. Que la gent deixi de pensar que és un subgènere del teatre i que tingui el mateix respecte i consideració que el teatre d’adults, ja no només a nivell de companyies, sinó també dels programadors, el teatres, etc.
Lacord, Blanca Gallo: Que tant la societat civil com l’administració pública consideri la música com un art més. Ara es diu “les arts escèniques” i “la música”, quan la música ho és! Tothom va tenint un Pla Integral (la dansa, el circ…) i la música no el té. També se l’exclou dels convenis triennals de la Generalitat. Bé, no només no hi és, sinó que no està pensat que hi sigui.
ADETCA, Òscar Balcells: Aturar la tendència de fer produccions familiars petites (amb menys actors, més movibles, versàtils i amb costos menors) i augmentar la contractació d’espectacles en gira per tal que les companyies i les productores puguin començar a disposar de recursos per invertir en produccions de més volum.
Kacu Mensi, Joan Guasch: Demanaria urgentment, no només que l’IVA es revisi, sinó que baixi ja! També demanaria que se’ns faci cas com a sector, que se’ns mimi una mica més. No som una minoria petita que se’ns pugui presentar en 45’’ tota seguida com es va fer a la gala ‘Catalunya, aixeca el teló’, som una gran minoria que no se’ns escolta! Un sector petit que és molt gran.
TTP, Ramon Molins: Que sigui un any d’idees per tirar endavant els projectes. Perquè els espectacles tinguin més visibilitat necessitem que es basin en idees potents. No tot són els diners, sinó fer muntatges que interessin al públic, que es comprometin amb allò que passa al nostre voltant, que expliquin coses… que no siguin facilons o pensin només en entretenir. No tot val.
També demanaria que la societat en general deixem de consumir cultura com qui va al McDonald’s. Per un dia de “fast food” no passa res, però si la dieta bàsica del nens fos només pizza, patates i hamburgueses seria una alimentació dolenta. La cultura també és un aliment: de l’ànima, de l’esperit… Així doncs, demano que el públic no consumeixi “fast food” i que triï espectacles de tots els gèneres.