Ramon Molins és actor, director i dramaturg. També és l’únic dels tres fundadors de la companyia Zum-Zum Teatre, que enguany celebra 25 anys d’existència, que encara en forma part. Una conversa amb ell és apassionant, divertida, extensa -ja ho veureu- amb un punt de caòtic i, sempre, molt enriquidora. Sobretot perquè de teatre per a tots els públics “a partir de 4 anys, perquè abans no és teatre, és alguna altra cosa” –diu ell mateix-, en sap un niu. 25 anys donen per moltes vivències i, amb l’excusa que la companyia arriba a aquesta fita, ens embranquem en una xerrada en la que surt de tot. Per què van muntar Zum-Zum? Per què es van dedicar al teatre per a tots els públics? Què fa que Lleida sigui la demarcació catalana més potent en aquest àmbit? Com crea els seus espectacles? Què és la Marbi? Acompanyeu-nos, us assegurem que descobrireu un món.

Com va començar la companyia?

Érem tres socis que proveníem de l’Aula Municipal de Teatre, formàvem part de l’equip directiu: l’Eduard Muntada, la Carme Pardo i jo mateix. Als noranta vam decidir muntar una companyia i una escola de teatre pròpies, Zum-Zum Teatre. Volíem fer espectacles de qualitat i compromesos. Encara recordo quan amb l’Aula vam muntar Història d’un cavall, de Tolstoi, que ens va dirigir Ricard Reguant. Era una peça de teatre musical que fèiem per adolescents, molt dramàtica i el públic la seguia amb molta emoció. Vam fer molts bolos. Allò va ser com una bufetada per a mi, veure com allò que fèiem emocionava tant a l’audiència va fer que el teatre per a tots els públics es convertís en el meu objectiu. En poc temps em vaig adonar que el teatre per a nens i nenes era una manera molt potent d’explicar coses, un vehicle, una arma de transformació, perquè deixa petjada. Ens va interessar molt continuar per aquesta banda, però hi havia una certa resistència a l’Aula i allò va provocar que sorgís el projecte Zum-Zum.

És a dir, per treballar amb llibertat…

Es tractava d’una escola i una companyia amb la que poder produir aquest tipus d’espectacles. A l’escola s’havia d’ensenyar teatre, sense el complex que el teatre per a tots els públics és de segona categoria. Havia de ser una escola que procurés experiències a la gent, que és el que nosaltres havíem viscut. L’escola, deficitària, es va mantenir gràcies a la companyia durant 7 anys, però després vam haver de triar entre un projecte i l’altre. Va guanyar la companyia. Per aquella escola hi ha passat gent com el Ramon Giner (actor, gestor cultural i actual director de la Mostra d’Igualada), Víctor Polo (actor, cofundador de Xip Xap Teatre), Albert Garcia (actor en diverses companyies i del Centre de Titelles) o també hi ha fet tallers Maria Santallusia (actriu d’Egos Teatre) o membres de companyies com Campi Qui Pugui o Festuc Teatre. L’objectiu prioritari, com deia abans, és treballar seguint una manera d’entendre el teatre com a vehicle per transmetre emocions. Aristòtil deia que per convèncer has de commoure i un espectacle pot commoure a través de molts elements, que s’han d’utilitzar sense complexes. Fa 25 anys volíem fer un teatre que emocionés, sense etiquetes. Llavors ja era revolucionari i ho continua essent.

Veure com allò que fèiem emocionava tant a l’audiència, va fer que el teatre per a tots els públics es convertís en el meu objectiu

Però les escoles ara no venen això. Ara formen intèrprets. Actors i actrius.

