Carme Portaceli: “Les arts de carrer i les arts escèniques familiars tenen un paper important en el meu projecte”
El Teatre Nacional de Catalunya encetarà la propera temporada 20-21 una nova etapa. Carme Portaceli (valència, 1955) pren el relleu de Xavier Albertí, després de 7 anys d’aquest al capdavant de l’equipament com a director artístic. La primera dona en la història del TNC que ocupa aquest lloc, un símptoma que hi ha alguna cosa que potser no s’ha fet del tot bé. Portaceli assegura que, en el seu projecte, les arts escèniques familiars i les arts de carrer hi tenen “una importància enorme”, que el TNC com a equipament públic té l’obligació d’obrir-los les portes i que hi haurà un mínim de 4 companyies per temporada que hi seran molt presents. La nova directora del TNC, que fins fa poc dirigia el Teatro Español de Madrid, explica també que aquest equipament es proposa acompanyar les companyies fins i tot en processos d’internacionalització, gràcies a les aliances amb altres agents culturals europeus que ja té la mateixa Portaceli. La música sona bé. A partir de setembre, comença el ball. Esperem que sigui intens i fructífer. Molta sort!
Escena Familiar: Quin valor atorga a les arts escèniques familiars i a les arts de carrer?
Carme Portaceli: En sóc coneixedora i sé què es fa al país. El TNC és un teatre públic i per tant un servei públic, de manera que som un teatre per a tothom. Les arts de carrer i les arts escèniques familiars són importantíssims. Arrel de fer aquest projecte i d’altres m’he documentat i he entès que fins els 8 anys és una etapa vital importantíssima dels infants en la qual tot el que aprens se’t queda dins. Per això és una etapa fonamental, en la qual les arts escèniques i la cultura han de formar part de la seva vida. Aquest és el meu interès i també tinc la intenció que l’experiència dels joves espectadors i espectadores sigui insubstituïble, en el sentit que sigui personalitzada i que acabi essent una història viscuda, una vivència personal. Per tant crec que és important que, tant les arts de carrer com les arts escèniques familiars, tinguin presència en un teatre públic. En el meu projecte, hi són.
EF: Sent que el TNC hi estigui obligat a fer un paper actiu en aquest camp?
CP: Tenim l’obligació d’obrir les portes a les arts de carrer i a les arts escèniques familiars. En aquest sentit, la projecció del TNC ha de superar pròpiament l’edifici i s’ha d’escampar per la ciutat, per Barcelona, a la qual hem de servir teixint una xarxa de complicitats –també amb les companyies de carrer i de familiars- i liderant-la per tal que aquest tipus d’espectacles es vegin no només al TNC, sinó també a d’altres sales, a museus, a equipaments de tota mena, agents amb els quals hem de parlar per tal que els espectacles de carrer i familiars s’hi puguin fer.
EF: El TNC, tret de moments puntuals, ha estat un pèl allunyat del sector, de la companyies, que han fet aparicions escadusseres en la seva programació. Això, canviarà?
CP: Si això ha estat així, canviarà. Treballaré amb tots el professionals de Catalunya perquè són necessaris; serem al seu costat, escoltant-los, veient què tenen, què pensen, què estan fent i què volen fer. Cal tenir-los en compte i obrir les portes del nostre teatre a tothom i més tenint en compte que treballen amb uns llenguatges elementals pel desenvolupament d’una ciutadania que cal preparar per a la tolerància, per a la convivència i per a la democràcia, que és el que jo crec que s’ha de fer.
EF: És possible desvetllar en quin percentatge hi tenen presència les arts de carrer i els arts escèniques familiars en el seu projecte?
CP: Com he dit abans, serà important, però em permetreu no desvetllar gaire res en aquest moment, perquè encara ho he d’explicar de manera detallada a l’equip del TNC que són als qui crec que ho he d’explicar primer, perquè són els qui ho hauran de portar endavant. Ara bé, sí puc dir que hi haurà un mínim de 4 companyies que contemplo que estiguin vinculades al projecte durant tota la temporada i vull remarcar que funcionaran durant tota la temporada. Crec que és una proporció interessant. També es treballarà de manera que aconseguim que a les aules de les escoles es treballin un seguit de qüestions relacionades amb el teatre i que les alumnes treballin d’una determinada manera per tal que tinguin una participació activa, que farà que la seva experiència vital sigui absolutament intransferible.
EF: De quina manera s’hi han de vincular aquestes companyies al TNC?