Les escoles continuen venent que si fas el seu recorregut et converteixes en intèrpret. Crec que el que haurien de vendre és que proporcionaran experiències a l’alumnat i allò que en diguem tècnica. Però també s’hauria de defensar que hi hagi gent que vol anar a l’Institut del Teatre per no ser per ser actor. Jo vull ser periodista o treballar al Pryca, però tinc ganes d’aprendre teatre. Doncs ha de ser possible fer aquest circuit. Aquest va ser l’inici, fer teatre infantil com a objectiu, no com a camí o necessitat. Teníem ganes de fer aquell tipus de teatre i ens vam llençar a la piscina, però era un salt de fe, un acte de fe. Doncs va anar bé.

Com va evolucionar la companyia, doncs? Perquè ara només quedes tú…

Circuits vitals de la gent. La Carme Pardo va fer gestió cultural i més tard es va dedicar a la seva primera vocació, el magisteri,  i l’Eduard Muntada 10 anys després vam separar camins professionals i s’ha dedicat a continuar amb el teatre infantil, fent docència a l’aula novament i també fent coses per adults. Jo continuo amb la mateixa energia i el mateix objectiu, fent teatre per adults a partir de 4 anys. Aquesta és la filosofia. No és poesia, és una declaració d’intencions. Al teatre hem de tractar als nens com adults i als adults una mica com nens, amb diversos nivells de lectura. El fast food  està bé que existeixi, però la dieta bàsica ha d’anar per una altra banda. Ara que ja portem 25 anys hi ha molta gent que em diu que es dedica al teatre perquè va anar a veure El meu amic Txékhov, el nostre primer espectacle. Quan em diuen això, em ve subidon. Deixes una petjada en la vida de la gent, en vas deixant i aquestes petjades s’ajunten a les d’altra gent i altres experiències i això al final genera el bagatge, els referents i les persones. Aspires a això. M’interessa molt no només la petjada de la gent que s’hi acaba dedicant -sempre fardo dels meus alumnes que es dediquen al teatre-, també m’interessa la que no s’ha dedicat al teatre, perquè tot i això la petjada és allà. Aquest és el verí del teatre, aquesta és la “semilla del diablo” –fa cara de murri-, en el fons aquests és l’objectiu, continuar fent projectes que serveixin per deixar marca en la gent. La tècnica existeix i ho acabes dominant, però fer teatre que emocioni no és tan fàcil.

Zum-Zum però, no és precisament una companyia que s’acomodi en una manera de fer o una fórmula, perquè La gallina dels ous d’or, per dir-ne un, no té res a veure amb Hippos o Polzet, que ha estat el darrer. Hi ha necessitat de canvi?

Experimentar, fugir de les etiquetes i divertir-se. Cal divertir-se. Jo faig amb la meva companyia el que vull fer, que són coses diferents en el temps. Mentre em pugui permetre fer el que a mi em ve de gust, continuaré fent teatre infantil, per continuar aprenent coses. Per aprendre has de fer coses que et facin una mica de por. La por et posa les piles, et fa treballar molt més. He escrit i dirigit els nostres espectacles i ens ha anat sempre molt bé. Em paguen per anar a dirigir altres companyies ,i de sobte, contracto un director per a la meva companyia i, quan em pregunten el perquè,  responc que per infectar-me de coses, per contaminar-me. Jo vaig treballar en dos muntatges amb el Luca Radaelli i la poètica de la gestió de l’espai, la poètica dels objectes del Luca, d’un cert teatre italià em va interessar moltíssim i es nota molt en les coses que he fet després. No les fórmules, que hi ha molta gent que busca fórmules, receptes, no és això. Treballar, conèixer, barrejar, contaminar-te…vam treballar amb en Quim Bigas o amb l’Iñaki Rikarte i, si tens la intenció acabes metabolitzant coses que et fan més gran, millor, més potent. Això funciona molt bé.

Per aprendre has de fer coses que et facin una mica de por. La por et posa les piles, et fa treballar molt més

De manera que els processos de creació també deuen ser molt diferents en cada espectacle…

El moment de la creació, de decidir fer un espectacle, és una de les coses més pesades i emocionants a l’hora. Quan vam decidir fer La nena que vivia en una capsa de sabates, la Greta, la filla de la Begoña –Begoña Ferrer, una de les membres de Zum-Zum-  tenia 4 anys, i la seva mare l’inventava cançons i em va semblar que era un espectacle que li podíem regalar, les cançons de l’espectacle eren les cançons que ella havia inventat per la seva filla, parlen d’ella.  La peça és un joc i al final ens ho podem permetre perquè som els amos de la companyia i si podem convertir allò, que és un moment vital de la gent de la companyia en un espectacle emocionant per a la resta, doncs bingo.

Però aquesta manera de treballar requereix moltes complicitats, no?

I tant! Però hi ha prou gent que està disposada a arriscar. Ara el nucli dur de la companyia som la Begoña, la Txell Burgués, la Pili Espada i jo mateix, a més del Sergio Sisques en la direcció tècnica -tots ells són en la foto fet a Londres que encapçala aquesta entrevista-, tot i que no forma part de l’estructura empresarial. Llavors hi ha un segon anell que acaben de completar un grup d’unes 17 o 18 persones que són actors i actrius, gent que treballa, disseny projectes, l’escenògraf Joan Pena i gent habitual que ens fa serveis. Parlaves de complicitat i això és precisament el que hi ha en el proper projecte, Sóc una nou. Una amiga em va regalar el conte, el vaig llegir en diagonal i amb desgana, ho confesso, però després hi vaig tornar i vaig veure que allà hi havia quelcom. Li vaig passar a la Begoña, que el llegís, a un altre amic, a tota l’oficina, al nostre músic i tots eren de la mateixa opinió: farem això. Perquè a mi em va emocionar, però és que si a tots ens ha dit quelcom, ho hem de fer. D’entrada, ja tinc la complicitat del nucli de Zum-Zum. Per fer-ho em surten 4 persones –són moltes per a una producció així- i també hi surt un arbre –tot i que en una producció recent de La Baldufa també hi surt-  i quan em passa això, que ja t’ho imagines, és molt difícil lluitar-hi en contra. Tirem endavant! Aquest és el privilegi, per això crec que és més fàcil que et surti un bon espectacle, perquè et mous per convenciment. Vam fer una lectura i en algun moment a alguns els van saltar les llàgrimes, perquè ja hi havia una energia. Podríem fer una altra cosa, perquè dius allò de “necessitem menjar” i anem a allò que ja sabem que funciona, però l’altre viatge és molt més interessant.

Tenim un petit problema amb el públic, especialment en algunes franges. En el vostre cas feu espectacles per a un públic força transversal pel gran nombre de capes de lectura. Però on l’hem d’anar a buscar?

El púbic sempre és a casa seva, però ara costa més portar-lo al teatre. Crec que perquè els hem fet una mica fora dels teatres. Em fa molta gràcia l’expressió “creació de públics” fins el punt que algú se’m va escandalitzar un dia quan, en ser interrogat per això, jo vaig respondre que si parlàvem de procrear. El públic ja existeix. Hi ha hagut un paternalisme brutal en les programacions de teatre, fins i tot en el TNC, que no té política de teatre infantil i s’han programat coses que no tenien sentit. En el teatre per adults està clar el que és teatre comercial i el que és teatre d’autor. En el teatre infantil és tot en un sac, no hi ha esdeveniments… És que ni tan  sols la Mostra d’Igualada satisfà les necessitats del sector, tot i que confio molt en el nou director, en Ramon Giner. Ara està per veure si les institucions, de les quals no me’n refio gaire, li donaran cobertura per fer el projecte que vol fer. El públic necessita emocionar-se, però resulta que amb el Polzet m’ha passat que gent que tenia la data reservada l’ha vist i me l’ha alliberat, perquè pensen que no és per a nens, perquè hi ha molta gent que programa i que és molt conservadora. Volen coses que no generin conflicte, coses que s’entenguin molt fàcil. Hi ha un distribuïdor que en diu coses naïf. Hi ha un productor que una vegada, en una conversa, em deia: “Posa-li sucre, posa-li sucre, que com més dolç, més els agrada”.