CP: De moment contemplo la coproducció i possiblement la residència. Ara bé, la propera no serà una temporada ideal, perquè potser no podré fer tot el que volia fer degut a la COVID, que farà que reculli coses que han caigut i que vull recuperar de totes totes perquè és un moment molt difícil per a la professió i no la podem deixar a l’estacada. Això, però, no crec que representi un problema per a les companyies de teatre familiar, potser per a altre tipus d’espectacles que competiran entre ells pel temps i ja veig que hauré de renunciar a alguna cosa i ajornar-la per un altre moment per tal que tothom que hi hagi de ser hi sigui i complir els compromisos. Contemplo coproducció, residència i unes gires molt completes, perquè vull que hi hagi una temporada en moviment per Barcelona, per Catalunya i encara més enllà.
EF: Precisament una de les coses que es retreia al Teatre Nacional era que, tret d’escasses ocasions, no en sortia res fora de l’edifici…
CP: La meitat del meu projecte és sortir del TNC. Sortir a fora, a Barcelona, als barris, a diversos llocs de la ciutat, a escoles, al territori de parla catalana, a la península i a Europa. Sense cap mena de dubte.
EF: Quina ha de ser la vinculació del TNC amb les escoles?
CP: Hem de treballar amb el departament pedagògic del teatre, amb els docents, per tal que hi hagi activitats a les escoles que preparin els infants per venir al teatre. Com he dit abans, volem que aquests infants mantinguin una participació activa. Això per una banda, però és que pels que siguin una mica més grans hi haurà un projecte anomenat Miralls. Es tracta de que els propis alumnes facin el seu muntatge a partir d’una peça que vinguin a veure. Treballaran per grups com si fossin companyia i assumiran la responsabilitat que els vingui de gust: direcció, interpretació, il·luminació, escenografia… Treballaran un curs sencer amb la col·laboració i acompanyament del departament de pedagogia i vindran al TNC a presentar la seva feina. Això no té com a objectiu formar artistes, sinó que està pensat per contribuir a canviar el sistema industrial d’educació del segle XX, per un sistema del segle XXI, que és crític, que acostuma a treballar en equip, a arriscar a discutir, a parlar i a compartir. El qui vulgui ser artista, ho serà igualment.
EF: Una de les característiques que li atribueixen és la de tenir bones connexions amb altres agents escènics arreu d’Europa. Això vol dir que el TNC es podria plantejar fer un acompanyament a les companyies de teatre familiar i facilitar-ne la projecció internacional? Fer com de trencaones?
CP: I tant, sense dubte! Conec de prop i estic vinculada a un seguit de projectes europeus que ja venen amb mi, per dir-ho així, que ni tan sols els haig de treballar un any o any i mig, que és el que es necessita habitualment per posar-los en peu. Ja hi són, venen amb mi! De fet, quan em van nomenar directora, al cap de dos dies el teatre KVS de Brussel·les ja anunciava properes col·laboracions amb el TNC i això que encara no havíem parlat! Els meus col·legues de la resta d’Europa ja hi compten. Crec que aquesta és una manera normal de funcionar en un país, de tu a tu, cara a cara amb altres agents de fora i què carai, ja era hora que es fes i ens ho mereixem!
EF: Trobaria adequat que hi hagués una sala del TNC que es dediqués exclusivament a les arts escèniques familiars ?
CP: No té ni cap ni peus. Les arts de carrer i les arts escèniques familiars han de ser permanentment al teatre, però no pas ocupant un espai concret, perquè en aquest espai, a més dels espectacles familiars hi han de passar moltes més coses i també en el teatre familiar han de passar coses. Tampoc no estic d’acord que el TNC hagi de carregar sol amb la responsabilitat de formar el públic, que ha d’anar als museus, biblioteques i a d’altres sales de la ciutat. No ho entenc d’aquesta manera i que només sigui el TNC qui ho hagi d’assumir.
EF: En tractar-se d’un equipament públic, està clar que hi haurà diferents sectors de la professió que hi diran la seva. Li molesta?
CP: No em molesta gens. Sóc aquí per això, però cal tenir en compte que tinc una filosofia, que no és immutable ni tampoc una imposició, però és una filosofia, una idea del que ha de ser un espai públic, un servei públic. Sóc flexible respecte el meu criteri, ara bé, els altres també ho han de ser, perquè som molts a dir-hi la nostra.
EF: És conscient que les arts de carrer i les arts escèniques familiars han estat tradicionalment menystingudes i que així ho perceben?
CP: Ho entenc perfectament. Ha estat així. Però amb mi no s’hi sentiran. No hi cabrà tothom, estar clar, i també està clar que caldrà tenir una mica de paciència i de tranquil·litat.
A partir del dia 5 de setembre, el timó del Teatre Nacional de Catalunya el comandarà una dona, la Carme Portaceli. Esperem que la travessia sigui profitosa per a tots!
Imatge de Capçalera: DAVID RUANO.