Hi ha hagut un paternalisme brutal en les programacions de teatre, fins i tot en el TNC, que fins ara no ha tingut política de teatre infantil

Hi ha espectacles que tenen èxit i hi ha molt sucre; hi ha espectacles que parlen de coses però no perquè la gent les entengui i faci un procés, sinó perquè te les diu directament. S’està programant cada vegada per a nens mes petits i un nen que té 8 anys i pensa, s’avorreix i no hi vol anar. Com volem fer polítiques per tal que aquests nens vagin al teatre si nosaltres els fem fora? Hem de fer programacions potents. Jo vaig a fer el Polzet o La gallina dels ous d’or i, ara no ens podem quedar, però abans de la pandèmia, les converses posteriors a la funció són al·lucinants. La gent s’emociona, tornen a veure l’espectacle una altra vegada i fins i tot et segueix si vas a pobles veïns. Això passarà amb Camí a l’escola, passa amb Tripula, passa amb els espectacles de la Baldufa, passa amb un cert tipus d’espectacles. Doncs que siguin aquests els espectacles que es programen. Anem a buscar aquest nivell i després acabem de buscar per farcir o quadrar la programació. També és una mica un acte de fe, has de tenir aquest convenciment i ja veuràs com si tens cura del teu públic, si li dones emoció, et donarà resultat. Si fas espectacles dels que dèiem, del hihi haha, consum ràpid i avall, els pares s’avorreixen com a ostres, et diuen que el nen s’ho ha passat bé, però els següent diumenge no el voldran portar al teatre. Si el pare ha dut la mainada al teatre i ha passat allà una hora divertida i emocionant, hi tornarà.

Això vol dir unes quantes coses, entre les quals tenir criteri, tenir coneixement del que hi ha al mercat i tenir paciència, perquè és feina d’anar picant pedra…

Estic convençut que si anem a buscar aquest tipus de programacions, el públic tornarà al teatre. Un nen o nena de 8 anys que ha d’anar al teatre perquè hi va amb infants més petits potser s’ha d’empassar una Blancaneus infantilitzada en el pitjor sentit, s’avorrirà i se’n cansarà. No pot ser! Fem-los cas. Parlem amb els nens, perquè poden divertir-se al teatre. Estan veient el Polzet, La camisa de l’home feliç o La gallina dels ous d’or i reaccionen, gaudeixen, i el proper cap de setmana hi voldran tornar. En una de les TTPFormes que vam fer –sessions de formació- parlàvem amb adolescents que explicaven que els seus pares els duien a espectacles que els deien que les drogues eren dolentes. Si ja ho saben que ho són! Els molesta que els tractin com a criatures, amb condescendència, i els fa vergonya. On són els espectacles sobre drogues amb gent que ho hagi patit o des del punt de vista del drogoaddicte? El problema és que si jo produeixo aquest espectacle, no me’l comprarà ningú, perquè la majoria dels programadors són molt conservadors. Al darrer FETEN, Teatro Paraíso hi va dur Uniko, un espectacle molt potent, molt, i unes grans dames de la programació de Catalunya escandalitzades, amb cara d’”això no és per a nens”. Llavors, què és per a nens? Una cosa blanca, tova, que no rasqui, que no digui, que ningú em pugui dir res? És que hi ha uns professors que se m’han queixat… Benvinguts al teatre!!! Algú s’ha queixat? Alguna cosa estem fent bé, coi! Amb les coses que agraden a tothom, segur que hi ha algun problema. Perquè si no, aquesta arma que és el teatre deixa de ser una arma i és una pistola de fogueig. Pretenem sotragar una mica la gent. A La camisa de l’home feliç algú qüestionava que el protagonista morís al final. Perdona, ho ha de fer! És la regla de que els actes tenen conseqüències. Si tu no aprens a viure d’una manera, doncs en patiràs les conseqüències.

Això va contra el políticament correcte…

Jo li he retret tota la vida al meu amic Víctor, de Xip Xap, que fan El conte de la lletera i, al final, passa una serp, cau el càntir i es trenca. Això és molt fatxa! Si la lletera està fent el mussol, per guapa que sigui, se li trencarà el càntir. No pot ser que el problema sempre vingui de fora. La història no és així. Que en aquest cas la culpa sigui de la serp, vol dir que en altres situacions la culpa és dels negres, dels moros, dels nouvinguts, del govern… La culpa sempre serà d’algú. D’això parlava a La gallina dels ous d’or, la culpa no és de la societat de consum, la culpa és dels dos avis, que es tornen bojos d’avarícia. La culpa és seva. Busquem-li el discurs a tot el que expliquem. Després hi ha gent que només es queda amb les bromes. D’acord, tothom llegeix el que vol.

Actualment s’està s’instal·lant un mode parental a l’hora de crear espectacles al qual m’hi resisteixo de totes totes

Aquesta premissa sempre l’has tingut tan clara?

Hi he conviscut sempre amb aquesta idea. Quan escric i quan dirigeixo decideixo coses perquè m’emocionen a mi i perquè crec que funcionarà molt amb els infants, perquè jo ho recordo de la meva infància i potser també perquè no he tingut fills. Quan es tenen fills s’operen uns canvis molt contraproduents. Com que jo no ho he passat, no tinc aquest afany de sobreprotecció. Actualment s’està s’instal·lant un mode parental a l’hora de crear espectacles al qual m’hi resisteixo de totes totes. Ara és molt més important la forma que el contingut. Pots fer un espectacle amb un missatge no sexista, però si t’equivoques dues vegades i en comptes de fer anar la a, o fas anar la e, i el gènere, et diran alguna cosa. Em resisteixo molt a això i a la correcció política. He tret una pistola a escena, i què? Una vegada em van demanar un espectacle sobre pares separats. Vaig començar a escriure i quan tenia dues escenes, ho vaig enviar al client. Ho va refusar. “No pots dir això”, em va dir. Tot perquè hi havia una conversa en la que un nen li explicava a la seva amiga com jugava amb els seus pares, que competien per comprar el seu afecte a base de regals. Tenia una conversa divertidíssima amb la seva amiga i qui m’ho va encarregar insistia que allò no ho podia dir. De què hem de parlar, doncs? Això en el teatre juvenil es fa moltíssim. Volen espectacles que parlin d’un problema, sense parlar del problema. Al final no es va fer l’espectacle. Jo puc fer l’espectacle si puc escriure així, perquè jo vull parlar de la realitat i aquesta és la manera d’empatitzar amb el públic jove i identificaran la realitat. No m’agrada no poder dir collons. Al Polzet ho fem, perquè les persones reneguen.

Continuem amb el públic. Alguna vegada t’he sentit renegar de l’expressió “públic de futur”, quan es refereixen al públic familiar…

És una errada. El públic familiar no és de futur, és d’ara, i pot anar a veure moltes coses diferents. No entenc els pares que quan volen anar al teatre van mudats, van a sopar, es gasten una morterada en cangurs i quan porten la mainada al teatre els porten a veure veritables porqueries. Què passa? Hem de situar els nens a l’epicentre de la millor activitat escènica del país. Deixem-nos de polítiques de públics absurdes, que només alliçonen la gent, amb un departament a la conselleria que sembla que pateixi la síndrome del vestit nou de l’emperador. Però si van en pilotes! Polítiques de públic? Si tenim molta cura de les programacions familiars, la gent hi anirà, continuarà anant-hi i això creixerà de forma orgànica. Les campanyes d’escolars han de ser d’una grandíssima qualitat, perquè si no, els infants deserten del teatre i no et demanaran mai de tornar-hi. Quan fèiem un mes d’estada al Jove Regina molts caps de setmana vèiem a nens que havien vingut amb l’escola, tornar amb la seva família i, quan els preguntaves el motiu, un et deia que volia que el seu germà ho veiés o l’altre que li havia agradat tant. Els infants fan això amb youtube, amb les pelis Disney… amb tot! Estic convençut que també repetirien d’espectacles. Les politiques de públic no s’han de pensar pel públic futur, sinó pel d’ara, que ja hi és i no s’ha de crear. El que hem de fer és seduir, que vol dir que cal fer bons espectacles, però també una bona comunicació. A la gent li ha de ser fàcil anar al teatre. Has de poder saber de seguida on és cada teatre i quina és la programació que es fa. Ajudem a la gent de decidir, a que el teatre formi part del seu oci habitual. Sorprenem als pares i els diguem que no perquè sigui Blancaneus estarà bé i als modernets que no perquè es digui Blancaneus estarà malament, els hem de dir que mirin una mica més enllà. Que s’informin, cliquin sobre els enllaços, mirin les fotos, que parlen molt de l’espectacle, i llegeixin una mica.

Zum-Zum, al llarg de la seva trajectòria, ha rebut uns quants premis. Quina valoració en fas? Quina utilitat tenen?

El teatre familiar sempre ha estat més precari, ja sigui en volum o ja sigui perquè hi ha una part del teatre per adults en el qual hi ha uns nivells de producció molt més potents. Si el Teatre Lliure, el TNC, els teatres que es mantenen amb diners públics, que no només són els teatres públics, per contracte haguessin de dedicar esforços al teatre infantil de la mateixa manera que en dediquen al teatre per adults, solucionaríem força problemes en poc temps. Jo vaig tot sovint a Londres, al National Theatre i d’altres, i pots veure coses molt dolentes, però en les quals el National ha posat tot el múscul artístic i financer sobre la taula. A Treasure Island, per exemple, només l’escenografia valia els diners de l’entrada, veure com era, com es movia… Però això és perquè al National no fan distincions, perquè l’equip tècnic, l’equip creatiu, l’equip de dramatúrgia, és el mateix per a grans i petits. Ho feien a la Sala Lawrence Olivier. No a la sala petita, on hi havia un gran èxit per adults. Clar que llavors pots anar als premis a optar a qualsevol categoria, millor escenografia o millor il·luminació, encara que siguis un espectacle familiar, perquè el millor de la indústria és allà. Si la millor indústria pública també es dediqués al familiar, seria més fàcil fugir de l’encasellament del premi al millor espectacle familiar, sense poder optar a d’altres disciplines.

Al National de Londres no fan distincions i els equips tècnics, creatiu i de dramatúrgia, són els mateixos per a grans i petits

Si això estigués establert, també seria més fàcil que la direcció d’algunes companyies que treballem a un altre nivell, una actuació o una interpretació competís en un premi específic, però ara som els encenalls. Això no és fer-se la ventafocs, és fer un retrat de la realitat, que és així. T’ho fan veure coses com aquell any dels Premis de la Crítica, que jo hi era, que van lliurar els premis de carrer i familiar i els presentadors van dir que llavors passaven als” premis de veritat”. És una relliscada simptomàtica. Comencen a passar petites coses en la bona direcció, però no n’hi ha prou. La culpa en aquest cas és de la política, que ha de fer encàrrecs i això no és decidible per part de l’equipament a qui li toqui, independentment del director, que en el seu projecte hi ha d’incloure l’encàrrec que li fa l’administració. Com a director saps que dirigeixes un equipament i saps que hi ha diversos sectors. Això no és incompatible amb deixar-hi la teva petja, la teva línia editorial. Si dirigissis un hospital no podries dir: No, miri, aquí només agafem pacients a partir de 18 anys. Els has d’agafar i tractar a tots. Doncs això és el que passa amb els equipaments públics i les fires estratègiques, i pel teatre familiar han muntat una coseta petitona, i allà hi som tots.

Com ha de ser Zum-Zum quan sigueu grans?

Jo ja en tinc 55! Fora bromes, jo no he planificat mai i en això m’han ajudat molt els triennals –programa d’ajudes del Departament de Cultura-, perquè t’obliga a fer projectes a 3 anys. Costa molt parir-los, però una vegada parits, només has de posar-te a treballar amb aquest horitzó. Ara hi penso més a llarg termini. Cada vegada faig més coses, tinc més fronts oberts, tinc la meva companyia, però també dirigeixo teatre amateur, dirigeixo altres companyies, a vegades tinc complex d’oracle perquè molta gent em truca per consultes, participo en coses que tenen a veure amb la pedagogia… i tot m’agrada, perquè tot forma part d’un univers. Estic en un moment en que he de triar una mica els projectes on participo, perquè no tinc prou hores, ni prou energia. He passat dues lesions d’espatlles molt dures que m’han apartat de l’escena i han estat èpoques de més gestió o creació, però després veig que la furgoneta se’n va de bolos i jo em quedo aquí i em fa mal el cor, perquè també m’agrada anar de bolos. Tampoc vull estar-hi tot el dia perquè em cansen els quilòmetres, però necessito l’escenari. Trobo molt a faltar fer classes de teatre amb nens, que n’havia fet moltes i m’agrada, m’ho passo molt bé. Aquest any porto dos grups a Magraners i per mi és imprescindible. Passo bolos a actors de la meva companyia perquè tinc assajos o altres coses, i forma part del meu univers i hi dedico temps. En el futur em veig fent el mateix o fent variacions sobre el mateix tema, posant-me reptes, ajudant la gent, que és quelcom que m’agrada molt. Quan algú d’aquests que fan teatre per sobreviure s’asseu en una taula i pregunta amb “intenció de”, penso: mira, un altre per a la causa. Està molt bé ajudar a la gent i crec que Lleida és Lleida en el teatre familiar perquè la gent que en un moment es va emmirallar en tu, en aquell mateix moment es va convertir en mirall per a una altra gent i tothom acaba essent mirall de tothom.

Heu presentat un nou projecte triennal. Què se’n pot desvetllar?

Per aquest triennal vaig trucar la Margarida Troguet (gestora cultural i membre del CONCA), que ja havia treballat amb ella en l’anterior –va comissariar Hippos– i som molt amics, i li vaig explicar 4 projectes d’espectacle. Va apostar per fer tots 4 i implicar-se en el comissariat o la producció en 2, que vam titular Test i Rinos. En aquestes dues apostes en què ens movem en terrenys una mica més desconeguts per mi, va bé tenir una connectora, que ens dona una altra mirada i que tot ho llegeix en clau positiva. Els espectacles juguen amb diferents nivells de lectura i fins i tot podríem dir que Test és per adults, però Conservando memoria, d’El Patio, també ho podries dir, i jo he vist dues funcions escolars molt potents, que després en la xerrada amb el públic va quedar palès. Jo ho veia clar, però ells no. Potser no serà el seu públic objectiu natural, molts programadors opinaran igual, però és un tipus d’espectacle que veurem sovint.

Anem al tema territorial. A Lleida hi ha una gran concentració de companyies i unes quantes són referents, ja no només catalans i a l’Estat, sinó també europeus. Com s’explica?

Quan hi ha una companyia com la nostra que decideix desmarcar-se de l’Aula de Teatre i decideix fer teatre, exclusivament, i la gent veu que és viable viure de fer allò, surt una altra companyia que és La Baldufa, que comença treballant amb la intenció clara de fer les coses molt bé des del primer moment i, de sobte, ells potser estan mirant cap a Zum-Zum, però ja es converteixen en referent d’una altra companyia, i una altra. Són companyies que posen gent a treballar i que en el seu moment nosaltres, tots, vam donar una empenteta i els vam animar a muntar una companyia, com ara Festuc. Hi ha gent que en aquell mateix moment es converteixen en referent i ja posen gent a la companyia i d’aquí en sortirà altra gent també. Veure que la gent de les escoles, de l’institut o els aficionats capten que es possible, que és viable viure de fer teatre, posa més fàcil plantejar-te la possibilitat de dedicar-t’hi perquè tens referents molt més clars i proactius. Vas un dia a La Baldufa i demanes ajuda i et preguntaran què necessites. També el Pere Pàmpols, de Festuc, o a d’altres companyies.

Per a que em vagi molt bé a mi, jo he de fer molts bons espectacles i punt. No existeix una competència mal entesa.

Fa 3 anys vam muntar la Marbi, on algunes companyies hi tenen seu, unes més actives, d’altres menys, a preus molt mòdics. Es tracta de fer xarxa. Cada companyia amb la seva idiosincràsia, però està bé que hi hagi xarxa. Necessites una furgoneta, jo et dirigeixo a tu, tu em fas l’escenografia a mi… Hi ha contacte, ens consultem, qui t’ha fet allò o això, existeix la comissió de formació de la TTP… Hi ha competitivitat, i tant, però passa que jo he dirigit molts espectacles a La Baldufa, però la competència sóc jo. Si jo ajudo a La Baldufa a fer molts bons espectacles serà molt bo per ells, però no serà dolent per mi. Per a que em vagi molt bé a mi, jo he de fer molts bons espectacles i punt. No existeix una competència mal entesa. Ara bé, cal que el personal s’ho treballi i que es llegeixin les bases de les subvencions i ajudes, que resulta molt feixuc. Jo vull que et vagi bé a tu i a tu que em vagi bé a mi. Això és potència, ens hem de fer grans. Sempre poso el mateix exemple: vam anar a sala Lava de Valladolid i a la programació del semestre hi havia 4 companyies de Lleida. Et cauen les llàgrimes. Vas per les espanyes i et pregunten què passa a Lleida? Doncs passa que en aquesta comunitat teatrera no té el complex de dir que fem infantil, enarbora amb orgull la bandera de voler fer teatre de qualitat i que la gent surti encantada. Alguns correus que rebem de pares són emocionants. El teatre sempre es mentida però el bon teatre està fet de veritats per això hi ha coses que t’arriben de manera diferent.

Hem parlat de la Marbi, on som ara. Fes-me’n 5 cèntims de com va començar el projecte…

Marbi és un projecte que amb una mica de sensatesa hauria de ser municipal o supramunicipal, que l’Ajuntament o la Diputació diguessin ho fessin possible. Potser no cal una subvenció directa, però podrien pensar en posar al servei de les companyies aquest equipament i, després, parlem. Vam estar a punt de fer un projecte així en una antiga discoteca, traslladar les companyies senceres i pagarem un lloguer en serveis als municipis, fent campanyes als barris o ideant quelcom ben fet, una cosa que sumi al que ja està passant a la ciutat i als barris. Això ho paguem nosaltres, perquè no juguen a favor? Han vingut polítics a la Marbi. El primer va venir al cap d’un any i mig de posar-nos en marxa, però el resultat va ser una mena d’acord que no s’ha implementat i que els polítics d’ara aprofiten la conjuntura per no fer res perquè diuen que no tenen diners. Els locals hi són i nosaltres vam venir aquí també sense diners. Hi ha moltes maneres de fer i el que cal és tenir convenciment i buscar la manera, perquè davant del micro diuen meravelles, però després entren al despatx i et diuen que no poden ajudar.

A partir d’aquí la conversa discorre per altres camins -aix, la política- i acabem rient d’això i allò altre, mentre fem temps per dinar a la zona comuna de la Marbi, on els membres de diverses companyies i de la TTP hi passen força estones i on es fan bromes, moltes, i es teixeixen complicitats amb una facilitat meravellosa. Per molts anys! 

Foto de capçalera: Ramon Molins, amb el nucli de la companyia Zum-Zum Teatre, en un viatge a Londres.